La negociació fallida de la coalició entre Podem i el PSOE, tot i que les eleccions van tenir lloc fa tres mesos, s’ha concentrat en una sola setmana. Fins que Pablo Iglesias no va fer un pas enrere gairebé no hi va haver moviments.

Els nous llenguatges van demanar pas ahir com a elements nuclears de la política espanyola. Les hores prèvies a la segona jornada de votació del debat d’investidura de Pedro Sánchez es van convertir en un anar i venir de filtracions a través de WhatsApp i de Telegram, d’ofertes i contraofertes, ultimàtums i refusos. Un matí d’infart en què tot semblava fer un tomb cada vint minuts i que no va servir per a res més que per constatar la distància entre el PSOE i Podem i per deixar l’Estat més bloquejat.

Unides Podem i el PSOE van ser incapaços de superar ahir les seves diferències en la negociació a contrarellotge per formar un govern de coalició a Espanya presidit per Pedro Sánchez. Els equips negociadors de les dues formacions, liderats per Carmen Calvo a la banda socialista i per Pablo Echenique a la podemista, es van passar tota la jornada intercanviant trucades i missatges, que no van servir per trobar el punt d’equilibri sinó per torpedinar les negociacions. La tensió entre els dos partits va anar escalant al llarg del dia. Les negociacions van quedar liquidades després d’una trucada del candidat socialista a Pablo Iglesias en què li reiterava la negativa a cedir les competències que volia Podem i l’avisava que aquesta era l’última oferta, i ferides de mort quan el PSOE va filtrar un document amb les “exigències de Podem” que feia saltar pels aires la discreció a la qual s’havien compromès els dos partits. Iglesias va rebutjar l’ultimàtum i, si no hi ha un gir copernicà -o un miracle- d’última hora, la investidura fracassarà avui al Congrés de Diputats en la segona i definitiva votació.

Tres mesos després de les eleccions del 28 d’abril, Pedro Sánchez només va ser capaç de convèncer un sol diputat, a més dels 123 que té el seu partit, per votar a favor de la seva investidura com a president del govern espanyol: 124 diputats dels 176 necessaris. Contra 170 nos, i l’abstenció de 52 parlamentaris, incloent-hi els presos polítics. Aquest va ser el resultat del primer de dos intents de sortir escollit que culminaran demà, en una segona votació per a la qual ja no li cal majoria absoluta, sinó més vots favorables que contraris, una superioritat que de moment tampoc té. Amb la clara victòria electoral i l’encàrrec de Felip VI per liderar un executiu no n’hi va haver prou per empènyer el candidat socialista a una negociació a fons amb els seus potencials aliats. I ahir va pagar el preu del tancredisme.

Xipre, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Malta, Portugal i Espanya. Aquesta és la curta llista de països que tenen governs monocolor a la Unió Europea. La resta, 20 estats -tret d’Àustria, amb un govern tecnòcrata, que és una excepció en una llista de governs compartits-, tenen executius de coalició. En alguns, com a Finlàndia o a Letònia, fins a cinc partits formen la majoria de govern. En d’altres, tot i la sopa de lletres governamental l’executiu ni tan sols té majoria absoluta i ha de confiar en els suports externs per aprovar les seves mesures. Espanya, sense cap coalició en el seu historial, és, doncs, una excepció europea. Ara, però, sembla abocada a estrenar-se en aquesta fórmula de govern per primera vegada en la història.

Si Pedro Sánchez inaugurava la setmana dilluns apujant al màxim la temperatura amb Podem, donant per trencades les negociacions de la investidura, ahir li va respondre Pablo Iglesias amb més retrets que van fer escalar la tensió entre els dos partits i van allunyar encara més la possibilitat d’una votació exitosa la setmana que ve. El líder de Podem va oferir una entrevista a La Sexta en la qual va esforçar-se per mantenir un to més constructiu que Sánchez el dia abans a la SER però sense guardar-se cap bufetada a la manera de negociar del president espanyol en funcions i candidat a la reelecció, que, a cinc dies per a l’inici del debat d’investidura, només té assegurats els vots del seu partit i del solitari diputat regionalista càntabre; és a dir, que encara és a cinquanta escons de la majoria absoluta.

Amb la possibilitat creixent d’una investidura fallida la setmana que ve i l’amenaça d’un avançament electoral prenent cos, els partits espanyols han començat una guerra per endossar-se el cost del bloqueig polític. Per fer aparèixer l’altre com el responsable de la inestabilitat, conscients que els electors tendeixen a castigar els artífexs dels bloquejos. La pugna té com a principal protagonista Pedro Sánchez. El candidat del PSOE, designat per Felip VI com el responsable de buscar suports per aconseguir tornar a ser president, està multiplicant els missatges cap a la resta de partits per aparèixer com la víctima de l’immobilisme dels seus rivals. Mentrestant, la resta de partits concentren les crítiques en ell, l’acusen d’inacció, i intenten espolsar-se la responsabilitat de la situació de bloqueig en què es troba l’estat espanyol.

Hi ha unes quantes constants en els quatre anys d’inestabilitat política a Espanya. Quatre anys en què l’Estat ha encadenat tres eleccions -dues de les quals anticipades-, una moció de censura, canvis de lideratge als grans partits i l’entrada de noves formacions al Congrés. Quatre anys que amenacen amb allargar-se arran de la possibilitat creixent que la investidura de Pedro Sánchez prevista per a finals de mes sigui fallida i que el president espanyol en funcions prefereixi jugar-se-la a les urnes que no pas obrir el seu govern a ministres d’Unides Podem. Una d’aquestes constants, potser la més present, és Catalunya. L’aspiració de sobirania d’una part dels catalans, el principal problema irresolt d’Espanya, torna amb força com a factor desestabilitzador de la política estatal.

Pedro Sánchez va aclarir dijous el motiu del seu no rotund a l’entrada de ministres de Podem al govern que vol formar per continuar quatre anys més a la Moncloa. En una entrevista a Telecinco, el president espanyol en funcions va arribar amb un guió ben après en el qual ressaltava la necessitat d’allunyar l’independentisme català de la governabilitat espanyola com a principal argument per demanar a la resta de partits que li posin facilitats en aquesta investidura. Era el primer cop que Sánchez explicava de manera tan clara que la qüestió catalana és el principal límit per trobar fórmules de govern viable, i hi va insistir mantes vegades.

El rellotge de la investidura començarà a córrer aquest dimarts, un cop la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, fixi la data del debat en què Pedro Sánchez se sotmetrà a la confiança de la cambra baixa espanyola. Ho farà després de parlar per telèfon amb el candidat socialista, que finalment no es reunirà amb ella, com tenia previst, perquè dimarts serà a Brussel·les immers en la negociació dels nous càrrecs comunitaris, encallada per la falta d’acord entre les famílies polítiques europees. I, tot plegat enmig de les crítiques unànimes de l’oposició al president espanyol en funcions pel tacticisme amb què tracta la qüestió, fent servir la investidura i l’amenaça de repetició electoral per pressionar els seus rivals perquè li facilitin el nomenament.

Dimecres passat es van complir tres anys des que Mariano Rajoy va guanyar les seves últimes eleccions espanyoles. Va ser després de mig any de bloqueig, i en la primera repetició electoral que havia vist la democràcia espanyola per la incapacitat de trobar majories al Congrés. Així es va donar la benvinguda als nous temps de multipartidisme, que van acabar desembocant en una investidura del líder conservador amb l’abstenció d’un PSOE trencat. Un suport que es va demostrar dèbil, i que va acabar abruptament amb una moció de censura a mig mandat. La inestabilitat inaugurada amb aquell cicle electoral es nega a abandonar la política espanyola. I torna amb força a la primera plana com a conseqüència del tacticisme dels partits, la fragmentació i l’impacte del procés català.

Pablo Iglesias va donar ahir per fet que el primer intent d’investidura de Pedro Sánchez, previst per a mitjans de juliol, serà fallit. El líder d’Unides Podem, oficialment “soci preferent” del PSOE a l’hora de buscar suports per a la governabilitat, va considerar que el “pla A” del dirigent socialista, que es reunirà dimarts amb Meritxell Batet per posar data al debat, és buscar els vots de Ciutadans a la investidura ara que el líder taronja, Albert Rivera, està sotmès a pressió per facilitar-la. Segons el seu relat, Rivera no sucumbirà a la pressió i Sánchez fracassarà en el seu pla, cosa que abocarà el país a un segon intent d’investidura amb el compte enrere cap a unes eleccions ja en marxa.

Quan l’executiva de Ciutadans va aprovar, setmanes abans de les eleccions generals del 28-A, un veto als pactes amb el PSOE, analistes i rivals polítics van quedar desconcertats. No entenien l’estratègia d’una formació que havia arribat a la política espanyola amb la promesa de trencar la dependència dels dos grans partits respecte als independentistes i nacionalistes, que havien servit, històricament, per completar majories. Albert Rivera abandonava el paper de frontissa i s’entregava a la política de blocs, lluitant pel seu espai a la dreta contra el PP de Pablo Casado, que aleshores vivia un moment complicat. L’aposta era liderar el bloc, prioritzant aquest objectiu al de ser capaços de formar una alternativa a Pedro Sánchez, a qui va deixar una autopista al centre que el president espanyol en funcions va aprofitar per guanyar amb comoditat les eleccions. No va ser capaç de guanyar Casado, i molts d’aquells analistes i polítics van pensar que Rivera tornaria a jugar la carta de la centralitat, bastint acords a banda i banda després de les autonòmiques i fins i tot obrint-se a governar amb Sánchez. Es van equivocar. El líder taronja està portant l’estratègia fins al final, tancant acords amb PP i Vox allà on sumen. I això ha creat una tempesta perfecta que ha provocat la primera gran crisi de la curta història de Ciutadans.

Pedro Sánchez comença a veure les opcions de ser president reduïdes a la fórmula que els més jacobins del seu partit anomenen govern Frankenstein. Els pactes autonòmics que el PSOE està segellant pràcticament han encegat les dues alternatives que podrien donar-li una majoria suficient sense comptar amb els independentistes catalans: rebre els vots de Coalició Canària o els d’Unió del Poble Navarrès. Un cop ha quedat clar que, malgrat la pressió sobretot sobre Albert Rivera, ni Ciutadans ni el PP pensen moure ni un dit per facilitar-li la investidura, i amb les negociacions amb Unides Podem avançant a batzegades, l’abstenció d’ERC o Bildu (o de JxCat, que de moment s’ha mostrat distant) s’albira imprescindible per assegurar una majoria suficient. Les converses amb els republicans estan en marxa, va admetre ahir el portaveu al Congrés, Gabriel Rufián. A Bildu el PSOE li ha aplicat un cordó sanitari, mentre que amb JxCat no hi ha converses des que van parlar Adriana Lastra i Laura Borràs al Congrés fa una setmana.

Les negociacions entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias per a la formació del futur govern de l’Estat continuen de manera discreta, amb pocs avenços. El president en funcions i candidat del PSOE es va reunir dilluns amb el líder d’Unides Podem a la Moncloa, en una trobada avançada per Eldiario.es i confirmada per fonts dels dos partits. “Les posicions estan molt allunyades”, admetien fonts socialistes, que mantenen l’exigència del líder lila d’un executiu de coalició com a principal escull per formar el pacte.

L’obertura de les negociacions tant de Pedro Sánchez amb els grans líders espanyols com d’altres dirigents socialistes amb els partits petits al Congrés -regionalistes, nacionalistes i independentistes-, va servir per constatar l’existència a Espanya de dos blocs ben definits. Els socialistes, a la pràctica, han abandonat, segons han confessat a alguns d’aquests líders, la idea d’aconseguir la investidura gràcies a l’abstenció del PP i Ciutadans.

Pedro Sánchez exhibeix l’amenaça de repetició electoral com un pòquer d’asos en la partida de la investidura. Fa dies que prepara el terreny per a les negociacions amb els líders dels tres grans partits amb aquest avís de fons. És conscient que el bon estat de forma del PSOE, en línia ascendent després del 28-A, dona credibilitat a l’amenaça. Entre els seus rivals, qui té més pànic a tornar a posar les urnes és Iglesias, que va batre les enquestes a les generals, enmig de les revelacions de l’operació d’espionatge policial contra ell, però va tocar fons un mes després en les municipals. És a ell, sobretot, a qui Sánchez dirigeix la pressió perquè rebaixi la pretensió d’una coalició. Però tampoc Rivera, igualment a la baixa el 26-M, confia millorar els resultats, i només Casado, que recolliria desencantats de Vox, ho veu com una possibilitat que el pot beneficiar, però que té massa riscos.

La pausa imposada per Pedro Sánchez en la negociació de la investidura després de les eleccions del 28-A quedarà interrompuda de manera abrupta aquesta setmana. D’una banda, perquè el president espanyol en funcions i líder del PSOE ja té l’encàrrec oficial de Felip VI d’intentar ser investit de nou, i això l’obliga a moure les fitxes que fins ara ha tingut aturades i fora del tauler. I, de l’altra, perquè la recta final de les negociacions per a la formació dels ajuntaments, que quedaran constituïts dissabte que ve, contribuirà a aclarir els blocs i a establir els nous equilibris de la política espanyola. Els partits comencen el ball de la negociació amb una guerra de nervis que passa per posar la millor carta sobre la taula i a la vista de tothom. Per al PSOE, la bala de plata és la possibilitat d’una repetició electoral. I aquest cap de setmana ja va amenaçar amb aquesta possibilitat el número dos del partit, José Luis Ábalos.

Els mals resultats de les últimes cites electorals han acabat sent una bola indigerible per al líder de Podem, Pablo Iglesias. L’article crític de l’antic aliat i exlíder del partit a Madrid, Ramón Espinar, de dilluns, va ser el punt de partida d’una setmana moguda en la vida interna de la formació lila, que va acabar rellevant el secretari d’organització, Pablo Echenique, tres dies després. Dissabte arriba el colofó amb la reunió del consell ciutadà, que és el màxim òrgan de govern entre assemblees, en el qual es preveu que aflorin i es consolidin les crítiques que han anat despuntat en els últims dies. Tot plegat, trenat amb la negociació de la investidura espanyola, en què Iglesias confia trobar la taula de salvació en forma d’entrada a un govern de Pedro Sánchez que hi continua reticent.

El PP va voler contrarestar aquest dimarts els dubtes generats sobre la formació de governs de dretes a les autonomies i municipis exhibint sintonia amb Vox, soci necessari juntament amb Ciutadans en la majoria d’aquests acords. El secretari general popular, Teodoro García Egea, i el vicesecretari de la formació d’ultradreta, Iván Espinosa de los Monteros, van intentar desencallar les negociacions, que es troben empantanegades a causa de la negativa del partit d’Albert Rivera de seure amb la formació de Santiago Abascal, que al seu torn diu que no donarà suport a possibles pactes si no es produeixen les trobades a tres.