El mateix cap de setmana que Pep Guardiola ha renovat el seu deute pendent amb la Champions (més enllà del Barça), Pau Gasol tampoc no s’ha pogut cobrar el seu amb l’Eurolliga. El 2001, l’any de la seva sobtada aparició mundial, una inoportuna apendicitis va fer que Gasol es perdés el play-off de quarts de final contra el Benetton de Treviso, que va derrotar el Barça. En Pau havia crescut exponencialment aquella temporada, sent l’MVP de la Copa de Màlaga i, després, excel·lint en la final de l’ACB contra el Reial Madrid. Europa li quedava petita i aquella Eurolliga tenia el seu nom. Va fer mal a la culerada no aprofitar el seu talent per guanyar la Primera abans que marxés cap a Memphis.

No sé si passa en altres clubs del món, suposo que sí. A Barcelona tenim la dèria de batejar els títols de Lliga. No tots. N’hi ha que són més difícils d’etiquetar, però n’hi ha que són evidents. La Lliga del Cruyff jugador, la Lliga de l’“Urruti t’estimo”, les de Tenerife, la d’en Djukic, la del 2-6, la dels 100 punts i aquesta: la Lliga d’Iniesta. La novena i última Lliga d’Iniesta. També podria ser, perfectament, la Lliga de Valverde. El tècnic ha fet una feina fonamental per convertir un equip/club que a l’agost estava deprimit per la convulsa sortida de Neymar en un conjunt sòlid i fiable, virtuts imprescindibles per guanyar el campionat de la regularitat. Qui guanya la Lliga és el millor; qui guanya la Champions, el millor competidor. Al Txingurri li reconec tots els mèrits, un posat amable necessari després de l’agror de Luis Enrique i un gran pragmatisme futbolístic, tot i que a Roma es va deixar part de la credibilitat guanyada amb un plantejament excessivament poruc. La temporada que ve, encara que sigui sense Iniesta, li demanaria més atreviment.

No va ser el naufragi de fa un any a París ni l’arrissada de Torí, però el Barça de Valverde tampoc no va acabar de reeixir en l’anada dels vuitens de final de la Champions. El marcador és bo; el joc, no tant. El partit es va acostar molt més al que volia Conte que no pas al que hauria desitjat Valverde. Ofegat pel plantejament defensiu del Chelsea, al Barça li va costar Déu i ajuda generar ocasions de gol, fins al punt que el gol de Messi va ser com trobar un bolet al desert. Iniesta va demostrar la seva generositat universal tornant a Messi l’assistència del gol Kaiserlautern del 2009. Que poètic. A la mateixa porteria. De l’ Iniestazo al Messiazo. El gol d’ahir no val una final, de moment, tot i que permet no haver d’apel·lar a l’èpica, un cop més, en la tornada al Camp Nou.

Ja pot dormir tranquil Joan Manuel Serrat. El millor futbolista de la història, per fi, ha segellat el millor contracte de la història. I, també, el contracte que ha tingut més delay. Tot estava acordat i signat a trossos des del mes de juny, però la misteriosa negativa del jugador argentí a fer-se la foto, el seu silenci eixordador i les mitges veritats del president Josep Maria Bartomeu -que si el contracte l’havia signat el mateix Messi, que si l’havia signat el seu pare- han envoltat d’una incertesa innecessària una renovació estratègica i molt desitjada.

El Reial Madrid ha guanyat la Lliga a Màlaga, la ciutat on la va perdre el Barça la nit del 8 d’abril. Aquell dia, el derbi madrileny havia acabat en empat, i amb una victòria a la Rosaleda l’equip de Luis Enrique hauria tingut la paella de la Lliga pel mànec. Venia d’exhibir-se contra el Sevilla i visitava el Juventus tres dies després. Màlaga va ser el pròleg de Torí. Rotacions excessives i partit desencisador. Com a Riazor i com al Benito Villamarín. Tres partits paradigma d’una temporada massa ruleta russa. El nivell del famós fons d’armari, punt fort apriorístic de la temporada, ha resultat clau per explicar una irregularitat que el Reial Madrid ha pogut trampejar gràcies, en part, al rendiment d’una segona unitat que, sovint, ha jugat millor que la primera. Quina paradoxa. El pla de Zidane ha funcionat millor que el de Luis Enrique, que se’n va deixant un Barça decreixent i resignat. Mancat d’energia competitiva. Com el mateix tècnic, tan alliberat que no sembla ni emprenyat.