Carme Forcadell i Lluís (Xerta, 1955) va presidir l’Assemblea Nacional Catalana, del 2012 al 2015, i el Parlament de Catalunya, del 2015 al 2018. Entrevistar al cap dels anys algú que ha ocupat càrrecs rellevants en una etapa tan convulsa del país permet revisar, amb més llibertat i perspectiva, aventures col·lectives i vivències personals, com els 39 mesos que va passar a la presó. Forcadell no perdona els qui la van menystenir ni els qui la van empresonar, no viatja a Espanya i no descarta, si es donen les circumstàncies d’unitat i determinació, tornar algun dia a la primera línia.

Enrique Tomás Ruiz (Badalona, 1966) té la parola del botiguer de barri i el discurs de l’emprenedor d’èxit acostumat a fer conferències per explicar model de negoci i filosofia de vida. Quatre xifres per entendre el fenomen: ven 3.000 pernils cada dia i disposa de 179 punts de venda en 11 països diferents. A la seva empresa, que l’any passat va facturar més de 300 milions d’euros, hi treballen 1.700 persones. S’acaba de separar de la seva dona, s’ha comprat un segon avió privat i prepara una gran festa pels seus 60 anys. Ah, i avisa que està decidit a viure’n 100.

Lluís Llach tenia 27 anys quan va ser el protagonista del primer gran acte polític a Catalunya després de la mort de Franco: els seus mítics concerts del 15, 16 i 17 de gener del 1976, al Palau d’Esports de Barcelona. Mig segle després, Llach –amb 77 anys– és el segon convidat de la sèrie d’entrevistes 2 x 100: dues persones que parlen i 100 lectors i subscriptors de l’ARA, de públic. En aquesta conversa hi trobareu un Lluís Llach que compara els concerts de gener del 1976 amb l’1 d’octubre del 2017, que explica per què es va enfadar amb Serrat i que admet que potser sí que ell mateix ja s’ha convertit en l’avi Siset.

Mònica Planas (Barcelona, 1975) és la primera convidada de la sèrie d’entrevistes 2 x CENT que estrenem a l’ARA. Una conversa, dues persones que parlen i, de públic, cent lectors i subscriptors del diari. L’escenari serà sempre el mateix: la sala d’assaig de l’Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana. Planas és periodista, ha treballat a El matí de Catalunya Ràdio, a l’Aquest any, 100 de TV3, al Problemes domèstics i va subdirigir El món a RAC1, amb Xavier Bosch. El 2007 va començar a escriure crítica televisiva a Mundo Deportivo i des del 2010 els seus articles, pensats, precisos i esmolats, són cada dia una de les peces més llegides i comentades de l’ARA.

Andreu Buenafuente (Reus, 1965) viu un moment dolç personalment –amb la parella, Sílvia Abril, i una filla de 12 anys, la Joana– i també professionalment, amb el Nadie sabe nada a la ràdio al costat de Berto Romero, i amb Futuro imperfecto, el seu programa setmanal a Televisió Espanyola. Acaba de fer 60 anys i ja en porta trenta d’una trajectòria mediàtica que l’ha convertit en un dels personatges més populars, transversals i estimats de Catalunya, cosa que va percebre especialment quan el 2022 va tornar a viure a Barcelona, després de sis anys a Madrid.

La conversa amb l’actriu Diana Gómez Raich comença a Igualada, on va néixer el 1989, continua a Capellades, on amb cinc anys ja feia teatre, i passa per Barcelona, Madrid, Londres, Sabadell –on viu amb el periodista Roger Escapa i el seu fill de tres anys– i acaba a Miami, ciutat on se’n van de viatge aquest estiu per veure un dels últims balls de Leo Messi en un camp de futbol. Discreta i magnètica, Diana Gómez sembla que només perd els papers quan juga el Barça. La teniu a Netflix (Valeria i La casa de papel) i aviat al 3Cat, a la segona temporada de la sèrie Vintage.

Gemma Recoder –directora del Canet Rock i de la productora Sun Music, que organitza grans concerts solidaris– acaba de ser triada per la revista Forbes com una de les 100 catalanes més influents. El Canet Rock és dissabte que ve: 25.000 persones veuran sortir el sol amb un cartell d’artistes que canten en català com Mushka, The Tyets, Julieta, Els Catarres i Figa Flawas. Gemma Recoder va tenir una vida prèvia, on era ella qui pujava a l’escenari a cantar o gravava centenars de cançons per a anuncis. Al mes d’abril es va casar amb Fede Sardà, la seva parella des de fa trenta anys. El secret: no anar mai a comprar junts al súper.

La veu i l’enginy lingüístic de Màrius Serra (Barcelona, 1963) formen part del paisatge cultural català. 18 anys d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, 35 anys de mots encreuats a La Vanguardia, cinc mil articles i una trentena de llibres són algunes de les seves cartes de presentació. Ara acaba de publicar una reedició actualitzada de Verbàlia, el país on el Màrius va descobrir el plaer de jugar amb les paraules. La primera vegada que es va editar aquest llibre, l’any 2000, acabava de néixer el seu fill Lluís, amb una encefalopatia greu que li va impedir parlar i caminar durant els seus nou anys de vida.

Miqui Puig (l’Ametlla del Vallès, 1968) va ser el líder de Los Sencillos, una banda que va triomfar als anys 90, sobretot amb Bonito es, un tema que a dia d’avui encara es balla. Però què passa quan això s’acaba, tu continues fent cançons i el gruix del teu públic s’ha evaporat? Miqui Puig, discjòquei i realitzador de Pista de fusta, un programa diari de l’emissora iCat, ha escrit un llibre profund sobre la fama, la música, l’amor i tot un catàleg de pors i addiccions que l’han acompanyat. Es titula –diria que enganyosament– Yo no quería ser Miqui Puig.

L’escriptora Najat El Hachmi va néixer al Marroc (Beni Sidel, 1979) i va arribar a Vic quan només tenia vuit anys. La seva adolescència te la pots imaginar quan llegeixes la novel·la Els secrets de la Nur, en què una nena de dotze anys que vol ser escriptora va descobrint com és el món –racista i classista– i com és la seva família –musulmana i masclista–. Najat El Hachmi ha aconseguit ser una escriptora reconeguda, amb premis com el Ramon Llull, el Nadal i el Ciutat de Barcelona, i lluita perquè la igualtat i les llibertats triomfin, tant al país que l’ha acollit com a la seva comunitat d’origen.

L’advocat Toni Freixa (Barcelona, 1968) és un d’aquells personatges que formen part de l’entorn del Barça des de fa gairebé un quart de segle. Va tenir responsabilitats jurídiques en el primer mandat de Joan Laporta, va ser directiu i portaveu de la junta de Sandro Rosell i, quan aquest va dimitir, va continuar amb Josep Maria Bartomeu. Ha conegut de prop els tres últims presidents, i s’ha presentat a les dues últimes eleccions al Barça. El 2015 no va arribar ni als dos mil vots i el 2021 en va tenir menys de cinc mil. En aquesta entrevista, admet que el soci no el veu com a president del Barça, i elogia Joan Laporta i també Sílvia Orriols.

Hi va haver un temps en què el crític televisiu més llegit i més temut a Catalunya era Ferran Monegal (Barcelona, 1947). Et podia atacar des de la premsa (32 anys a El Periódico), des de la ràdio (17 anys de col·laboracions amb Júlia Otero) o des de la televisió (10 anys a Betevé). Ara porta un any sense opinar enlloc, però encara no ha dit la seva última paraula com a periodista: busca una plataforma on poder fer el programa que TV3 no li ha comprat, té al cap el guió d’una pel·lícula i, alerta, continua fent kick-boxing, als 78 anys, ell que és cinturó negre de karate. Amb tots vostès, Ferran Monegal.

Núria Moliner (Barcelona, 1991) és una arquitecta que no ha construït mai cap casa. Hi va renunciar per dedicar-se a aixecar programes de televisió, a crear cançons i cantar-les amb el seu grup Intana, i a escriure un llibre a partir de la seva experiència dormint en cases d’altri (Deu cases deu nits). Una de les sorpreses agradables del menú del 3Cat, aquestes últimes setmanes, és Entre quatre parets, un espai en què Núria Moliner entra amb empatia i delicadesa en cases tan diferents com la de Bojan Krkic i la d’en Peyu, al pis ocupat de l’actriu Patrícia Bargalló i a la llar d’Ana Viladomiu, l’única veïna de la Pedrera.

Òscar Andreu Fernández (Terrassa, 1975) comptava de jove que el 2000 tindria 25 anys i li semblava impossible que el 2025 en pogués complir 50. Doncs bé, aquest moment ha arribat i ha enganxat l’Òscar amb parella, dos fills (un de cinc anys i l’altre d’un any i mig) dues feines fixes i exitoses (La competència, a Rac1, i l’Està passant, a TV3) i un monòleg (Ocells de colors llampants), que és l’autobiografia lingüística d’un noi que fins als 18 anys només parlava català amb la seva mare, que als 40 agafa consciència de la situació injusta que viu la llengua a Catalunya i que ara la denuncia en un escenari o en aquesta mateixa conversa.

Justo Molinero (Villanueva de Córdoba, 1949) ha fet un pas al costat. És el propietari de Radio Tele Taxi, continua anant a l’emissora, gravant anuncis o veient clients, però ja no fa un programa de ràdio cada matí. El seu grup d’emissores, amb milers d’oients i anunciants fidels, ha sigut molt llaminer històricament per als polítics que han governat Catalunya i volien accedir als nous catalans arribats de tot Espanya. A Justo Molinero li han reconegut els mèrits amb la Creu de Sant Jordi, el premi Ondas o nomenant-lo Fill Adoptiu de Mataró. Als seus 75 anys, ha abaixat el to i les revolucions.

Arnau Tordera (Tona, 1986), compositor, guitarrista i cantant, és el líder del grup Obeses, ha creat el musical Sardana Superstar i l’òpera La gata perduda. Potser el vau descobrir en una Marató de TV3 cantant Show must go on; al FAQS, interpretant Els Segadors al cim de Sant Jeroni, només amb guitarra elèctrica; o en alguna de les seves seccions amb Jordi Basté, a RAC1. És llicenciat en filosofia i ha estudiat a l’Esmuc, al Taller de Músics i al Conservatori de Vic. Té talent, discurs i estètica per anar a contracorrent. Les seves maneres em fan pensar, a vegades, en les d’Albert Serra.

Peio Sánchez (Sant Sebastià, 1959) és el rector de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, una església a tocar de la plaça Catalunya i de la Rambla que des del 2017 ofereix menjar, beure, atenció mèdica i oportunitats als últims que arriben a la ciutat, els qui no tenen feina, ni sostre, ni papers. L’últim any van atendre 3.800 persones, seguint el concepte d’hospital de campanya que predica el papa Francesc: ocupar-se dels ferits, sense mirar qui són ni d’on venen. Mig català i mig basc, Peio Sánchez és un capellà culte i compromès, un exemple enmig de la Setmana Santa d’allò que també és l’Església.

Isona Passola i Vidal (Barcelona, 1953) acaba de ser reelegida per presidir l’Ateneu Barcelonès quatre anys més. Expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu gran èxit com a productora va ser la pel·lícula Pa negre, amb tretze premis Gaudí, nou Goya i la candidatura als Oscar. Involucrada en múltiples projectes culturals, intento que aquesta conversa amb Isona Passola transiti per terrenys més personals. El seu pare, l’empresari catalanista Ermengol Passola; el seu marit, Jordi Teixidor, mort el 2016; el seu fill Joan, que gestiona els cines Texas, i el seu nom, que ja és una marca: Isona.

Toni Soler i Guasch (Figueres, 1965) va començar a escriure el guió de Parenostre, la pel·lícula sobre el cas Pujol, la primavera del 2020, en plena pandèmia. Cinc anys després, espera ansiós el dia de l’estrena, el 16 d’abril. Dirigida per Manuel Huerga i protagonitzada per Josep Maria Pou (Jordi Pujol), Carme Sansa (Marta Ferrusola) o Pere Arquillué (Jordi Pujol Ferrusola), Parenostre és una ficció basada en fets reals, recents i sensibles: com encaixa la família Pujol el seu descens als inferns quan es publica que tenen diners a Andorra. Un exercici valent que acapararà les properes setmanes la conversa política catalana.

Ada Parellada (Granollers, 1967) ve d’una família que porta set generacions i més de 250 anys servint menjars. Ella va aprendre l’ofici de cuinera i restauradora a la Fonda Europa, de Granollers, la casa mare de la família Parellada, “la universitat de l'hospitalitat”, en paraules seves. Des del 1993 té el seu propi restaurant a Barcelona, Semproniana, on cada 8 de març hi reuneix algunes de les dones catalanes més destacades a la Festa del Davantal. En aquesta entrevista Ada Parellada explica per què al seu restaurant no hi ha alvocats i per què els nens catalans tenen el sushi com a plat tradicional.