De Donald Trump ja tenim un diagnòstic bastant clar. La qüestió ara –suposant que Trump no aconsegueixi convertir-se en dictador vitalici– és: què ve després? L'imperi estatunidenc està perdent credibilitat en el món. I, per dins, mostra creixents dificultats per conviure amb si mateix.

Els sofistes tenen mala fama. Aquells mestres ambulants eren escèptics i relativistes, cobraven per les seves lliçons i buscaven persuadir, mitjançant un argument o el contrari, en comptes de buscar la veritat absoluta, en la qual no creien. Plató i Aristòtil els menyspreaven.

L'Argentina va culminar el 1976, fa 50 anys, un descens cap a l'infern. La dictadura dels desapareguts, autodenominada Procés de Reorganització Nacional i encapçalada pel general Jorge Videla, no va ser el principi de res, sinó la desembocadura d'una grotesca cadena de cops d'estat.

Les guerres de l'Orient Mitjà mai s'acaben: es transformen en nous conflictes. Cada vegada que els Estats Units, Israel o qualsevol país àrab emprenen una campanya militar, propicien un cop d'estat o financen un moviment guerriller suposadament afí als seus interessos, llauren una futura crisi.

Les societats humanes s'han interrogat sempre sobre la naturalesa del poder. I sobre el seu efecte en les persones que l'exerceixen. Ara mateix, són molts els qui es pregunten per què Donald Trump, per molt idiota que sigui –i sabem que ho és–, s'ha abocat a l'aventura d'una guerra desastrosa. Hi ha moltíssimes explicacions parcials: la pressió d'Israel, els negocis familiars… Però, com sempre, resulta il·luminador llegir els clàssics. En aquest cas, Suetoni i el seu De vita Caesarum: Vides dels dotze cèsars.

Robert Fisk (1946-2020) va ser, durant tres dècades, el més influent, informat i criticat corresponsal estranger al Pròxim Orient. Va ser a totes les guerres d'una regió sempre en guerra. El 2005 va publicar La gran guerra per la civilització, unes voluminoses memòries (1.511 pàgines en l'edició espanyola) que, en el penúltim paràgraf, contenien una frase malenconiosa: “Al Pròxim Orient, la gent viu la seva història passada una vegada i una altra, cada dia”.

Gorton and Denton és una circumscripció electoral de l'àrea metropolitana de Manchester. On abans hi havia mines i indústria tèxtil ara hi ha pobresa. A Gorton and Denton es van celebrar eleccions dijous i l'escó se'l van emportar Els Verds, seguits per la formació ultradretana Reform i, en tercer lloc, els laboristes. Els conservadors ni van aparèixer. El resultat demostra com està canviant el mapa polític del Regne Unit. Però hi ha una cosa més interessant: Els Verds van guanyar gràcies al vot musulmà.

Jaime Gil de Biedma va exagerar: “De totes les històries de la història, la més trista és la d'Espanya, perquè s'acaba malament”. Potser el poeta no coneixia Haití, la història del qual va començar malament, va seguir pitjor i no deixa d'enfonsar-se en un horror interminable. D'Haití gairebé ja no se'n parla: per què continuar descrivint el caos i la violència de cada dia?

Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos. Un nou imperi, la Xina, amenaça l'hegemonia dels Estats Units. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.

Jo soc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians. El nostre enemic és fort: es recolza, potser sense gaire consciència, en el paganisme, en la mateixa naturalesa i en la filosofia posterior a Friedrich Nietzsche. Potser els del bàndol cristià tampoc no sabem que ho som. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.

La frase catalana "cridar el mal temps" es refereix al malastruc o a l'endevinaire: el que vaticina desgràcies. A Espanya, i a Catalunya, sol atraure la desgràcia qui fa el contrari, és a dir, qui "crida el bon temps". O sigui, qui veu el cel lluminós i sense núvols sense saber (o encara pitjor, sabent) que arribaran núvols de tempesta.

Dominio, de Tom Holland, és probablement la millor història del cristianisme publicada fins avui. A més de descobrir la immensa influència mundial dels valors culturals cristians, més enllà de la religió, el lector pot arribar a l’última pàgina amb la sensació que no hi ha res de nou sota el sol. Si ens limitem a l’àmbit de l’Església catòlica, o universal, resulta evident que mai ha deixat de donar voltes a dos assumptes fonamentals: la pobresa i la puresa.

La identitat nacional alemanya (suposant que existeixi) va canviar després del nazisme. El mateix va passar amb els jueus, receptors d'una onada de simpatia internacional després de l'horror de l'Holocaust. Ara, amb les atrocitats que Israel comet a Gaza i Cisjordània, la percepció de la identitat jueva (no només la israeliana) s'està modificant al món. El que gairebé no s'altera és com veiem els palestins: o terroristes o víctimes, gairebé mai éssers humans amb totes les seves dimensions.

És freqüent, aquests dies, sentir dir que els abusos imperialistes de Donald Trump i Vladímir Putin ens retrotreuen al segle XIX. Al marge de les qüestions imperials, però, es donen altres semblances amb aquell segle, potser més profundes. La primera meitat del XXI, com la primera meitat del XIX, és una època de romanticisme i por, d’avenços tecnològics i crisis socials, de desconfiança en els sistemes parlamentaris i de capitalisme desbocat.

Sona una mica estrany parlar de l’“ànima catalana”, o de l’“ànima espanyola”, o de l’“ànima sueca”. Tanmateix, es dona per fet que existeix una “ànima russa”, aquest “lloc fosc” del qual parlaven Fiódor Dostoievski, Lev Tolstoi, Nikolai Gógol i gairebé tots els altres escriptors de l'edat daurada de la literatura russa. Vladímir Putin apel·la també, amb freqüència, a l’“ànima russa”, en oposició a la suposada falta d'ànima de l'Europa Occidental.

Potser aquestes dates, tan propenses a la golafreria i la digestió feixuga, no són les més adequades per parlar d'això. Però algun dia cal fer-ho. Em refereixo al bon menjar i a unes quantes persones que ens van ensenyar a apreciar-lo. En un país que havia passat molta fam, i en el qual freqüentar restaurants era cosa de privilegiats, va començar a popularitzar-se fa mig segle la paraula gastronomia per definir un assumpte del qual no sabíem res.

Les males persones són totes molt semblants; les bones ho són cadascuna a la seva manera. Vaig conèixer fa anys dos amics que exercien la bondat com a exigència ètica i com a voluntat de comprensió. Tots dos eren cristians, tots dos eren baixets, i tots dos fumaven, de vegades, aquelles cigarretes terrorífiques i retorçades que s’anomenaven toscans. Fins aquí les similituds.

Alguns llibres resisteixen fantàsticament el pas del temps. Falso amanecer, de John Gray, n’és un bon exemple. Es va publicar l’any 1998, abans de l’euro, de Vladímir Putin i de les xarxes socials, però la seva diagnosi sobre els efectes del “lliure mercat” –un concepte inventat a mitjan segle XIX– i de la seva evolució lògica, el “capitalisme global”, es manté encertada: desintegració social, impotència de la política i auge brutal de les desigualtats.

Què es cou rere els murs del Kremlin? Aquesta era la pregunta que, durant la llarga existència de la Unió Soviètica (1917-1991), s’esforçaven a resoldre uns personatges anomenats kremlinòlegs. Suposadament, sabien tot el que es podia saber sobre un règim hermètic i complex. Arribat el moment, es va poder comprovar que no sabien gairebé res: el col·lapse de l'URSS els va agafar per sorpresa. La kremlinòloga més cèlebre d’Europa, Hélène Carrère d'Encausse, va ser un exemple perfecte d’aquell col·lectiu cegat pels seus propis prejudicis.

Florenci Pujol i Brugat va ser un personatge interessant. Va fer la major part de la seva fortuna –que va arribar a ser considerable– traficant amb la matèria primera més escassa en una dictadura autàrquica: les divises que permetien a la indústria tèxtil catalana importar i exportar. Ara, 45 anys després de la seva mort, l’any 1980, protagonitza el judici contra el seu fill Jordi i set dels seus nets.