La geopolítica sempre ha estat un factor important per explicar l’economia, però en el moment històric actual la manera com les grans potències exerceixen el poder polític sobre el tauler econòmic representa un punt d’inflexió. Hi ha hagut un ampli debat per trobar raons econòmiques de pes darrere la intervenció dels EUA a Veneçuela. Això no obstant, alguns analistes comencen a sospitar que és més aviat una determinada visió de l’exercici del poder, i no només ni principalment l’economia, la raó que preval en moltes decisions de l’administració Trump. El cru veneçolà és relativament car d’extreure i no és clar que les principals companyies petrolieres considerin que en les condicions actuals els és rendible invertir les enormes quantitats que es requereixen per elevar substancialment els nivells actuals de producció. És possible que l’administració dels EUA valori el control sobre el cru veneçolà com una oportunitat per estendre la seva influència sobre el mercat i controlar futures pressions inflacionistes, però aquest factor no sembla, ara per ara, determinant. Tot i el repunt dels preus del petroli arran de la situació a l’Iran, la tendència de fons és a la baixa.

El debat sobre la transformació del model productiu sovint es planteja en termes de reduir o augmentar el pes de determinats sectors. Les activitats a reduir serien les menys productives, com el turisme, per contraposició a les més productives, com la indústria. Sense entrar en la qüestió de fons d’aquest debat, convé fer algunes puntualitzacions sobre la relació entre productivitat, ocupació i remuneracions del treball i del capital als diferents sectors econòmics. El turisme, per exemple, no és realment un únic sector d’activitat. És un fenomen econòmic i social divers amb un impacte important sobre diferents branques d’activitat (de l'hostaleria al comerç, passant pel transport, les activitats culturals i esportives o la indústria alimentària).

Recentment, s’han presentat dues publicacions emblemàtiques que fan balanç de l’economia catalana de l’any anterior i apunten perspectives per a l’any en curs: la Memòria econòmica de Catalunya, editada per les tretze cambres de comerç catalanes des de fa 60 anys, i l’Informe anual, que s’elabora des del departament d’Economia i Finances de la Generalitat. Totes dues publicacions coincideixen a destacar un canvi en el patró de creixement en què la demanda interna pren progressivament el relleu de la demanda externa, en un context marcat per la incertesa geopolítica, desencadenada per la temerària política aranzelària dels Estats Units.

En economia, com en qualsevol altra àrea, els tòpics repetits de manera constant poden convertir-se en llocs comuns que acaben conformant l’opinió pública majoritària. Pel que fa a la qüestió recurrent del model productiu català, ha calat la idea que el país es des-industrialitza de manera imparable per convertir-se en una “fàbrica de turistes”, la qual cosa explicaria en bona part l’alentiment de la productivitat i l’estancament del nivell de vida dels catalans. Com tots els tòpics persistents, aquesta visió de les coses té una part de veritat, tot i que la realitat és molt més matisada. Una conseqüència particularment perjudicial dels tòpics és que aparten la mirada d’altres fets tant o més rellevants. En el cas que ens ocupa, ens amaguen algunes tendències de fons menys visibles, però no menys significatives.

Entre el 2019 i el 2023 el nombre de persones migrants als països de l’OCDE ha augmentat gairebé un 30%. Es tracta, per tant, d’un fenomen global que ha estat particularment intens tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat: tres de cada quatre llocs de treball creats entre el 2019 i el 2024 han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger. Es calcula que el 31% de la població de Catalunya en edat de treballar i el 42% entre els 30 i els 44 anys han nascut fora d’Espanya, i que el 40% de la població infantil de Catalunya (entre 0 i 4 anys) té almenys un progenitor nascut a l’estranger. Estem davant d’un canvi estructural que reclama un debat informat i serè, confrontant les opinions amb els fets.

El sistema de corrents marins que travessa l’Atlàntic evita que els països situats més al nord d’Europa es congelin sota temperatures àrtiques. És una mena de termòstat natural, compost per un flux que transporta les aigües càlides i superficials de la costa de Florida cap al nord i un altre flux en sentit contrari d’aigües més fredes i profundes. Hi ha un cert risc que el canvi climàtic pugui arribar a alterar aquests corrents, intensificant els fenòmens meteorològics extrems a banda i banda de l’Atlàntic Nord. Salvant les distàncies, el sistema econòmic mundial també depèn d'un delicat equilibri de corrents i contracorrents comercials i financers entre les principals economies. Durant les últimes dècades els Estats Units han actuat com a principals impulsors de la demanda mundial de béns i serveis. Gastant més del que ingressa amb la seva producció interna, l’economia americana mou la maquinària exportadora d’altres grans economies, com la Xina, el Japó i Alemanya. En contrapartida, aquests països reciclen una part significativa dels seus ingressos comercials comprant actius financers denominats en dòlars –accions d’empreses cotitzades i deute públic i privat americà.

L’any 2025 s’inicia amb un panorama que en conjunt sembla favorable per a l’economia mundial, amb inflació decreixent i creixement a l’alça. La majoria de borses de valors del món desenvolupat van registrar un exercici 2024 esplèndid i les perspectives de creixement dels beneficis empresarials es mantenen positives de cara al 2025. Tanmateix, si afinem la mirada més enllà dels grans titulars, observem que gran part del dinamisme mundial depèn d’una sola economia, l’americana, mentre que els problemes s’acumulen als dos grans motors europeus, França i Alemanya, i l’economia xinesa perd impuls gradualment. En el fons de la imatge els nivells històricament elevats del deute públic en moltes economies, inclosa l’americana, i el temor a una guerra comercial entre les grans potències enfosqueixen el paisatge.

Últimament, la taxa d’estalvi de les llars, mesurada com a percentatge de la seva renda disponible, ha seguit una trajectòria desconcertant. Durant la pandèmia va augmentar ràpidament des de nivells inferiors a dos dígits fins a assolir un màxim històric del 19% el primer trimestre del 2021. Aquest augment sobtat s’explica fàcilment per les restriccions imposades al consum, mentre que les rendes familiars van aguantar millor gràcies al suport públic. Una vegada eliminades les restriccions al consum, la taxa d’estalvi familiar es va reduir tan ràpidament com havia augmentat, per estabilitzar-se en valors al voltant del 9% el 2022 –en línia amb la mitjana històrica dels últims 25 anys–. El que és més difícil d’explicar és el comportament de l’estalvi durant el 2023 i el que portem de 2024. Durant aquest període observem un augment continuat de la taxa d’estalvi familiar, fins a situar-se per sobre del 13% amb les últimes dades disponibles (segon trimestre del 2024).

L’any 2023 el saldo comercial de béns i serveis de l’economia catalana amb l’estranger va arribar al 10,4% del PIB –un màxim històric–. És a dir, vàrem exportar 30.500 milions d’euros més del que vam importar. Quan una economia exporta més del que importa està prestant recursos a l’exterior. Des del 2009 l’economia catalana exporta més del que importa i, per tant, transfereix recursos fora –en gran part per reduir l’elevat deute extern acumulat en el passat–. Una altra forma de veure-ho és observar la diferència entre la taxa d’estalvi i la d’inversió. La taxa d’estalvi de Catalunya se situa per sobre del 30% del PIB i la d’inversió, per sota del 20%. Estalviem una tercera part més del que s’inverteix al propi país.

La majestuositat del Saló de Contractacions de la Casa Llotja de Mar, a poques passes de la Catedral del Mar de Barcelona, és testimoni mut de l’esplendorós passat comercial de la Catalunya medieval. Quan va ser construïda, els mercaders catalans feia segles que dominaven la navegació comercial a la Mediterrània i les regles i costums establerts al Llibre del Consolat de Mar eren el llenguatge comú del comerç, compartit a totes les riberes del mar interior.

La productivitat preocupa. Amb raó: és el principal determinant de la prosperitat dels països a llarg termini. Segons l'Idescat, el PIB per persona ocupada a Catalunya el 2022 era un 5,5% superior a la mitjana de la UE-27, havent perdut posicions des d’un diferencial màxim del 16,4% registrat el 2014. Tanmateix, el feble creixement de la productivitat és un problema compartit amb les principals economies europees. Segons dades d’Eurostat, entre els anys 2007 i 2022 el PIB a preus constants per hora treballada ha augmentat un 12,5% a Catalunya, i ha superat així els principals països de la Unió Europea –Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos i Bèlgica–, que durant aquest mateix període han registrat creixements acumulats que van des d’un mínim del 2,7% a Itàlia fins a un màxim de l’11,3% a Alemanya. Si la comparació es fa entre els anys 2000 i 2022 els resultats són similars, amb la diferència que l’economia catalana, amb un augment acumulat de la productivitat del 19,6%, només és superada per l’alemanya (22,3%).

La idea fundacional sobre la qual s’han construït les institucions europees va ser consolidar la pau i compartir la prosperitat sobre la base de la integració comercial. A partir d’aquesta idea primigènia Europa ha estat un dels principal bastions del lliure comerç basat en la multilateralitat. De fet, la construcció europea va projectar al conjunt de l’economia mundial l’ideal d’un món en pau sobre la base d’uns interessos comercials compartits. Europa, com la llavor de la Pau Perpètua que va somiar Immanuel Kant. No obstant això, al llarg del període que va de la crisi financera a la pandèmia ens hem despertat d’aquest somni. Abruptament. El món dels anys vint d'aquest segle s’assembla cada vegada menys al món d’ahir de finals del segle anterior i principis de l’actual. Els ideals del lliure comerç van cedint, de forma lenta però inexorable, als instints proteccionistes. El multilateralisme es va esmicolant en un món cada vegada més polaritzat per la confrontació entre les grans potències a l’Est i a l’Oest.