<![CDATA[Ara.cat - Albert Sánchez Piñol]]> 10 <![CDATA[Volem un món segur]]>

Quan els terroristes es van apoderar dels avions, i van cometre aquells horribles atemptats, el Govern es va consagrar a la tasca que no es repetís mai més. I així, duts pels bons sentiments, els ciutadans van deixar espelmes i flors, moltes flors i moltes espelmes, als llocs dels atemptats, i mentrestant el Govern va fer lleis que prohibien totes les manifestacions menys les que deixaven flors i espelmes als llocs dels atemptats.

]]> <![CDATA[El cangur que va lluitar per la independència de Catalunya]]>

Un dels episodis més desconeguts, i transcendentals, de la Història catalana va passar el 1931, tot just proclamada la República, quan el senyor Poch va rebre una visita d’allò més inesperada.

]]> <![CDATA['Victi vincimus']]> Molts pobles han patit derrotes, d'altres recorden certes derrotes com punts crucials de la seva història. Però ignoro si hi ha cap altre cas com el català, en què una desfeta s'institucionalitza i s'eleva a categoria de Diada Nacional. I el cert és que no falten motius. Normalment una derrota implica la pèrdua d'un exèrcit, de dos exèrcits. Les grans derrotes dels catalans han significat, més enllà de la sang vessada -i vet aquí la gran diferència- la pèrdua de les seves institucions.

]]> <![CDATA['Victi vincimus']]> Many peoples have suffered defeat, others remember defeats as crucial moments in their histories. But I can't think of another case besides the Catalan one in which a disaster has been institutionalized and elevated to the status of a country's National Day. There are a lot of reasons for that. Normally, a military defeat implies the loss of an army, of two armies. The great Catalan defeats have meant—beyond the blood spilled—and here is where you can see the big difference—the loss of its institutions.

]]> <![CDATA[Lloança dels malvats]]> Quin millor moment per parlar del mal que les festes de Nadal? Si necessiten una lliçó definitiva sobre el bé i el mal els recomano el llibre de Ron Rosenbaum Explicar a Hitler .

]]> <![CDATA[Homes que disparen contra nens]]> Per què un individu entra en un parvulari i dispara contra trenta nens? Del que estic segur és que la matança de Newtown servirà per a l'enèsima invectiva contra la cultura americana.

]]> <![CDATA[Poder i mentida]]> "Els governants haurien de ser els únics amb el privilegi de poder mentir", deia Plató. La mentida aplicada a l'alta política té una història pròpia, i si m'ho permeten fins i tot té una estructura discernible. La teoria més popular és la del complot, que més o menys fa així: en algunes zones opaques del poder hi ha ments maquiavèl·liques que inventen falsedats interessades, les deixen caure quan convé i el populatxo, crèdul, se les empassa. (Per cert: diu molt poc del poble que la teoria més popular sigui aquella que considera el poble bàsicament com un ramat estúpid.)

]]> <![CDATA[Aquest article no parla del ministre Wert]]> Sap per què mai, mai de la vida, no s'ha de demanar el segon vi més barat de la carta d'un restaurant? Sala i Martín ens acaba de regalar una magnífica explicació.

]]> <![CDATA[Salveu al soldat Mas]]> Com vostès deuen saber Salveu al soldat Ryan és un film que se situa en el desembarcament de Normandia i els dies posteriors. (Si volen continuar llegint, els adverteixo que hi ha spoilers ). La seqüència inicial, el desembarcament nord-americà a la platja d'Omaha, està considerada la millor translació a la pantalla d'un episodi bèl·lic. Les imatges són tan crues, la violència tan extrema, que al final d'una seqüència tan llarga i pertorbadora l'espectador només pot arribar a una conclusió: que la massacre anul·la qualsevol victòria.

]]> <![CDATA[És la història, idiota!]]> Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria.

]]> <![CDATA[El temps dels 'sinvergüenses']]> Poques coses deuen ser més desoladores que el repudi dels nostres antics mestres. Personalment trobo que la carta que una professora de Sánchez-Camacho va enviar a la premsa hauria de ser un dels grans protagonistes de la campanya electoral. (Els n'adjunto un enllaç, per si no en tenien notícia: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/10/30/cartes-dels-lectors/588453.html .) La reprovació dels vells mestres, en efecte, ha de ser desoladora; també hauríem d'afegir que és inútil: poc temps després que la professora expressés el seu desconsol per "les barbaritats que dius de Catalunya", el partit de Sánchez-Camacho patrocinava un lamentable vídeo electoral, una autèntica flatulència etnicista, on suposadament molts catalans veurien amenaçat el seu cognom en cas de secessió de Catalunya.

]]> <![CDATA[Calldetenes, manifestos i samaritans]]> El 1973 la Universitat de Princetown va fer un curiós experiment que tenia com a referència la paràbola del bon samarità, segons la qual la bondat no té fronteres. (Els sona la història, oi? Un pobre jueu ha patit un assalt i gemega a la vora del camí, però els que passen per allà no l'ajuden. Al final només s'hi presta un natural de Samària, per bé que jueus i samaritans es tenien més mania que els del Betis i el Sevilla).

]]> <![CDATA['Kadaververwertungsanstalt']]> L'abril de 1917, en plena I Guerra Mundial, el New York Times publicava la notícia més esgarrifosa de tot el conflicte: el govern del Kàiser feia servir els cadàvers dels seus propis soldats com a matèria primera.

]]> <![CDATA[Altres veus, altres àmbits]]> És privilegi i obligació de la premsa informar-nos del que no coneixem. En aquest article m'agradaria parlar d'unes veus poc conegudes que els alegrarà saber que existeixen.

]]> <![CDATA[Història de la muralla]]> Sempre m'han fascinat les muralles. Per què una societat decideix invertir tants esforços a posar pedra sobre pedra, incansablement, ordenadament? Centenars de comunitats humanes han desaparegut del planeta i, sovint, l'únic rastre que han deixat rere seu és justament això: els recintes de pedra amb els quals van intentar eludir l'extinció. I encara més singular: per estrany que sembli, la finalitat militar no és l'única. De fet, en la majoria dels casos les muralles tenen poc o res a veure amb la pulsió defensiva. Molt més enllà de l'arquitectura, la muralla implica una cultura de la pedra, una estructura social i fins i tot una manera d'entendre el poder.

]]> <![CDATA[Somnis tràgics]]> Prenia un cafè en un ateneu madrileny quan vaig parar l'orella: a la taula del costat quatre tertulians debatien sobre el cas català. Si hi ha un Madrid obert i tolerant és aquest, el dels ateneus populars i alhora il·lustrats. Aquells homes tenien gust, bon gust; to, bon to; sentit, bon sentit; humor, bon humor. Adorables. Em va commoure que en cert moment es referissin a les aspiracions sobiranistes com a " sueño trágico ". Hauria volgut aportar-los una opinió qualificada perquè fa vint anys que porto un diari sobre els meus somnis nocturns.

]]> <![CDATA[La veritat de la vida]]> La primera classe d'educació sexual la vaig rebre quan devia tenir dotze o tretze anys i no l'oblidaré mai. Era un col·legi religiós (els claretians de Barcelona) i no tenien cap interès a abordar la matèria. Però ja feia dos o tres anys que s'havia mort Franco, bufaven aires nous i alguna cosa havien de fer-hi. De manera que un dia va comparèixer el director i ens va anunciar, molt greu ell, que un dia d'aquells el padre Palacín ens ensenyaria "la veritat de la vida".

]]> <![CDATA[Discursos abans de la batalla]]> Després de la guerra van preguntar a Hieró de Siracusa sobre el moment en què va entendre que el conflicte era inevitable, i la seva resposta va ser: "Quan el nostre estrateg va deixar de fer plans per fer arengues".

]]> <![CDATA[Estimats enemics]]> El grup @Apuntem!es dedica a una tasca tan necessària com original: recollir els tuits catalanòfobs que corren per la xarxa. Ho han encertat: és una tasca colossal. I com era previsible des de la gran manifestació de l'Onze de Setembre la catalonofòbia ha pujat encara més de to. (M'ha semblat oportú transcriure els tuits en la seva versió original, que no els ofengui el lèxic.)

]]> <![CDATA['Monkeys reject unequal pay']]> Si tenen lliures 2 minuts i 38 segons de la seva vida els recomano aquest enllaç de YouTube: http://www.youtube.com/watch?v=g8mynrRd7Ak . (A qui li faci mandra teclejar tanta lletra menuda pot entrar a YouTube i escriure: " Capuchin monkeys reject unequal pay "). És un vídeo breu, molt breu, però que demostra que amb dos minuts i mig n'hi ha prou per construir un document tan hilarant com substanciós. (I, de fet, dels dos minuts i mig fins i tot es poden estalviar el primer, purament acadèmic).

]]>