Una bona estona és una novel·la estranya, fascinant i estranya. Moderníssima tenint en compte que data del 1970 i explica una situació de principis dels anys 60. La fascinació prové de la protagonista, una jove quebequesa de llengua anglesa a París. Una noia ingènua; tanmateix, decidida i supervivent. Un dia es troba que el seu segon marit no és a casa (l'anterior és mort) i aquí comença l'excusa argumental que, a base d'anar acumulant situacions, va desenvolupant el to general de la novel·la. Surt a buscar el marit, que dona senyals de vida estranys, ara hi és ara no hi és. El cas és que la noia es passa uns quants dies amunt i avall de París. Frenètica, absorbida per la situació insòlita. Després, el temps passa ràpid, els mesos, les estacions. El marit no torna, no reapareix, i ella va fent, amb calma, sense rancúnia, en un París clarament previ al 68, conservadoríssim, estranyíssim, lletgíssim, amb cases inhòspites i famílies estranyes, amb parisencs supremacistes que la menyspreen.

Nits de pesta, la nova novel·la d'Orhan Pamuk, està signada entre el 2016 i el 2021. Començada, doncs, abans de la pandèmia i acabada en plena vigència de la malura devastadora. Som bons lectors de Pamuk (Istanbul, 1952) i podem assegurar que la simple coincidència és total. Bàsicament perquè Pamuk ja ens ha demostrat prèviament que el tema de les epidèmies li interessa (ja l'ha fet aparèixer en dues novel·les anteriors, El castell blanc i La casa del silenci). Ens trobem en una illa inventada, en plena Mediterrània, una mena de barreja de Creta, Malta i Xipre, extraordinàriament descrita. En teoria, pertany al decadent Imperi Otomà, "l'home malalt d'Europa", segons la terminologia de l'època (som al 1901). Pamuk ens explica la vida d'aquesta illa, Minguer, centrada en l'època d'una terrible epidèmia de pesta (durant la qual aconsegueix la independència) a base d'anar combinant un veritable equip meravellós de personatges.

Sembla un misteri irresoluble, i ni ganes de resoldre'l: la novel·la negra continua, forta i fresca com una rosa. La raó és simple: hi ha demanda pública i escriptors i escriptores disposats a satisfer-la. Tant és que rodolem i rodolem sobre les plantilles existents, que no són infinites, ni de bon tros: l'enginy dels escriptors aconsegueix arrencar un punt de novetat que fa que tot sembli diferent sense haver canviat pràcticament res. Ni de l'estil, ni dels protagonistes, ni dels arguments.

Amb La rialla roja (1904) de Leonid Nikolàievitx Andréiev, novel·lista i dramaturg rus, (1871-1919) tornem a tenir la mateixa sensació de sempre, que els russos van inventar la narrativa moderna en qualsevol de les seves expressions. La novel·la d'Andréiev se'ns fa moderníssima, i si no t'ho diguessin, o simplement canviessis uns quants referents argumentals, podria passar per una novel·la contemporània, fins i tot molt recent pel seu missatge pacifista.

'La dona amagada'. Colette. Traducció i pròleg de Maria-Mercè Marçal. Epíleg de Joana Masó. Comanegra, 2021.

L'editorial Nits Blanques continua fent-nos arribar autors escandinaus triats especialment. En aquesta ocasió ens introdueix Einar Már Gudmundsson (Reykjavík, 1954), narrador, poeta i professor universitari. Segons Massimo Ciaravolo, autor de la monumental Storia delle litterature scandinave , Gudmundsson "des dels primers llibres documenta la crescuda de Reykjavík com una ciutat fluida i il·lustra l'emergir d'una realitat urbana en via de desenvolupament que està canviant irrevocablement la societat islandesa". Val la pena llegir aquest autor ara, precisament, que Islàndia esdevé un país de moda: tothom vol anar-hi i fins i tot ja s'ha fet un lloc en l'omnipresent novel·la negra escandinava, que triomfa a tot Europa, gràcies a Arnaldur Indridason, guanyador del premi RBA de novel·la policíaca el 2013 amb Pasaje de las sombras (Skuggasund).

Francis Scott Fitzgerald (1886-1940) és un dels novel·listes més coneguts dels "feliços vint". Tot i publicar en plena modernor d'entreguerres, l'escriptor nord-americà encara té un to clarament decimonònic en les seves novel·les. Sobretot, tal com es veu a El gran Gatsby, pel que fa al concepte moral, és a dir, allò que el naturalisme porta fins a l'extrem: el destí és el destí, els dolents reben el que es mereixen i ningú no se'n pot escapar. Scott exposa els problemes del capitalisme salvatge, dels diners i de les conseqüències que comporten (particularment als que en tenen: els rics també "ploren").

Nikola Tesla (1856-1943) s'està convertint en una icona del segle XXI. És famós als Estats Units no solament per la marca de cotxes o per la presència indirecta en sèries com The Big Bang Theory, sinó també per la recuperació de la seva figura d'inventor visionari de la física. La invenció de tota la resta, de Samantha Hunt, a través d'un parell de trames argumentals paral·leles, ens explica una mica la vida de Tesla. La relaten ell mateix i una treballadora de l'hotel New Yorker, on coincideixen. Estableixen una certa relació, sobretot a partir de la bogeria compartida pels coloms. Aquesta noia, al seu torn, està en relació, a través del seu pare, amb un altre il·luminat que inventa una màquina del temps.

Ja se sap que les històries més simples, de vegades, són les més difícils d'explicar. D'explicar bé, s'entén. Quan s'aconsegueix, la comunicació amb el lector és profunda perquè són lectures en què, sense adonar-te'n, es prescindeix de l'artifici. Això és el que passa a Rødby-Puttgarden, una novel·la danesa que ens narra un fragment de vida de dues germanes que viuen juntes i treballen a la perfumeria del transbordador que fa el trajecte entre Rødby (Dinamarca) i Puttgarden (Alemanya). No hi passa res d'especial que no es pugui donar en unes circumstàncies semblants en un lloc semblant: la vida dalt del ferri, a casa, a la ciutat, petita, de Rødby, separada per uns quants quilòmetres del port on hi ha el moll, les vicissituds diàries personals i de la comunitat, les vides i les morts, els amors, les amistats… i la vida que passa. Tot narrat en primera persona per la protagonista, amb un estil directe, col·loquial i proper. És la petita història que acaba per construir la gran història.

Vet aquí un clàssic: el foraster que arriba a un lloc i ho destarota tot. Els westerns en van plens. Un entorn conservador, ple d'automatismes, que és posat en qüestió quan l'element extern s'hi passeja. De manera que la història ja no tracta només sobre la peripècia vital del protagonista, sinó que de seguida esdevé el retrat del lloc on s'esdevé. I dels efectes secundaris. Per exemple, l'altra gran topada clàssica en aquestes històries: la trobada entre la vida urbana i la rural. Amb tot el que comporta en aquest inici caòtic del segle XXI. En català tenim magnífics exemples d'aquest plantejament: Joan Puig i Ferrater, amb Aigües encantades, sense anar més lluny.

Vet aquí La flor, un llibre de memòries novel·lades amb múltiples virtuts: honest. I si se’m permet la falca ploranera, un més dels que indica curiosament quina és la nostra realitat, com a lectors europeus: la seva vida ja és la nostra vida, mentre que la nostra mai no serà la seva. És així. Posem-nos-hi bé. Els escriptors nord-americans, i en especial les autores, expliquen magníficament la petita història de les seves comunitats, les petites històries que sumades fan la gran història, que és la del seu país. Mary Karr (Texas, 1955) mostra d’una manera cronològica el pas per l’adolescència d’una noia procedent d’un poblet de Texas, criada en una família peculiar. De manera que segueix, d’alguna manera, la tradició narrativa nord-americana de la novel·la d’aventures infantils i adolescents.