És sabut que l’experiment de la Segona República va despertar interès fora de les nostres fronteres. Però la Guerra Civil, obra i gràcia dels militars que es van aixecar contra la democràcia el juliol del 1936, va tirar per terra qualsevol ambició revolucionària. Tot i que no ho sabien llavors els que es van llançar a defensar el país del feixisme, fos amb les armes o amb instruments com la ploma o la càmera fotogràfica.

“Si faig servir la primera persona del plural és perquè la genealogia de les filles de la perifèria espanyola no s'està escrivint sola”, ens diu la periodista Noelia Ramírez (Esplugues de Llobregat, 1982) a Nadie me esperaba aquí, que porta per subtítol Apuntes sobre el desclasamiento. I cita, entre d’altres, a la madrilenya Alana S. Portero i la seva excel·lent La mala costumbre. Perquè aquesta genealogia l’estan escrivint autores que venen de classes subalternes que ens brinden els seus testimonis de vida, en clau autobiogràfica o de ficció, ficció sempre arrelada a la realitat.

Hi ha dos tipus d’escriptors, els que tenen imaginació i els que no en tenen, sense que això determini la seva vàlua literària. En tenen els que són capaços d’eixamplar la realitat i crear mons regits amb regles pròpies. Que Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) era una autora imaginativa i amb allò que s’anomena “un món propi” ja ho sabíem per novel·les seves com Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra, 2018) o La dona efervescent (Univers, 2020), i els contes reunits a Lliçons d’abisme ho confirmen.

Per regla general, les primeres novel·les no volen massa lluny de les vides dels seus autors o autores. Hi ha una tendència natural a començar per explicar el que s’ha viscut en primera persona, no sempre amb èxit. Excepcions al marge –Cims borrascosos d’Emily Brontë, Nada de Carmen Laforet o El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger–, aquestes primeres aportacions a la literatura no acostumen a tenir massa interès literari perquè els escriptors no neixen, es fan.

Si fa anys ens lamentàvem de l’absència gairebé absoluta de llibres que parlessin d’assumptes exclusivament femenins com ara la maternitat, la menstruació, el dol perinatal o la menopausa, ara, com qui diu, podem queixar-nos de tot el contrari, perquè allà on miris hi ha una dotzena que en parla. Dic això per provocar, evidentment, perquè “feminitzar” la literatura era absolutament necessari.

Fa uns dies em vaig llevar amb una trista notícia: Radiotelevisió Espanyola cancel·lava el programa Culturas 2, que feia tres anys que emetia La 2 i que en feia dos que presentava amb solvència contrastada Tània Sarrias. Un programa estimulant i amb mirada feminista que en el seu primer episodi afirmava que volia ser “la casa de la cultura”, i en el qual la poeta andalusa Aurora Luque batejava la cultura com a “abono de ideas y cosecha de belleza”.

Sovint, aquells i aquelles que practiquem la crítica literària ens fregim el cervell buscant una bona descripció del lloc des d’on escriuen els artífexs de les obres que comentem. A Una noia a la ciutat, el darrer llibre de Mercè Ibarz (Saidí, 1954), la mateixa autora ens l’ofereix: “Escriure des de la meva experiència, en primera persona, gràcies a l’art i al documental contemporanis”. I així ho ha fet des de La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) fins al recent assaig No pensis, mira (Anagrama, 2024) passant per A la ciutat en obres (Quaderns Crema, 2002) i Febre de carrer (Quaderns Crema, 2005), rebatejats junts com Contes urbans en l'edició que Anagrama va posar en circulació fa tres anys.

Certament, el segle XX no és el segle d’Einstein ni de la bomba atòmica, és el segle de les dones. Aquí a Catalunya, el segle XX va ser prolífic en manifestacions feministes, que ens cal conèixer per construir un segle XXI encara més feminista. Sempre que no vulguem perpetuar aquest desgavell que és avui el món.

Hi ha autors i autores amb segell propi i n’hi ha que no en tenen. El de Montse Barderi (Sabadell, 1969) és el deix filosòfic, aquesta manera reflexiva de vehicular els relats que caracteritza les seves novel·les, parlin del que parlin. A El mar, que brilla i riu –títol extret d’uns versos de Maragall– va més enllà i coqueteja amb la faula, que és la manera més planera de fer filosofia. En aquest cas a l’autora no sembla moure-la cap propòsit didàctic –que seria narrativament contraproduent–, sinó la mera voluntat d’indagar en la condició humana, que no és poc.

De petita, l’escriptora nord-americana Willa Cather (1873-1947), guanyadora l’any 1922 del Premi Pulitzer, va viure en un ranxo de Nebraska, al bell mig del continent americà, i això li va permetre conèixer la vida dels pioners, aquella que els i les que formen part de la generació del baby boom vam entreveure en les pel·lícules que passaven a la tarda per televisió quan només hi havia dos canals. Les novel·les ens serveixen, entre moltes altres coses, per retratar temps que no hem viscut. El talent de Willa Cather i la seva prosa àgil, sense floritures ni cascavells molestos, ens porta a aquell ambient.

El mes de juny del 2022, la nord-americana Rebecca Solnit (1961) no va poder venir a Barcelona, on havia de parlar al CCCB, i ens vam haver de conformar a veure-la i escoltar-la a través d’una gran pantalla. Tres anys després, aquest juny sí que va ser-hi en persona, en aquest cas per compartir amb nosaltres el seu darrer llibre publicat, Elogi del camí inesperat, que enllaça amb Esperança dins la foscor, on reflexionava sobre l’activisme i confirmava la seva contribució en l’assoliment de resultats, més enllà dels discursos –sovint interessats– que conviden a la inacció.

L’escriptora croata Dubravka Ugresic (1949-2023) va patir la fi de Iugoslàvia i va exiliar-se per acabar els seus dies als Països Baixos, després d’una vida nòmada exercint la docència en universitats de tot arreu. Un dia, quan ja era una dona madura, un admirador dels seus llibres li va deixar en herència una casa amb jardí no gaire lluny de Zagreb, la seva ciutat. Primer va pensar a renunciar-hi, però l’impost de successions era molt baix i la va acceptar. Hi va anar, va explorar la zona, va posar cortines i, fins i tot, la va compartir amb en Bojan, que havia deixat la seva carrera de jutge per desactivar les moltes mines que encara quedaven a la zona, vestigis de la terrible Guerra dels Balcans.

A què es refereix Natalia Ginzburg quan diu que La Història és la novel·la més bella del segle XX? No només al fet que és una obra literàriament ambiciosa, sinó a una altra cosa: va al moll de l’os. Les gairebé vuit-centes pàgines de La Història, d'Elsa Morante (Roma, 1912-1985), ens fereixen allà on fa més mal, que és al cor. La història –ara en minúscules– de l’Ida Ramundo i el seu fill Useppe, que no aixeca dos pams de terra, se’ns clava molt endins. Aquesta cabalosa novel·la coral és un cant a la resistència humana i a l’heroisme quotidià dels més febles, capaços de mostrar una fortalesa numantina.

Filòloga i exdiputada al Congrés dels Diputats per En Comú Podem, Mar García Puig (Barcelona, 1977) va sorprendre i molt amb el seu primer llibre, La història dels vertebrats –que va rebre el premi Ciutat de Barcelona en la categoria d’assaig, humanitats i història–, on va abocar sense embuts la seva experiència sobre la poc explorada aliança entre maternitat i salut mental. A mi em va captivar per la seva descarnada sinceritat i perquè estava passat pel sedàs de la seva formació literària, i el resultat era una combinació molt equilibrada entre el seny i la rauxa, entre l’experiència descarnada i la meditada consciència.

Si hi ha una queixa compartida per tota la ciutadania, sigui d’esquerres o de dretes, és com pot ser de carregosa la burocràcia –també dita burrocràcia– i fins a quin punt ens embolcalla com els filaments enganxosos d’una teranyina. A la seva darrera novel·la, Oposición, Sara Mesa (Madrid, 1976) es queda descansada sobre aquesta realitat asfixiant, que ens afecta a tots i totes, sense excepció.

Deixeu-me dir per començar que és d’agrair la voluntat de l’editorial Cal Carré de recuperar l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft (1759-1797), lluitadora pels drets de les dones, lletraferida de nivell i mare de Mary Shelley, a qui va dotar de talent similar. Fa dos anys va publicar d’ella Maria o el món contra les dones, on denunciava l’opressió que vivien les dones encarnada en una que gosava fugir del seu marit i era tancada amb pany i clau. Ara ha traduït Mary. Una ficció, on una altra dona fuig, però no hi ha qui la tanqui perquè es fa forta en la rebel·lia.

De cada autor o autora que ens agrada, sempre ens estimem un llibre per sobre de tots els altres. El meu llibre preferit d’Imma Monsó és Un home de paraula, on relata la mort del seu company de vida amb una excel·lència que ja voldrien molts altres llibres. I què té a veure Monsó amb Teresa Ibars (Aitona, 1962), a banda de ser contemporànies i totes dues lleidatanes? Doncs que justament Ibars acaba de publicar un llibre que parla de la mort del seu company, el Xavier, així com d’altres adeus que al llarg dels anys l’han trasbalsat.

Gabriel Ferrater deia que el més elevat d’una literatura era la poesia, però que una literatura no descansa en els seus cims. Sempre he opinat que la base de tota literatura és l'assaig i la capacitat de pensar-nos a nosaltres mateixos, que és a partir de la qual es fa la literatura. Un dels assaigs que recentment més l'ha encertat a l’hora de fer un retrat d’allò que som avui és Sin relato, de l’escriptora i psicoanalista Lola López Mondéjar (1958). Deixeu-vos de tècniques de mindfulness i submergiu-vos en l’apassionant exercici de mirar-vos al mirall de la realitat.

"Coneixes el conte de la granota i l’escorpí?". Així comença el primer relat del recent volum de les Germanes Quintana, titulat Assassines, conte que signa l’escriptora barcelonina Jo Alexander (Barcelona, 1977), que forma part des dels seus inicis d’aquesta versió femenina del col·lectiu Germans Miranda. I aquest és justament el relat que obre el llibre Una dona qualsevol torna a casa, on la violència i el crim són protagonistes absoluts. El publica en català Columna i en castellà Alrevés.

Si l’escocesa Ali Smith (Inverness, 1962) —a qui la majoria la coneix pel seu quartet estacional: Tardor, Hivern, Primavera i Estiu—, anés a un d’aquests cursos d’escriptura que tant s’han popularitzat aquí, ben segur seria expulsada amb caràcter immediat. La seva literatura és tan desobedient que no segueix ni una sola de les regles que suposadament obeeixen la narrativa comme il faut. A Ali Smith li és ben igual, perquè, a pesar de la seva insubordinació, els seus llibres triomfen entre lectores i lectors, que cauen rendits als seus peus. I és justament per la seva desobediència a les normes que regeixen l’art de narrar que triomfen, perquè les reinventa.