L’arribada a Colònia va ser la primera topada amb la realitat. Les cares que al sortir de Madrid s’il·luminaven amb esperança ara eren un poema. Feia un fred de mil dimonis. Després de vint-i-quatre hores de viatge en vagons atapeïts, un megàfon que rugia en espanyol intentava posar ordre a l’enrenou de persones, paquets, maletes, guitarres, garrafes i farcells. Els encarregats d’endreçar el desori parlaven entre ells en una llengua incomprensible que atordia encara més els centenars d’emigrants que omplien un indret apartat de l’estació Köln-Deutz. Aquell rètol va provocar un gran desconcert. Com que no sabien que el nom alemany de Colònia és Köln, es pensaven que els havien dut a una altra banda enganyats. Però ningú va protestar, i encara menys la mare, tan encongida i atònita que no semblava ella. El megàfon va ordenar fer cues classificades per destins. Es va fer un silenci sepulcral, ningú gosava moure’s ni demanar permís per anar al lavabo o prendre una cosa calenta. Tothom estava atent a la veu que rugia en espanyol. Classificava la gran massa de mà d’obra, majoritàriament jove, com qui destria un ramat gran: els que es queden a Colònia, els que van a Frankfurt, els que van a Stuttgart, els que van a Essen...

No hi ha gaire gent tocada (de l’ala) per la vena poètica. A la majoria dels nostres conciutadans no se’ls acut mai comprar un llibre de versos i no llegeix un poema en tota la seva vida. Llevat, ai las, d’un període de l’adolescència en què és obligatori llegir, estudiar i analitzar poesies. Quina cosa més estrambòtica!, quina raresa més allunyada del sentit pràctic que han de tenir els plans escolars! Quina feina més estranya, la del professor de literatura. Com a profe de lite, em vaig sentir moltes vegades com un marcià. Com un predicador que no toca de peus a terra, un profeta que anuncia una terra promesa que en realitat no interessa a ningú. Per això començo per la poesia, que és la manifestació més extrema de la literatura i la més difícil d’encaixar en la prosa de la vida quotidiana. Però... és ben bé així? ¿La poesia, i, per extensió, la literatura, va per una banda i la vida quotidiana per una altra? ¿Les hores dedicades a ensenyar literatura són una lamentable pèrdua de temps?