Fa unes setmanes, David Uclés va parlar al CCCB sobre Mercè Rodoreda amb tanta ignorància que, amb una clara tendència masoquista, vaig tenir curiositat per llegir La ciutat de les llums mortes, amb la qual ha guanyat el premi Nadal. Vaig haver d'aturar-me al segon capítol: no tinc edat per perdre el temps amb mala literatura, especialment quan, a més, és un intent mal dissimulat de descatalanitzar Barcelona.

Des de fa unes quantes edicions, la Institució de les Lletres Catalanes té un espai expositiu a la Setmana del Llibre en Català i encarrega a un grapat d'escriptors i il·lustradors unes vinyetes sobre un tema concret. L'any passat van dedicar-lo a una exposició metaliterària en clau d'autoparòdia sobre les obvietats del sector literari i l'escriptor català, per celebrar el centenari de la publicació de L'any que ve de Francesc Trabal, amb pròleg de Josep Carner. Hi vaig escriure un text sobre la realitat dels escriptors catalans: som la primera baula de la cadena del llibre, però els únics que difícilment podem viure de la nostra feina. L'il·lustrador Marc Torices el va convertir en una vinyeta de còmic fantàstica.

L'altre dia vaig anar al cinema amb les meves amigues de l'institut. Feia anys que no ho fèiem perquè, com un dia deia la Juliana Canet, des de fa temps les nostres quedades són planificades i serveixen per posar-nos al dia. Haig de dir que quedar per posar-se al dia amb elles és un pla que sempre espero amb il·lusió; sobretot perquè la meitat de nosaltres ja no pot viure a Barcelona i les trobades habituals pel barri són cosa d'un passat que no tornarà, per més motius que el sol fet d'haver-nos fet grans i tenir més responsabilitats.

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la definició d'heroïna pot ser: "Persona que es distingeix pel seu alt coratge, per la seva fortitud en el sofriment. Personatge principal d’una llegenda, d’una narració, etc". Però també: "Derivat diacetil de la morfina, de fórmula C₂₁H₂₃NO₅, de la qual és obtingut per tractament d’aquesta amb anhídrid acètic, i el consum del qual crea dependència".

Una característica pròpia dels humans és la quantitat de temps que invertim en pensar en el que no està passant: el passat, el futur o situacions hipotètiques. Aquest tipus de pensament, conegut com a divagació mental, és considerat una capacitat clau per a l'aprenentatge, el raonament i la planificació, però diverses tradicions filosòfiques i religioses suggereixen que pot tenir un cost emocional. Partint d'aquesta hipòtesi, un equip de la Universitat Harvard va analitzar la relació entre la divagació mental i el benestar emocional en la vida quotidiana. Mitjançant una aplicació de mòbil, els investigadors, liderats per M. A. Killingsworth, van recollir mostres en temps real de més de dos mil adults, que informaven sobre què estaven fent, què estaven pensant i com se sentien en aquell moment. Els resultats mostraven que la ment divaga gairebé la meitat del temps, amb poca variació segons l'activitat, i que els nivells de felicitat són més baixos quan el pensament no està centrat en l'activitat present. És a dir que, a l'hora d'explicar el benestar emocional, és més determinant en què pensem que no pas què estem fent, i que una ment que divaga, tot i el valor cognitiu, comporta un cost emocional mesurable.

Fa unes setmanes vaig escoltar una conversa de Jordi Puntí, on parlava de la seva novel·la Confeti, sobre la vida de Xavier Cugat (Proa). En un moment donat, Puntí diu que "un escriptor és un mentider per antonomàsia", perquè la ficció crea mons versemblants que no són reals.

Quan era petita un dels meus llibres preferits era L'illa dels dofins blaus, d'Scott O'Dell (publicat per La Galera, amb traducció de Josep Vallverdú i il·lustracions d'Isidre Monés), un llibre d'aventures que relata la història de la Won-a-pa-lei, una noia índia que viu en una illa de la costa de Califòrnia. Uns caçadors de llúdries exterminen la seva tribu i els supervivents són traslladats en un vaixell. El germà petit, en Ramo, queda a terra per accident. Quan ella se n'adona, es llença al mar i torna nedant per estar amb ell.

Qui més qui menys ha sentit a parlar dels programes de gossos de teràpia que acompanyen persones en hospitals, residències o escoles d'educació especial. La companyia dels gossos fa menys feixugues les situacions difícils i mostra beneficis en la salut mental i física dels participants. El que potser no és tan conegut és que aquests gossos també poden ajudar els infants a llegir.

A l'assaig Crítica de la víctima, publicat per Herder, el professor de la Universitat de Bèrgam Daniele Giglioli descriu com la víctima s'ha convertit en "l'heroi del nostre temps". Ser víctima atorga prestigi, exigeix escolta, promet reconeixement, genera identitat i immunitza contra la crítica. La víctima, diu, no actua: pateix; no respon: és irresponsable. I, per això mateix, és "el somni de qualsevol tipus de poder". No és estrany, conclou, que avui es lliurin batalles per establir qui és més víctima, qui ho ha estat abans i qui durant més temps.

Vivim en un temps en què sovint es valora la qualitat d'un llibre en funció de les opcions d'adaptabilitat a un format audiovisual que té, o sabem de les històries a través de les pel·lícules o sèries que se n'han fet. És el que em passava amb Frankenstein o el modern Prometeu de Mary Shelley, que coneixia per la seva primera adaptació al cinema el 1931, amb l'actor Boris Karloff donant vida a la criatura, o per la divertidíssima versió que en van fer Gene Wilder i Mel Brooks, l'any 1974. Com que enguany ha estat el director Guillermo del Toro que ha estrenat una nova adaptació de la història del científic que dona vida a un monstre a partir d'enganxar traspassats, he decidit, a la fi, llegir la història original de Mary Shelley i discernir, amb criteri propi, si m'agrada més el llibre o la pel·lícula (haig d'investigar si el Morgan Freeman del senyor Noriguis ja ha patentat aquesta frase; segur que sí).

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne: "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció; mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

L’any 2018, l’antropòleg David Graeber va publicar Bullshit jobs. A theory, un assaig que reflexiona sobre una paradoxa central del sistema capitalista contemporani: la capacitat per generar feines innecessàries en una estructura que, en teoria, hauria de perseguir l’eficiència i l’estalvi de recursos. En català l'ha editat Descontrol com a Feines absurdes. Una teoria, amb traducció de Miquel Sorribas.

Fa unes setmanes vaig escriure un article lloant el meu amic i editor Ignasi Moreta. El va compartir a la xarxa abans coneguda com a Twitter, però va adduir que m'encegava l'amistat. No puc estar-hi més en desacord, i ho explicaré amb un exemple. L'any passat, Oriol Pérez Treviño va escriure una crítica sobre el meu assaig Honraràs pare i mare, publicat per Fragmenta, a la qual vaig respondre amb un article en aquest mateix espai, en considerar-la misògina, pel cap baix. L'Ignasi em va fer saber que creia que la meva rèplica era infinitament més cruel que l'article original i que, per aquest motiu, ni la compartiria a les xarxes ni la penjaria al web de l'editorial, mentre que la crítica de Treviño, sí. Em va semblar injust i inadequat, però, malgrat això, continuo valorant-lo com a amic i editor (val a dir que és una situació ja esmenada, i el meu article també figura ara al web de l'editorial).

Vaig conèixer l'Ignasi Moreta l'any 2017, un any ple de contrastos a la meva vida: es va guanyar un referèndum, però es va perdre un país; i Ordre i Aventura va perdre les eleccions a la junta de l'Ateneu Barcelonès, però vaig guanyar un grapat d'amics estimats. L'Ignasi és un d'ells.

Fa uns mesos vaig escriure sobre els homes-criatura a través de l'Ernest, el protagonista de Teoria del joc, d'Arià Paco. En el mateix article, vaig citar les paraules d'un altre protagonista literari, l'Eloi de la novel·la Els crits, de Víctor Recort, com una vacuna contra la progressiva infantilització de molts homes joves catalans: "Un home només ho és en tant que és capaç de tornar, com a mínim, la mateixa quantitat de petons de bona nit que va rebre de petit".

A finals de juliol, Salvador Macip, director dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i catedràtic de medicina molecular de la Universitat de Leicester, va escriure un article sobre el seu diagnòstic d'autisme als 54 anys. Macip explica que la majoria d'autistes desenvolupen mecanismes de compensació per amagar l'autisme, el que es coneix com a masking o camuflatge: l'esforç per ocultar els trets autístics i encaixar en les normes socials que l'entorn dicta com a "normalitat".

Melanie Joy és una psicòloga social i escriptora nord-americana que el 2009 va escriure Why we love dogs, eat pigs, and wear cows, un llibre on exposa el concepte de "carnisme": el sistema de creences que considera que menjar certs animals és tan natural i necessari que justifica la violència estructural contra ells i que la majoria de persones no ens qüestionem perquè, com Joy recorda, totes les ideologies violentes tracten de ser invisibles per poder perpetuar el seu poder d'explotació sense límits. La indústria de la carn és un negoci amb molts interessos econòmics, dissenyada per oferir producte amb mínim cost i màxim benefici. Això requereix matar com més animals millor en el menor temps possible, i aquests deixen de considerar-se éssers vius per passar a ser coses que es poden acumular, tractar i matar de qualsevol manera.

Arribo al juliol justa de forces. Ha estat un curs intens i aquesta setmana tenia ganes d'escriure una cosa lleugera, que no em demanés gaire esforç emocional. Però el karma literari tenia altres plans per a mi i m'ha arribat a les mans l'última novel·la de l'escriptor valencià Enric Pardo i Ramírez, L'home de la casa, publicada per La Magrana.

Aquesta setmana s'ha publicat la llista d'escriptors que viatjaran a Mèxic per a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara i la meva amiga Elisenda Solsona n'és una de les convidades. Quan vam publicar Autòctones: deu contes bestials (Comanegra), la meva filla em va preguntar quina de les amigues amb qui havíem escrit el llibre era la meva escriptora preferida. Em va fer riure l'ocurrència i em va fer pensar en quan li agradaven Les espies de veritat i em feia escollir quina d'elles m'agradava més. Igual que llavors, em va saber greu haver de triar perquè, com les espies, les meves amigues són totes fantàstiques però, si ho havia de fer, em quedava amb l'Alex i l'Eli(senda Solsona), respectivament. Quan em va preguntar el perquè de la meva elecció, hi vaig reflexionar: per la seva imaginació desbordant, li vaig respondre.

Avui començo amb unes dades incòmodes: el 25% de la població adulta ha patit maltractament físic en la infància, i un 18% de nenes i un 8% de nens han patit abusos sexuals (Unicef, 2017). La psicoanalista polonesa Alice Miller va aprofundir en el concepte de pedagogia negra, que defineix com un model de criança basat en la repressió emocional, la humiliació i l’obediència acrítica, on la violència (física, verbal o simbòlica) es presenta com a necessària per educar. Aquesta pedagogia no només fereix, sinó que ensenya a justificar la ferida (“Ho feien pel meu bé”, “Els estàndards de l’època eren uns altres”) i, d'aquesta manera, el dolor queda sepultat sota una capa de lleialtat, i el cicle de la violència es pot perpetuar sense ser qüestionat.