Llegia la setmana passada que una persona que va a la feina amb Rodalies perd cada any de mitjana 46 hores esperant trens amb retard. Em faig càrrec de la desesperació de qui pateix aquest disbarat i de l'impacte que té en la societat. Tot i ser problemes molt diferents, no puc evitar fer l’analogia amb la pobresa infantil. Quant fa que sabem que 1 de cada 3 nens i nenes a casa nostra en pateix? Fins quan repetirem que ha de ser una prioritat afrontar-la? Com es degrada la situació de qui en pateix mentre espera solucions?

Cada setembre l’educació es mira al mirall els deures pendents i enguany, un curs més, moltes motxilles pesen amb la càrrega de les desigualtats educatives. La classe social, el nivell educatiu i l’origen migrant de les famílies continua condicionant l’èxit i la continuïtat formativa de l’alumnat. Deures que fa massa que se’ns amunteguen a les taules de les aules, com invertir d’una vegada per totes el 6% del PIB en educació i aplicar més mesures efectives contra la segregació escolar. Altres els anem desempolsegant i col·locant al capdamunt de la pila de les prioritats, com l’abandonament escolar prematur.