Per a ell (són paraules seves) escriure era una trobada d’amor, de coneixement, i el que pretenia era transformar l’art de la novel·la. L’essencial no era la història, i la intriga no li semblava allò més important. El que António Lobo Antunes, mort aquest dijous, desitjava no era tan sols que el llegissin, sinó que visquessin cadascun dels seus llibres.

La mort de Joan Margarit, a més d’una gran pèrdua per a la nostra literatura, m’és un cop interior molt trist, i les primeres paraules que em surten del cor són de gratitud per la seva generositat. Tenia un amistós sentit de l’humor i, a pesar de tots els seus molts premis, mai no el vaig veure arrogant, prepotent, cregut o pagat de si mateix. Era prou intel·ligent i lúcid per relativitzar tota mena de reconeixements, però, açò sí, a l’hora de parlar de poesia era d’un rigor, una passió i una autoexigència absoluts. 

En un país com aquest on els famosos són gent sense cap mèrit que viuen de sortir a la tele per contar xafarderies i els dediquen portades i reportatges en revistes, m’he alegrat de poder conèixer una persona extraordinària.