Les nits abans d’anar a judici dormo malament. Els nervis. Ens llevem d’hora, a les sis. Durant cinc segons se senten els cops a les parets de les nostres cel·les -contigües- que fem per despertar-nos els uns als altres. Per si de cas. És una de les múltiples expressions de solidaritat que hi ha entre nosaltres. A Soto del Real els set som una pinya. Com mai. Sortim del mòdul 10 per anar al d’ingressos. Allí ens esperen els efectius de la Guàrdia Civil, sempre els mateixos, que ens conduiran a l’Audiència Nacional. Avui la “cel·la de transició”, una estança d’uns 25 m2, està plena de presos de tota mena i condició. Hi esmorzem, amuntegats. Me’ls miro. Desenes de biografies impactants, per dures, per dramàtiques, per heroiques. En algunes ens hi capbussarem, d’altres seran només rostres fugaços. Som els primers a marxar. Los políticos. Los catalanes.

La Santa Seu acaba d’adoptar una posició radical sobre la pena de mort: és inadmissible en qualsevol cas. Ho justifica sense matisos: aquest càstig representa un atac a la dignitat de la persona, la qual no es perd ni tan sols havent comès crims execrables. En el seu anterior pronunciament, l’admetia en casos extrems per tal de salvaguardar el bé comú. El rebuig nítid que assumeix ara ens convida a reflexionar sobre un fenomen massa habitual quan abordem els drets humans: la seva proclamació solemne en Constitucions i convenis internacionals es va sepultant gradualment en un munt de normes i condicionants que els allunyen, cada vegada més, de la seva plena i efectiva aplicació.