El 2019, un desenvolupador xinès va crear un repositori de GitHub, la xarxa social més important de programadors a nivell mundial, anomenat “996.ICU”. El nom en clau denunciava les condicions d’explotació laboral de les tecnològiques xineses: si treballes 996, de 9 del matí a 9 de la nit, 6 dies a la setmana, acabaràs a l’UCI. El repositori es va fer viral, amb més i més programadors xinesos donant-hi suport i creant llistes negres de les empreses que aplicaven el 996, com Alibaba, Huawei o Tencent. Les tecnològiques xineses i el govern es van posar en alerta, però l’onada era difícil d’aturar: GitHub, una gran biblioteca de codi obert, és l’única gran xarxa social occidental que no està censurada a la Xina. El 996 es va convertir en un gran debat nacional. Dos anys després, aquest moviment laboral espontani va aconseguir que el govern i els tribunals xinesos declaressin il·legals aquestes condicions de treball.

El 1950, Mao Tse-tung va enviar tropes xineses a lluitar amb els seus “germans” nord-coreans contra els Estats Units pel control de la península coreana. Mao acabava d’instaurar la República Popular i la unió ideològica entre moviments socialistes asiàtics era forta. Les tropes comunistes xineses, desgastades per la guerra contra els japonesos i la guerra civil, estaven disposades a acudir en l’ajuda del seu aliat nord-coreà, malgrat la situació precària i feble de la República Popular.

Fa unes setmanes, el polemista per excel·lència de la Xina, Ai Weiwei, va retornar a Pequín després d’anys a l’exili. Parlant amb diaris occidentals de la seva visita, va dir que a la Xina autoritària s’havia sentit més acollit que a l’Alemanya democràtica. Pels carrers de la capital xinesa, els veïns començaven converses amistoses i informals amb ell. A Alemanya, per contrast, quasi ningú el va convidar a casa a sopar durant els deu anys que va viure allà.

En un altre gir que sembla que ens faci tornar al darwinisme internacional del segle XIX, Trump està exercint cada cop més pressió per annexionar-se Groenlàndia. L’argumentari del president ha estat poc subtil: vol forçar Dinamarca a vendre-li el territori i la primera amenaça és augmentar aranzels. Però, més enllà de Trump, hi ha una constel·lació de veus protrumpistes que han estat presentant l’annexió de Groenlàndia com una batalla en defensa d’una minoria oprimida (els inuits) contra el seu opressor colonial (Dinamarca). Fets històricament certs, com la campanya d’anticoncepció forçada contra dones inuits o les polítiques d’assimilació danesa de fa dècades, s’utilitzen per crear una imatge de Dinamarca com a colonitzador brutal. Els Estats Units i el president Trump, sota aquesta retòrica, serien els salvadors que el poble inuit necessita.

Fa pocs dies, passejant pels carrers d’Istanbul, em sorprenia de com de familiar em resultava Turquia. Les mesquites otomanes tenien formes i detalls que haurien encaixat perfectament a Itàlia; els sabors connectaven amb un món mediterrani; els vells amb boina que prenien té a les cantonades es podrien trasplantar a Atenes o Lisboa. A The Ottomans, Marc David Baer defensa que els otomans van ser clarament un imperi europeu, que va participar tant de fites com el Renaixement o l’exploració marítima, com d'horrors com la colonització i neteges ètniques. A l’imperi otomà van néixer els cafès que després Steiner diria que representen Europa; també es va crear un model de tolerància –que no d'igualtat– religiosa, quan a Europa s’expulsaven jueus o hi havia massacres entre catòlics i protestants. La narrativa d’un Occident cristià civilitzat i un Orient musulmà barbàric amagava molts més trets en comú que no pas diferències.

Amb vint-i-un anys, just havent acabat la carrera de periodisme, vaig agafar un vol en direcció a Pequín. Era l'hivern del 2015. No coneixia quasi res de la Xina i només sabia dir un parell de paraules en mandarí. Marxava cap allà per treballar en una agència de notícies. Tant el meu futur com la Xina eren dos grans interrogants.

El 2019, Washington va descobrir que un buròcrata era més efectiu que un míssil per derrocar un imperi. Aquell any, l’administració Trump va desenterrar una Llista d’Entitats que s’havia creat el 1997 per combatre la producció d’armes de destrucció massiva, i va començar a afegir-hi empreses tecnològiques xineses com Huawei. Gairebé ningú havia sentit a parlar d’aquesta Llista d’Entitats. El seu impacte va ser brutal. Entrar en aquesta llista negra suposava, de facto, que les empreses americanes tinguessin prohibit vendre’t els seus productes i tecnologies. I no només això: les empreses no-americanes també tenien vetat vendre’t productes amb un mínim de components estatunidencs, sota amenaça de sancions. Per a la majoria de tecnològiques xineses, que depenien fortament de components americans, ser afegides a la Llista d’Entitats va ser l’equivalent a una bomba nuclear econòmica.

Els documents oficials que publica el govern xinès solen ser repetitius i burocràtics. Però llegir-los en detall, prenent notes, ens pot fer trobar perles que ens ajuden a entendre millor la visió del món de la Xina. Fa uns dies, estava llegint el document Made in China 2025, l’estratègia sobre tecnologia més important que ha tret la Xina en les últimes dècades. Publicat el 2015, el document identificava els sectors tecnològics punters on la Xina havia d’invertir per apropar-se al nivell d’Occident. El que em va cridar l’atenció, però, va ser una frase a l’inici de l’estratègia on s’explicava quin era el “fonament” mitjançant el qual les potències modernes han arribat a ser “poders mundials”. Curiosament, aquest fonament no era la tecnologia o els exèrcits, ni les aliances o la ideologia. Per al Partit, la base per arribar a ser una superpotència és la “manufactura”.

El 2016, quan treballava de corresponsal a la Xina, ens van convidar a diversos periodistes a visitar les instal·lacions de DJI, l’empresa de drons més gran del món. Els seus models eren els més competitius en preu i qualitat. Les vendes augmentaven cada any als Estats Units i Europa. Hi havia preocupació sobre on anaven les dades de les seves càmeres, però la discussió tenia un caràcter més aviat tècnic. DJI anava ampliant el seu negoci per crear drons de missatgeria, per a l'agricultura o per a produccions cinematogràfiques.

Cada dia l’adolescent Ma Yun anava a la zona d’hotels per a turistes de Hangzhou a veure si trobava estrangers que parlessin anglès. Eren els anys 80 i la Xina s’estava obrint al món. Ma Yun s’oferia a fer de guia a canvi de practicar l’idioma. Malgrat la seva empenta, els estudis no li anaven bé; va suspendre diversos cops l’examen d’entrada a la universitat. Va ser rebutjat en múltiples feines. El mercat estava desbocat a la Xina i la competició era ferotge. Durant els anys 90, va treballar de mestre d’anglès. Eren els primers anys d’internet a la Xina. Va veure una oportunitat i va fundar, amb diversos amics, al seu apartament un negoci de comerç en línia. Anys després, el jove xinès seria conegut com a Jack Ma, i la seva empresa, Alibaba, atrauria l’atenció mundial perquè va ser la primera plataforma xinesa al nivell de les big tech de Silicon Valley.

La setmana passada, Donald Trump va viatjar a l'Orient Mitjà i va omplir de titulars els diaris. El president nord-americà va trobar-se amb el nou president sirià Ahmed al-Sharaa, després d’anys de sancions a Damasc. En un gir contra els falcons de Washington, Trump també va dir que estava obert a negociacions amb l’Iran sobre el seu programa nuclear. Qui va quedar relegat va ser Benjamin Netanyahu, cosa que va generar especulacions sobre un refredament de les relacions entre Washington i Israel. Entre tots aquests titulars, un fet que va succeir al golf Pèrsic va passar més desapercebut, però segurament tindrà un impacte igual d’important en la geopolítica del futur.

L’any 1601, el jesuïta Matteo Ricci va ser convidat a la Ciutat Prohibida de Pequín. No era fàcil distingir-lo dels xinesos: anava vestit a la manera confuciana, dominava àmpliament l’idioma xinès i havia après els rituals i costums de la cort imperial. L’objectiu de camuflar-se entre les elits lletrades era convertir la Xina al catolicisme. Però va fracassar. Als xinesos els espantava la figura del Crist crucificat i torturat, que veien com una mena de màgia negra –la Mare de Déu, semblant a la deessa budista Guan Yin, els atreia molt més–. El Vaticà tampoc aprovava la via sincrètica i adaptativa per la qual apostava Ricci.

En la profunditat dels oceans, una infraestructura crítica sosté de manera silenciosa la vida moderna digital. Els cables submarins són l’espina dorsal mitjançant la qual podem enviar missatges i informació entre continents: el 95% de les dades mundials passen per ells. Quan es fan malbé, les conseqüències poden ser catastròfiques: el març del 2024, diversos països africans es van quedar sense internet per un problema en un cable submarí. En els últims mesos, han aparegut cables danyats en zones geopolítiques calentes com el mar Bàltic o l’estret de Taiwan. La Xina va desvelar fa poc un aparell per tallar cables a baixes profunditats, que tant pot servir per reparacions com per sabotatge.

Més de trenta-cinc anys després de la caiguda del Mur de Berlín, tornen a bufar vents de canvi a l'Europa de l’Est. El bloc de països postcomunistes ha estat, històricament, el defensor més ferm a Europa d’una aliança de ferro entre el continent i els Estats Units. Les últimes setmanes, però, hem viscut escenes inaudites. El ministre d’Exteriors de Polònia, Radoslaw Sikorski, s’ha enfrontat públicament amb Elon Musk per la guerra d’Ucraïna. L’estoniana Kaja Kallas, alta representant de la UE, va dir, després de la baralla entre Donald Trump i Volodímir Zelenski, que “el món lliure necessita un nou líder” que substitueixi Washington. Fins fa poques setmanes, ningú hauria imaginat un líder de l’Europa de l'Est criticant tan obertament els Estats Units.

Quan va esclatar la crisi financera mundial, una jove economista alemanya estava preparant la seva tesi doctoral mentre vivia a la Xina. Va treballar al Banc de la Xina i havia après fluidament el mandarí. Pocs anys després, en tornar a Alemanya va ingressar a l’AfD. Ara Alice Weidel és la candidata del partit d’extrema dreta a les pròximes eleccions alemanyes.

Aquest dilluns, 600.000 milions de dòlars es van evaporar. La culpable era una empresa xinesa poc coneguda fins ara: DeepSeek. Al treure un nou model d'intel·ligència artificial que igualava els més potents creats als Estats Units, DeepSeek demostrava que podia entrenar una IA capdavantera sense necessitat de xips tan avançats ni centres de dades descomunals com els que tenen els nord-americans. La principal empresa de xips per entrenar IA, Nvidia, va veure com s’esquerdava el consens que marcava que era imprescindible tenir grans quantitats dels seus xips. Les seves accions queien un 17%. Els Estats Units entraven en pànic mentre Xi Jinping celebrava, amb un somriure victoriós, l’Any Nou Xinès.

Pel recinte de Diaoyutai, construït en un jardí imperial de la dinastia Qing, han passat noms com Richard Nixon, Margaret Thatcher, Boris Ieltsin i Vladímir Putin. L’any passat, però, qui hi va ser rebut per Li Qiang, primer ministre de la Xina, va ser Elon Musk. L’empresari va ser elogiat pels líders del Partit, per la premsa oficial i pels seus fans a les xarxes socials xineses. Musk era tot somriures i bones paraules cap a la Xina.

El 1969, el govern xinès va començar a construir una ciutat subterrània a Pequín. L’objectiu era que el 40% de la població de la capital es pogués refugiar allà en cas d’un atac nuclear. Mao Zedong no estava preocupat pels americans. L’amenaça nuclear més plausible per als xinesos era la Unió Soviètica. Deu anys més tard, un exèrcit envaïa el Vietnam comunista. No eren els francesos, ni els Estats Units. Qui els atacava ara era l’exèrcit de la Xina. L’ofensiva militar era una represàlia: mesos abans, el govern vietnamita havia envaït Cambodja, un país també governat per un grup comunista, els Khmers Rojos de Pol Pot.

L’any 1961, pocs dies després de prendre el poder amb un cop d’estat, el militar sud-coreà Park Chung Hee va ordenar la detenció dels empresaris més importants de Corea del Sud. Un cop arrestats, els va oferir dues opcions: o estar a les ordres del pla econòmic de desenvolupament que Park tenia planejat, o negar-se i podrir-se a la presó. Aquest xantatge de fusell en mà va marcar l’inici d’un dels processos de desenvolupament més exitosos de la Guerra Freda.

Fa algunes setmanes em vaig reunir amb acadèmics xinesos especialitzats en Europa i un dels temes que més interès tenien a tractar era la figura del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. A la majoria dels països de la Unió Europea, Orbán és vist mig com un rebel i mig com un paràsit: un agent disruptor en temes com el suport a Ucraïna o el manteniment de l’estat de dret i la democràcia liberal, que a la vegada no vol marxar de la UE per continuar gaudint dels beneficis econòmics que comporta. A més, vaig apuntar als acadèmics xinesos, Orbán és un dels polítics més hàbils de la UE: ha aconseguit un capital simbòlic desproporcionadament més gran que l’escàs pes econòmic que té Hongria (1,2% PIB de la UE), erigint-se en model de dreta alternativa elogiat pels republicans nord-americans o aconseguint formar el tercer grup més important del Parlament Europeu.