Article complet de Carles Capdevila i Plandiura (els Hostalets de Balenyà, 1965-Barcelona, 2017) a l’ARA (31-I-2015). Posa l’accent sobre l’educació en el lleure. Director fundador d’aquest diari, Carles Capdevila compliria aquest dissabte 57 anys. L’educació des d’una perspectiva expansiva i alhora inclusiva, generosa, optimista, i per tant en constant revisió i progrés, era el tret característic del seu tarannà vital i també del seu concepte del periodisme com a servei sincer a la societat. Els seus articles, d’estil directe i col·loquial, responien a una voluntat de persuasió amable i a una crítica de fons, respectuosa, sense escarafalls, però remarcada amb fermesa i convicció.

Una migdiada de dotze anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

]]> M’AGRADA MÉS LA GENT que busca solucions que la que crea problemes. Sembla una obvietat, però sovint el problematitzador es disfressa de persona sensata, que preveu més escenaris, que és més tàctic, més previsor. I no és que el que busca solucions sigui un inconscient, perquè qui busca com resoldre una situació és que ja sap que allò no serà fàcil.

]]> NO EM CANSO de veure l’anunci de Tarradellas que els ha sortit més rodó que la pizza. La noia arriba a casa plorant perquè l’ha deixat l’amor de la seva vida, amb qui ja duia... tres setmanes! El pare que no sap què dir i cada cop que obre la boca fica la pota. L’adolescent que no pensa sortir de l’habitació mai més. La invitació a fer una pizza que vol dir: “No tinc ni idea de com gestionar això, però passi el que passi em tindràs al costat”. La calma aparent, entre queixalades. El pare que fa un comentari innocent sobre el jersei que torna a recordar-li el nòvio a la noia. I ella que conclou: “Papa, per què parles?”

]]> M’IRRITA EL VICTIMISME, per indecent. Parlo de fer-se la víctima sense ser-ho, és a dir, usurpar els drets que la societat en el millor dels casos reserva a les víctimes: la comprensió, la compassió, el suport i una atenció que repari tant com es pugui el mal que se’ls ha fet. I no hi ha res més miserable que la amoralitat que suposa ser l’agressor i aparentar ser l’agredit. La setmaneta ens n’ha ofert una sobredosi gràcies a la parella de fet Fernández Díaz i De Alfonso, ajudats pels mitjans que els afinen el relat. Al mal que fa haver escoltat la seva gravació indigna i saber el que van fer i no pagaran mai, s’hi afegeix la burla que suposa aguantar-los fingint que els han fet penal, quan eren ells els àrbitres. Va home, va.

]]> TANT A L’HORA de fer la tria d’articles per al recull La vida que aprenc com quan em pregunten sobre el llibre, m’adono que, sense buscar-ho directament però amb molt de gust, algunes columnes meves m’han acabat convertint en portaveu de col·lectius com els mestres i educadors socials, les infermeres, els monitors d’esplai, els voluntaris... He parlat de molts altres temes i sectors, i no s’ha produït el mateix efecte. Però amb aquests que cito han coincidit la sort d’una empatia i afecte intuïtius per part meva amb la desgràcia que siguin invisibles o menystinguts en el món mediàtic, i es mostren molt agraïts quan algú parla en positiu d’ells.

]]> Al ‘TN’ fan un reportatge sobre conductors que miren el mòbil i hi escriuen i hi llegeixen tot conduint, amb una dada que fa de mal dir: un de cada tres accidents mortals és per culpa d’aquestes distraccions. Els entrevistats diuen que només ho fan quan estan aturats, que és el que diem tots, tot i que també està prohibit, però les gravacions amb càmera oculta enxampen un munt d’il·lusos convençuts que poden fer dues coses alhora tan incompatibles com escriure missatges al mòbil i estar per la carretera. A la pausa del Telenotícies, els anuncis són de cotxes amb wifi, que és la moda. Em recorda quan els reportatges eren sobre els morts per excés de velocitat i la publicitat anunciava cotxes rapidíssims. Qui paga mana i imposa tendències.

]]> PARLÀVEM, a l’Islàndia de l’Om a RAC1, amb famílies acollidores, que tenen cura de criatures a l’espera que puguin tornar algun dia amb els pares biològics. El tema sempre porta incorporat el concepte de temporalitat. El final feliç és que ja no necessitin qui els ha banyat i explicat els contes i portat a escola i fet de pare o mare durant setmanes, mesos o anys. I això fa que els que admirem i agraïm la generositat i entrega de les famílies acollidores, ens preguntem i els preguntem com es porta saber que potser algun dia deixes de tenir a casa aquell nen acollit amb qui has establert un vincle tan intens. Una mare d’acollida ens va explicar que a ella li preocupava, esclar, aquesta provisionalitat. I un amic seu a qui se li havia mort un fill li va dir: “A tots ens passa, que mai sabem fins quan tenim els fills”. Totes les situacions són provisionals perquè ho és la vida.

]]>