Si hagués de triar un adjectiu per qualificar Isabel-Clara Simó seria tenaç. L’adjectiu implica moltes coses: la capacitat de treball, la determinació, la claredat de les idees, la disciplina. Ens hem d’imaginar una dona amb una vocació i amb les eines necessàries per portar-la a terme. Però, quina és la vocació? Jo diria que és incidir sobre la societat, ficar-hi cullerada. Això, que sembla impertinent, no ho és pas si pensem que la Simó es mou per uns ideals de justícia i llibertat, de dignitat humana i nacional. Isabel-Clara Simó és una dona que vol un món millor, com tanta gent que eren joves durant la Transició, una època que ha acabat presonera de les pròpies pors. Isabel-Clara Simó, per contra, no té por. No coneix la por per més que la vida l’hagi colpit amb duresa.

En una visita a una universitat americana, Matthew Tree (Londres, 1958) va confessar la seva dificultat per escriure en anglès a causa de la connotació dels diferents registres en aquesta llengua, conseqüència del profund classisme de la societat del país on va néixer. Això es va solucionar escrivint en català, cosa que, de retop, li va aplanar el camí cap a una nova relació amb l’anglès. El problema, doncs, era més aviat entre Tree i el seu Londres d’origen que no pas en el llenguatge, i aquesta novel·la ho expressa de meravella. Ara bé, l’autor no escriu igual en les dues llengües que domina, com si el text sortís de més endins en la llengua materna. Per tant, no em sorprèn que aquesta novel·la, escrita en anglès, sigui pura pirotècnia estilística. Vull dir que l’autor puja un graó, juga amb recursos infinits, fa el que vol i no s’està de res, amb una intensitat i un talent notables.

Vet aquí la versió intel·lectual, i per tant més profunda, no tan immediata, de La filla estrangera de Najat El Hachmi, novel·la que va ser publicada el 2015 i que va guanyar el premi Sant Joan i el Ciutat de Barcelona. Hi ha paral·lelismes entre els dos autors: Saïd El Kadaoui és nascut al Marroc amazig i va venir a Catalunya de petit; laic i graduat universitari, la cultura occidental el separa necessàriament de la família, cosa que posa en qüestió la pròpia identitat. Fins aquí el paral·lelisme. Saïd és psicòleg, especialitzat en la crisi d’identitat dels adolescents immigrats, i alhora és professor de literatura i pensament àrab. I és un escriptor notable, que ara ens presenta un autèntic tour de force introspectiu, que es llegeix amb lleugeresa malgrat la densa càrrega espiritual i terrenal. És un llibre important per entendre l’espinós tema de les migracions, de l’altre que és a casa nostra, que és un dels conflictes que marquen el temps present. No cal dir que el llibre ens deixa més preguntes que no pas respostes.

Vet aquí un llibre extraordinari, tant pel seu valor literari com per la capacitat d’operar com a testimoni d’una dècada excepcional, la dels setanta. Som davant del segon volum dels diaris d’Emilio Renzi, alter ego d’un autor cridat a viure amb inusual intensitat, com tothom en aquell moment. Només que Ricardo Piglia, conscient de ser un escriptor en formació, explica el que viu per treure suc de l’experiència. També amb vocació de posteritat: en algun moment comença a remenar els quaderns anteriors per mirar de convertir-los en alguna mena d’artefacte literari. És, per tant, un dietari d’indagació i de construcció, i és un privilegi poder-nos-hi abocar.

El personatge és descrit pel seu nét amb aquestes paraules: “Amable, tolerant, culte, sensible, elegant i cosmopolita”. De manera conscient està descrivint una burgesia extingida, una classe amb una “profunda vinculació cívica i moral amb la seva terra”, impulsora del projecte del catalanisme que bascula entre la passió del Modernisme i la construcció conscient del Noucentisme. La tradició catalana contemporània ha sigut contrària a la mitificació d’aquesta burgesia: més aviat ha fet el contrari, l’ha trinxada -per hipòcrita, per classista- en les novel·les. No diguem ja quan els hereus d’aquesta gent abracen el franquisme. Doncs aquest llibre deliciós fa exactament el contrari: tornar els ulls benvolents a un món tan esvaït com irrepetible. Xavier Baladia ja ho havia fet en un llibre anterior, Abans que el temps ho esborri, molt més polifònic, en què posava l’atenció en una generació anterior a la de l’avi Ninus, i centrada en tres figures femenines sensacionals: Isabel Llorach, la padrina Ramona i Teresa, la ben plantada, que fuig d’aquesta família a cavall, un capvespre.

Recordo que de jove, gairebé adolescent encara, solia llegir molt les novel·les de Stefan Zweig, aquestes inversemblants històries d’amor. Els llibres corrien per casa -eren de la meva mare- i jo els llegia pel que tenien precisament de passió i romanticisme, amb el sentit que aleshores donava a la paraula romàntic. No va ser fins més tard que vaig trobar l’autor meticulós d’ El món d’ahir, la crònica d’una realitat viscuda, la de la cultura de l’Europa Central, abocada a la caducitat més cruel. El Zweig novel·lista és el que abans es deia “un autor per a dones”, per aquest component de passió i de no res que tenen les seves històries, sovint breus, sovint protagonitzades per dones en disjuntives complexes i sempre molt intenses.

Tres o quatre mites indiscutibles

Especialitzat en la història del segle XVII, Àngel Casals és contundent: “Et diuen que només pots tenir història si tens un estat, la resta seria manipulació”. Podria ser un debat central, però està tenyit pel conflicte polític. Professor a la Universitat de Barcelona, Casals opina que la seva feina passa per un moment complicat, perquè si bé la societat consumeix història com mai, l’acadèmia no aconsegueix equilibrar l’esforç que s’hi posa amb les expectatives que ofereix. “La vella idea que formem historiadors que intervinguin positivament en la societat ja no val: ara formem una gent que s’haurà d’espavilar molt si volen viure d’això. Tenim vocacions però no tenim recursos per canalitzar-les i, per tant, tenim poc a oferir als estudiants. Quan acaben, et pregunten «I ara què?» i jo els contesto que no ho sé”.

En el seu brillant assaig breu Catalunya, acabat de publicar a Galerada, Salvador Giner traça una síntesi de les relacions socials del país, subratllant-ne algunes constants, incloses les pressions exteriors que periòdicament ens cauen a sobre i com la societat les acaba paint. Ara bé, perquè aquesta singularitat es tradueixi en consciència de comunitat, cal un imaginari compartit. Això ho saben totes les nacions del món. I d’aquí que es construeixin mites, que són la manera poètica de transmetre la història, sacralitzant-la en valors concrets. Ara que les societats han madurat i que els imaginaris estan poblats d’altres coses, els mites són precisament els valors. Ens els atribuïm perquè això ens reafirma i ens indueix a comportar-nos com pertoca: el pactisme català -una manera d’organitzar les relacions de poder fronteres endins- és un mite ben actual carregat d’intenció. D’altres serien el pacifisme o la capacitat de convivència: veritat i mentida a parts iguals.

Aquest és un llibre sorprenent, perquè formula aquell tipus d’indagacions que no acostumen a aparèixer en la nostra cultura, potser perquè tenim l’assaig massa circumscrit al temps present i l’experiència massa tancada a passar comptes amb el franquisme. Imaginem un home religiós, profund, dotat per a l’art, que se’n va a París a estudiar sociologia i hi arriba el dia de l’enterrament d’Édith Piaf. Li resulta una revelació primària: el món sense dictadura és una altra cosa. És l’any 1963 i, seguint la intuïció oberta aquell dia fundacional, Jaume Rodri decideix investigar la figura humana de Jesús, que és tant com dir el seu vessant polític, de líder revoltat d’un poble oprimit. En algun moment l’autor ens recordarà que els romans només crucificaven els que s’aixecaven amb armes a la mà. Si aquests són els punts cardinals del relat, subratllem que l’autor té un talent increïble per descabdellar la trama i per situar, amb pocs detalls, l’ambient, el soroll, l’aire de cada moment. És un llibre molt ben escrit, de lectura hipnòtica.

Els periodistes solem dir, d’una persona interessant, que “té una entrevista”. Doncs bé, també podem afirmar que Jacint Verdaguer “té una novel·la” i, en efecte, ara hi és: El poeta del poble, d’Andreu Carranza, un relat històric molt treballat, amb totes les virtuts i defectes del gènere. És una narració morosa -el cas Verdaguer arriba a la pàgina 400-, amb la construcció d’un personatge que al capdavall resulta simple i exterior, que proporciona documentació explícita a un lector/a que se suposa que n’ignora el context, amb un llenguatge senzill, que eludeix d’establir una crítica seriosa a l’època, etcètera. Sorprèn que aquest llibre, útil i convencional, hagi tingut el premi Josep Pla: confirma que els premis es van decantant cap al mercat, oblidant-se de descobrir l’aventura, el risc, l’originalitat.

Vet aquí unes pàgines de rara intensitat. Publicar pòstumament inèdits sempre és una operació perillosa per als hereus, però en aquest cas és un encert perquè projecta nova llum sobre la persona -no tant sobre l’obra- d’una de les grans poetes catalanes, sigui dit tenint en consideració els dos gèneres. En efecte, ja no és necessari introduir Maria-Mercè Marçal a partir del seu geni poètic, reconegut a bastament. Així, aquest dietari, que confronta aquesta capacitat expressiva amb una experiència brutal, dóna la mesura exacta de la vida: els límits i l’abast de la poesia.

Aquest no és un llibre sobre el poder, sinó sobre com actua el poder en els que l’exerceixen o els que hi aspiren. És un estudi de la naturalesa humana sotmesa a unes condicions que poca gent tasta. Carles Casajuana és un escriptor tan notable com singular. Diplomàtic de professió -ara retirat-, ha compaginat la vida cosmopolita amb una passió serena per l’escriptura. Va debutar fa més de tres dècades a Quaderns Crema i ha anat fent camí recollint premis i alhora mantenint un perfil mediàtic molt baix. Viu a Madrid, és un home amable, intel·ligent, pulcre, observador i tranquil. La seva prosa, d’una qualitat excel·lent, reflecteix aquest tarannà perquè és una mena de discurs pausat, uniforme, on les coses s’expliquen més que no pas esclaten, però un discurs creat a partir de recursos literaris enlluernadors. Llenguatge, metàfores i imatges milloren escenes perfectament quotidianes. Escriu sense aixecar la veu, però t’embolcalla en un ball de paraules que duu al seu port.

Aquest és un llibre que jo no hauria llegit mai per iniciativa pròpia, una novel·la amable inscrita en aquest corrent, avui molt popular, que en podríem dir literatura de l’optimisme. Novel·les que se’t posen bé, que no són específicament d’humor, sinó que constitueixen un agradable passeig per la vida quotidiana amb final feliç. Tothom aprendrà alguna cosa quan acabi la història, ningú no haurà pres mal.