Aquest meu amic, escriptor veterà que ha guanyat un grapat de premis, fa una parada i conclou: “El Procés independentista respon a l’angoixa d’un poble que sap que la seva identitat, començant per la llengua, se’n va en orris. Va ser el darrer afany, el darrer cop de cua”. De primer vaig trobar estranya, xocant, la seva afirmació, i la vaig desar en un calaixet de la memòria. La conversa de què parlo es va produir després de l’1 d’Octubre i quan els protagonistes de l’intent independentista eren a la presó o bé havien fugit. Temps després, però, he pensat força en les paraules del meu amic –que avui dona la batalla de la llengua per totalment perduda– i m’he preguntat sobre el grau de veritat que contenen. Observeu que donar per cert el que ell diu demana acceptar que el que anomenem la gent, el poble o la societat posseeix alguna classe d’inconscient col·lectiu, alguna cosa que és compartida i que mou a l’acció.

El sistema polític espanyol té plom a les ales. S’enfronta a una amenaça molt seriosa. No és la primera vegada que succeeix, però ara presenta un potencial més amenaçador. Durant la Transició, els hereus del franquisme i els representants de les forces democràtiques van bastir braç a braç un model que afavoria l’alternança entre dos grans partits. Aquest model, que evoca l’esquema de torns decimonònic, buscava preservar l’estabilitat, la principal preocupació en aquells anys incerts. Hi hauria, van planejar, una gran opció de centredreta i una altra de centreesquerra. El primer partit va acabar sent l’actual PP —després que la UCD saltés pels aires—; el segon, el PSOE. Per aquest motiu, a ulls d’alguns, la Transició culmina precisament amb la victòria de Felipe González el 1982. Se n’ha dit, d’aquest sistema, “bipartidisme imperfecte”.

La Sònia és a l’estació de Tarragona i està desesperada. El tren que havia de passar no ha passat i ella s’ha de presentar a una entrevista de feina. Després de superar dues rondes de selecció, avui és el dia de la veritat. L’espera qui hauria de ser la seva cap. La Sònia no hi arribarà perquè el seu tren finalment serà cancel·lat. Històries com aquesta s’han reproduït una infinitat de vegades durant el desgavell ferroviari (i de l’AP-7). Persones que no han pogut arribar al metge, a la universitat —són dies d’exàmens—, a treballar, a l’aeroport, a casa dels pares, etcètera.

Una part del catalanisme o nacionalisme català vol, aspira, a la independència de Catalunya. Tanmateix, i després de l’octubre del 2017, les possibilitats reals que aquest objectiu s'aconsegueixi a curt o mitjà termini apareixen com a molt escasses, per no dir inexistents, almenys a ulls de la immensa majoria. Només un somiatruites o un il·luminat repetiria ara allò de “ho tenim a tocar”. Com és sabut, la història somriu als forts, no als qui defensen, o estan convençuts de defensar, una causa justa. En l’actual context, en què Catalunya continua sent una part d’Espanya, i una part molt rellevant, i quan ja han passat més de vuit anys d’aquella frustrada declaració d’independència, és adequat, convenient, plantejar-se quina ha de ser l’actitud que meni la relació entre l’independentisme i l'avenir de l’estat espanyol o Espanya.

Jordi Pujol va ser un dels primers objectius de l’operació Catalunya, engegada des del ministeri de l’Interior de Jorge Fernández Díaz per conduir la guerra bruta contra l’independentisme aleshores emergent. Pujol i la seva família van ser prioritaris a desgrat que el president feia molt de temps que havia deixat el poder, no era protagonista del que després s’ha conegut com el Procés i no s’havia declarat independentista. En el braó per aconseguir els comptes dels Pujol a Andorra, l’operació Catalunya va incórrer suposadament en diferents delictes i va destruir dos bancs, la Banca Privada d’Andorra i la seva filial espanyola, el Banc de Madrid.

El part es va complicar fins al punt que els metges van témer per la vida de ma mare i també per la meva. Superat aquell tràngol, sense gaires seqüeles, i quan encara era molt petitó, la mala sort va fer que agafés una greu malaltia pulmonar. Aquella vegada també em vaig salvar pels pèls perquè la meva mare va fer venir el metge, que era a casa seva amb la bata i les sabatilles posades, un diumenge a la nit. Aquell ensurt va convertir-me en una criatura pàl·lida, escanyolida i desganada. Només m'empassava el menjar si mentre me'l donaven m'explicaven un conte. De les dues coses se n'encarregava la mare amb paciència bíblica. La situació es va allargar tant que va acabar gravant cassets amb contes explicats per ella –molts de collita pròpia–, de forma que, cada vegada que es presentava un àpat, la mare podia recórrer a un reproductor que teníem, gros, negre i amb tecles com de pianola, i administrar-me, a més de les cullerades, el conte que creia més convenient o el que jo reclamava.

Quan Artur Mas va aconseguir la majoria necessària al Parlament per convertir-se en president, es va posar de moda un leitmotiv, difós des del món convergent, segons el qual aquell nou govern –després dels dos tripartits, rivetejats de facècies i escàndols– seria el “govern dels millors”. Amb això, Mas i els seus pretenien subratllar, em sembla, que, a diferència dels últims anys, el que prevaldria a l'hora de compondre l’executiu serien les capacitats i els mèrits d’aquells que en formessin part. Des del primer a l’últim. No hi hauria lloc per a mediocres elegits només per ser del partit. No cal dir que aquell anunci del “govern dels millors” va ser objecte de burla, crítica i menyspreu per part de l’oposició. La veritat és, però, que Mas es prenia seriosament el deure de triar, dins de les seves possibilitats, els millor preparats per al seu govern, que, per a desgràcia del president, immediatament es va veure confrontat al daltabaix econòmic produït per la Gran Depressió, que, havent-se iniciat el 2008, duraria una colla llarga d’anys.

En política, tenir la raó no garanteix guanyar una determinada batalla. En el seu moment l’independentisme ho va poder constatar amargament. Es va pecar d’ingenuïtat. En el cas del nou finançament es confirma, com s’ha confirmat una vegada i una altra, que tenir la raó, defensar una causa justa, amb prou feines té incidència en el resultat final, ja que els adversaris no estan disposats a tenir-ho en consideració. Més aviat al contrari: moltes vegades els impel·leix a combatre amb més ímpetu la reclamació.

Quan un ésser viu es corromp, el que fa és experimentar una transformació. Continua sent allò que és, però en una forma deteriorada, degenerada. La corrupció, del llatí corruptio-ōnis, és una degradació del que es considera l’estat ordinari o "normal", un estat inferior vers el qual qualsevol ésser viu està exposat a transitar. En el cas de les persones, l’accepció no té un significat només biològic, sinó també moral i, per extensió, molts cops també legal. En els darrers casos, ens referim a la transgressió d’un codi que aquell home o dona s’havia compromès a respectar. La corrupció política presenta distintes expressions i dimensions, tantes com les normes que poden ser violades, molt sovint més d’una al mateix temps. La corrupció econòmica constitueix, per tant, només una de les corrupcions polítiques possibles, malgrat que de les més freqüents i la que genera més rebuig en la societat. Es dona quan algú aprofita el seu poder polític per aconseguir il·legítimament un benefici privat. Sovint es tracta de diners, però ni de bon tros de forma exclusiva.

A l’Alicia Framis la van entrevistar fa uns dies a la ràdio. En concret, al programa El suplement de Catalunya Ràdio. Framis és una artista catalana que s’ha casat amb un holograma alimentat per intel·ligència artificial (IA) generativa. Explica que la idea se li va ocórrer fa tres anys quan travessava un moment de molta soledat. No acaba de quedar clar fins a quin punt això en què s’ha embarcat és un projecte artístic o bé una aposta emocional i personal –“Em sentia molt sola, i vaig pensar que m'agradaria tenir una IA que quan arribés a casa em preguntés com estava”–, o bé totes dues coses. L’artista i el seu marit, l’AILex, es van casar a Holanda, i formen una parella “híbrida” de persona i robot. Sembla que l’Alicia és el primer ésser humà emparellat amb un robot. És, si es vol dir així, pionera.

Sílvia Orriols s’ha convertit en un malson angoixant per a Junts per Catalunya. A les municipals d'encara no fa dos anys, a Ripoll, el seu feu originari i més potent, Aliança Catalana va aconseguir superar el 30% dels vots i va guanyar sis dels disset regidors del consistori. Junts va desplomar-se dels vuit del 2019 a tres. Ningú no sospitava que l’any següent Pere Aragonès convocaria eleccions anticipades. Les catalanes es van celebrar el 12 de maig del 2024. Poc menys d’un any després de les municipals. Aliança va presentar-s'hi amb el seu agressiu discurs antiimmigració i va aconseguir dos diputats al Parlament, però haurien pogut ser alguns més. És aleshores quan Carles Puigdemont i els seus s’adonen del que pot venir.

Ann Telnaes era una de les dibuixants estrella del Washington Post. Un dia de primers d’aquest gener, la ninotaire, guanyadora d’un Pulitzer, va veure rebutjat un dels seus dibuixos. Hi apareixen un grapat de multimilionaris agenollats, reverenciant una enorme estàtua de Donald Trump, aleshores president electe. S’hi veuen el fundador de Meta, Mark Zuckerberg; Sam Altman, d’OpenAI; Patrick Soon-Shiong, propietari de Los Angeles Times, i el ratolí Mickey Mouse, emblema de la Walt Disney. I també Jeff Bezos, amo d’Amazon i –això és el més rellevant– del Washington Post mateix. Telnaes sabia que la seva vinyeta incomodaria els responsables del diari i, probablement, volia comprovar si la llibertat d’expressió –d’opinió– de què havia gaudit des que el 2008 va estrenar-se a les pàgines del diari continuava sent la mateixa o havia minvat. El responsable de les pàgines d’opinió del diari, David Shipley, va retornar-li el dibuix. I ella va respondre plegant i relatant el que havia passat en un text a la xarxa Substack. Parlava de “punt d’inflexió” i advertia que el que està passant és perillós.

La justícia és la ultima ratio, el darrer argument, del sistema democràtic. És el lloc al qual els ciutadans, les empreses o altres agents recorren quan se senten maltractats o són víctimes d’un abús o una agressió. De la justícia n’esperem reparació i, també, càstig per als culpables. La justícia és fonamental per dotar el sistema de sentit. Si no hi ha justícia, no hi ha democràcia. I si funciona de manera pobra o defectuosa, és el conjunt el que es veu irremeiablement deslegitimat. És la democràcia qui es devalua a ulls de la gent. És justament per aquest motiu, per la importància fonamental que, en termes democràtics, però també morals, té la justícia, que mai no he entès l’abandonament palmari a què se l’ha sotmès a Espanya.

Hi ha un bon nombre d’elements que ens poden ajudar a comprendre per què Donald Trump va arribar a la Casa Blanca el 2016 i ara hi ha tornat a arribar. Es tracta de factors diversos i de diferent naturalesa. Factors polítics, econòmics, socials, etcètera. Però també hi ha aquells elements directament connectats amb la mena de lideratge desplegat per l'home de la pell taronja. Tan intens s'ha revelat aquest lideratge que, per exemple, ha acabat fent que el Partit Republicà orbiti entorn de Trump, fins al punt que l'ideari i la tradició republicana s’han diluït i metamorfosejat en això que coneixem com a trumpisme. El Partit Republicà s'ha convertit, tant per fora com per dins, en el partit de Donald Trump.

José Manuel Albares, el ministre d’Exteriors espanyol, es va reunir el dimecres 4 de desembre amb la maltesa Roberta Metsola, presidenta de l’Europarlament, per demanar-li que el català, juntament amb el basc i el gallec, es pugui parlar amb normalitat a la Cambra. L'Advocacia de l'Estat espanyola, per la seva banda, ha elaborat un informe defensant la iniciativa. Aconseguir-ho és més fàcil, sobre el paper, que no pas l’oficialitat del català a la UE, assumpte que resta encallat i topa amb les reticències d’alguns estats.

El que hem vist i estem veient al País Valencià arran de la catàstrofe té un nom, que s’escriu amb unes majúscules rotundes: incompetència. A més, hem assistit estupefactes també tota a classe d'ocultacions, mentides, desmentiments, contradiccions, rectificacions, falses excuses, etcètera. En conjunt, un espectacle grotesc, pornogràfic, atès que estem parlant d’una gran tragèdia, amb moltes vides perdudes i malmeses, que segur que hauria estat menor si els responsables haguessin actuat una mica millor abans, durant i després. 

Carles Puigdemont va sentenciar fa uns dies parlant de la nova etapa sota la presidència de Salvador Illa: “Poden convertir, i ho intenten, la Generalitat en una gestoria d’encefalograma políticament pla, però no poden canviar la història”. La claca que acompanya Puigdemont no para d’insistir en la mateixa idea tot provant de retratar Illa com un home mancat de lideratge, mediocre, sense suc ni bruc, un mer buròcrata. Puigdemont és un home intuïtiu, llest. Per això, i perquè comanda el segon partit de Catalunya, Junts, cal parar atenció al seu diagnòstic sobre Illa. 

Les coses van malament, més del que s’esperava. Van pel pedregar. La història d’ERC, ja des de la seva fundació el 1931, està plena de grups, faccions i sectors enfrontats. Un cop restablerta la democràcia, va continuar sent així en els temps d’Hortalà, Barrera, Colom, Rahola, Carod-Rovira i Puigcercós. Tot va canviar amb l’encimbellament del tàndem Junqueras-Rovira, ara barallats. Des del 2011 fins fa poc, ERC va semblar tota una altra, quasi una bassa d’oli, com si els temps de la lluita fratricida haguessin estat superats d’una forma severa i definitiva. No ha estat així. Un cop el control des de dalt es va afluixar amb l’anunci de retirada de Rovira i el pas al costat –temporal– de Junqueras, el que alguns consideren una tara genètica republicana –la tendència a la convulsió– s’ha manifestat de nou amb intensitat.

Malgrat que els professors de Ciències Polítiques generalment el passin per alt, el factor humà resulta en política, com en totes les dimensions de la nostra existència, transcendental, clau. Les mateixes situacions, els mateixos problemes o conflictes, protagonitzats per persones diferents, produeixen indefectiblement resultats també diferents, mai iguals. Si de la Catalunya agitada, imprevisible, ciclotímica, dels darrers anys n’hem d’assenyalar dos protagonistes, aquests són Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Tant és així que podríem arribar a escriure la història recent de Catalunya a partir de la competència, la desconfiança i la rivalitat entre els que han estat els líders de les dues grans forces independentistes del país, Junts i ERC.

Dedicar-se a ensenyar és una de les millors coses que es poden fer a la vida, a desgrat de les dificultats, les amargors i els entrebancs. Ensenyar és obrir finestres, és mostrar a algú altre les meravelles que existeixen més enllà. És acompanyar, i empènyer quan cal, perquè arribi més lluny d'on hauria arribat tot sol. És ajudar a impugnar els límits i a vèncer la desgana i la mandra. Ensenyar és també una labor incerta, perquè és com escampar llavors sobre la terra. Algunes brotaran esplèndides, altres creixeran diferents de com ens pensàvem, altres ho faran molt més tard i encara unes altres donaran un resultat poc apreciable. És quelcom, per tant, que té a veure amb l'esperança i amb una certa fe, i que, com tantes altres qüestions, depèn en bona part de circumstàncies que no controlem.