10 Un dels mites de l'anomenada immersió és que l'escola pública era una illa preservada legalment del bilingüisme, però la idea que la societat pot viure en el bilingüisme mentre les seves escoles en queden al marge, ja no s'aguanta per enlloc: és només qüestió de temps que hi acabi penetrant, com ha fet, fa i farà cada cop més. I quan aquí parlo de bilingüisme (en cursiva) no parlo –com sap tothom qui té nocions de sociolingüística– de cap impossible simetria, sinó d'un procés de substitució pel qual una llengua forta i poderosa primer bilingüitza el 100% dels parlants d'una petita llengua, després esdevé la seva (única) llengua comuna i necessària i, a partir d'aquí, de manera lenta però imparable, va minoritzant l'ex llengua pròpia fins a convertir-la en un residu folklòric o un patuès. Ara mateix, quan la comunitat educativa d'una escola pública catalana programa una xerrada per als pares, creixen les veus que demanen que sisplau es faci en castellà, perquè, si no, no hi aniran els pares a qui precisament convé més sentir aquella xerrada. I tenen bona part de raó. Ara bé, si tampoc en l'àmbit intern d'una escola pública el català pot ser llengua comuna i vehicular, qui pot esperar que els pares que en viuen més al marge sentin que cal saber-la, estimar-la i respectar-la, i que és important per als seus fills? Un dels instruments que hi havia per intentar-ho, i que funcionava amb notable èxit, era que l'AFA organitzés classes de català gratuïtes que impartia al mateix centre un professor del Consorci (CPNL), de manera que mentre els fills feien extraescolars alguns pares anaven a classe de català. Amb la pandèmia, això es va aturar; i, després, un inexplicable canvi de criteri al CPNL ha dificultat molt reprendre-ho. Ara el CPNL només permet a les entitats que organitzin cursos, com les AFA, reservar cinc places als seus associats; la resta s'han d'obrir a tothom. Si hi ha 20 pares interessats, 5 tenen plaça assegurada i els altres 15 han d'estar un dia D a l'hora H davant l'ordinador per aconseguir-la, com si fos un concert de l'Springsteen. No sembla que costi tant entendre que bona part de la gràcia i l'eficàcia d'aquestes classes era que, posant el català al centre, creaven lligams entre els pares, els vinculaven a l'escola i cohesionaven tota la comunitat educativa. Des de quina ceguesa burocràtica es pot posar bastons a les rodes a aquest win-win-win? Doncs bé, tot i que s'ha demanat, cap de les 100 mesures pel català anunciades dijous esmenen aquest esguerro. I a les escoles on la gran majoria de famílies no tenen cap contacte amb el català, servirà de ben poc fer cursos als docents perquè apliquin millor la immersió si no s'aconsegueix que els pares, sentint que també arriba a ells, en siguin els primers còmplices.

]]> Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres, érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després llegir, protegits pel silenci i la verda frondositat en aquell edifici gairebé de joguina a l'ombra de l'antic Institut Escola: era la fórmula infal·lible de Díaz-Plaja.

]]> El Mundial de Qatar està evidenciant fins a quin punt el futbol d'elit és sinònim de corrupció. No pot sorprendre. Fa temps que s'ha convertit en santuari i lloc de trobada d'arribistes i magnats sense escrúpols: sense cap problema per fer negocis amb una teocràcia feudal. Sorprèn més que creadors d'opinió fiables en altres àmbits deixin de ser-ho quan Qatar taca de ple, amara, el club del seu cor o els seus ídols futbolístics. No és coherent pujar al carro anti-Mundial, per tot el que Qatar representa, i seguir considerant Guardiola o Xavi icones dels valors “més que un club”. Per seguir en aquest altar, se'ls hauria de demanar, com a mínim, que admetin l'error d'haver-se deixat comprar per fer d'ambaixadors de l'emirat i d'haver propagat, amb la seva enorme capacitat d'influència, mentides tan sagnants com: “Qatar és un país molt obert i on la gent té totes les llibertats” (Guardiola) o “A Qatar la gent és feliç i el seu sistema funciona millor que el d'Espanya” (Xavi). Si tan llegit i culte és Guardiola, si tant en volem fer un referent nacional, no podem disculpar-lo dient que viu en una bombolla. I algú hauria d'explicar a Xavi –el cervell del Barça–, quan diu que “no té preu poder deixar la casa oberta i el cotxe en marxa”, que sí que en té: el de la llibertat i la dignitat de dones i immigrants, que sumen més del 80% de “la gent feliç” que viu a la monarquia dels Al-Thani.

]]> En solemne missatge institucional per celebrar la teòrica eliminació de la sedició, Aragonès ha reiterat el compromís d'ERC “amb l'exercici del dret a decidir”: “Fer que la ciutadania de Catalunya torni a votar sobre el futur polític del país”. El president parla “d'avançar en la resolució del conflicte polític amb l'Estat”, però evita fer servir la paraula independència. Parla d'assolir “la màxima llibertat”, però no concreta si des d'un estat propi. Lentament, doncs, la via política en què ha entrat està obligant Esquerra a fer un discurs més ambigu. No oblidem que el 2017 els partits que apostaven pel dret a decidir eren considerats, també per ERC, “no independentistes”. De fet, dret a decidir és un sintagma elàstic, susceptible de múltiples interpretacions. No només perquè no és ben bé el mateix voler la independència –ser independentista– que voler tenir el dret a votar-la –ser sobiranista– sinó també perquè es pot votar sobre aspectes substancials del “futur polític d'un país” que no incloguin una qüestió tan divisiva com la independència. El pas de la independència al dret a decidir pot ser, doncs, bastant més que terminològic.

]]> No hi ha res que polaritzi més que les identitats. Viure humanament demana, entre altres coses, saber qui ets, a quin grup pertanys. I, per desgràcia, els grups socials reforcen la seva identitat diferenciant-se d'altres grups, que si són minoritaris són sovint discriminats. No discriminar les minories –els que són percebuts com a pocs, i no volen, poden o saben dissimular que són "diferents"– és un dels reptes que afronta tota societat que aspiri a ser civilitzada. Ha costat (i encara costa) no discriminar els que se senten atrets per persones del mateix sexe. I encara està sent més difícil amb els que no se senten del sexe amb què han nascut. La discriminació, en casos així –més enllà d'altres atacs–, prohibeix i persegueix el que aquestes persones necessiten fer/ser perquè la seva vida tingui sentit. Com si, fent-ho, fessin mal a la societat. En fan? Els drets trans, si aspiren al màxim reconeixement, s'haurien de plantejar, d'entrada, en aquests termes. 

]]> No és el primer cop que les xarxes s’encenen quan algun mitjà de comunicació de Barcelona, recollint declaracions espontànies de mallorquins, utilitza en forma escrita l’article salat. Aquest cop li ha tocat a TV3 subtitulant una entrevista als d’Antònia Font. La subtitulació –aclarim-ho d’entrada– s’hauria fet igualment si els entrevistats fossin Sopa de Cabra o Els Pets. TV3 subtitula sovint –coses de la modernitat digital– els vídeos que van a les xarxes socials perquè es puguin seguir sense activar l’àudio del mòbil. No els va subtitular, doncs, pel fet que parlessin en mallorquí. Però el motiu central de la indignació no era tant la subtitulació com el fet que TV3 utilitzés en forma escrita l’article salat. I en aquest punt voldria, des d’un cert rigor lingüístic i sociolingüístic, fer dues observacions. 1) No s’hauria de confondre mai forma escrita amb registre formal. La norma més general i consensuada per al registre formal mallorquí és no utilitzar l’article salat i substituir-lo pel de l’estàndard més general, que per decisió de Fabra i l’IEC és el, la, els, les. Aquest criteri contrasta amb el fet que, per exemple, sí que siguin acceptades en registre formal les formes verbals cant, cantam o cantau. Són decisions arbitràries però amb tradició, i no les qüestiono. El que qüestiono i nego és que les formes escrites siguin, pel fet de ser escrites, automàticament formals. És absurd des de tots els punts de vista. Des de sempre, però ara més que mai, l’escriptura també s’utilitza per reflectir la parla més espontània i, per tant, els registres més informals. I això explica que tant als mitjans com en obres del màxim nivell literari les formes informals puguin ser formes escrites. Gèneres com l’entrevista, si el to ho justifica, poden demanar –per ser adequats al registre– formes escrites informals. I llavors l’ús escrit de l’article salat no és només adequat: és el més adequat. Per criteris professionals és del tot lícit que si algú diu “dient-li a sa gent” en el clima eufòric i informal d’un postconcert, el subtítol sigui “dient-li a sa gent”. 2) Tot el que he dit en el punt 1 seria acceptat sense problemes si no fos per la intensa i ja secular crispació que crea a les Balears el secessionisme lingüístic. És per aquest motiu que alguns, quan veuen l’article salat en forma escrita –al marge de tota consideració–, s’exalten i ho consideren un triomf del gonellisme. De fet, conec periodistes mallorquines que transcrivint unes declaracions escriuen cantam o cantau però no cant (per més que ho digui l’entrevistat) perquè... “Aixxx!” És a dir, tot el que visibilitza massa la identitat lingüística balear és susceptible de ser rebutjat. Tant li fa que siguin formes, com sa o cant, més antigues i menys influïdes pel castellà que les estàndard. Passen a ser gonellistes, rústegues, “poc fines”, en tots els registres. I no és que no pugui entendre que quan aquestes formes s’utilitzen per negar la unitat de la llengua, els que la defensen les acabin considerant suspectes. No és fàcil fer-ne l’ús adequat, que té en compte el registre, però és amb aquesta estratègia tan complexa i subtil i no pas estigmatitzant-les que s’aconseguirà combatre el secessionisme sense caure en l’autoodi.

]]> Si la política és l’art de canviar les coses dins els marges del que és possible a través de la negociació i sense violència, tot apunta que la independència de Catalunya a curt termini no és un objectiu polític sinó retòric. JxCat i la CUP, i amb ells els seus votants, es neguen a admetre-ho i fan d’aquesta negació el pal de paller del seu programa. Fan política, a parer meu, fora de la política. ERC, en canvi, manté la independència en un boirós mitjà-llarg termini, prou proper per poder parlar de culminar-la, com si, en efecte, ja fóssim molt amunt i calgués, només, atacar el cim. Fa, doncs, política amb un peu a fora, des d’un sí però no ben poc païble per al nacionalisme espanyol amb qui pretén dialogar, el del PSOE. “Aprovem els pressupostos si ens perdoneu del tot però, en un momentum donat, marxem d’Espanya i hi deixem un monyó sagnant”. Tens la sensació que hi ha líders a ERC que ara mateix aparcarien la independència, però que l’han de seguir brandant perquè un radicalisme massa recent i arrelat –el mateix que els va servir per abocar Puigdemont a la DUI– fa inviable aquest salt des d’un punt de vista electoral. Al final és com si Artur Mas, fent de Moisès de les masses de la Diada, hagués alliberat el gran espai del “peix al cove”, que ERC, a poc a poc, s’ha anat fent seu, intercanviant així papers amb la vella CiU.

]]> Un dels grans enemics de la democràcia és el populisme. El tendim a associar a l’extrema dreta, però pot emergir en tot el ventall ideològic. És populista qui s’omple la boca parlant de “la gent” i l’oposa als que en teoria la representen, “els polítics”. Entén, de fet, “la política” com l’art de fer creure a “la gent” que tu la representes quan, en realitat, estàs al servei dels interessos foscos d’una elit. Contra això propugna “un moviment” que prengui a “els polítics” el poder i l’entregui a líders valents i carismàtics que defensen i representen “la gent”. “La gent hi és”, he sentit dir, tot i que els que no hi eren, eren molts més. Anomenar “la gent” una part minoritària de la gent és una de les mentides més òbvies i grolleres del populisme, però aquesta falsedat quantitativa recolza en una de qualitativa encara més perillosa: la que presenta “la gent” com una força moral sempre bona. La cosa funcionaria així: com a individus, podem ser dolents i idiotes, però com “la gent”, la maldat individual queda subsumida en una bondat i una saviesa col·lectives. A “la gent” no se la pot qüestionar, fi del debat; o, com diuen alguns, “Els votants no s’equivoquen mai”. I tant que s’equivoquen! Si el dia 30 d’octubre els brasilers acaben elegint Bolsonaro, per exemple, hauran comès un error tràgic.

]]> Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l’espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així. Ahir va fer 5 anys, a quarts de 5 del matí, dins l’escola de les meves filles, sota un cel d’on queien quatre gotes, vaig sentir: “Un cotxe de la policia!” En un flaix, vaig veure frustrat l’esforç de mesos. Però llavors la gent –la que passa de tot i va a la seva– va emergir de les ombres on entomava impàvida la pluja en aquella hora intempestiva i va formar una muralla compacta, intraspassable, davant les portes del col·legi. Cada individu, mogut per un ressort insospitat, va passar a ser part d’un tot. Un tot que abraçava i et feia sentir, com mai, acompanyat. El Brasil podria viure avui una experiència similar. La gent que va a la seva, o gado, pot acabar aquesta nit abraçant-se, sentint-se part d’un tot. Avui el Brasil pot mostrar al món que hi ha llum al final del túnel, que l’extrema dreta al segle XXI pot ser només el passatger malson que empeny individus a despertar com a persones.

]]> “Hi ha un marc general evident: Rússia està en guerra contra el món”, va dir Quico Sallés al Cafè d’idees (La 2) d’aquest divendres. I Anna Bosch s’hi va sumar: “Però Rússia diu que és el món qui li ha declarat la guerra. Diu que es defensa de nosaltres”. Putin en guerra contra el món, és a dir, contra nosaltres, que es veu que som el món. Sort que aquí, a diferència de Rússia, parlem de la guerra sense caure en propagandes, perquè, si no, diria que això que anomenen “el món” és en realitat Occident, que té una quarta part del territori habitable i ni la quarta part de la població mundial. Confondre Occident amb el món és més que ignorància: és una herència imperialista i el caldo propagandístic en què vivim immergits els súbdits protegits del màxim poder bèl·lic. I esbiaixa la manera com percebem tots els conflictes mundials, ben inclosa la guerra a Ucraïna. Sense aquest biaix, veuríem clar que quan una part d’Occident (inclosa l’Espanya d’Aznar) va envair l’Iraq per desposseir-lo d’“armes de destrucció massiva”, estava molt més en guerra contra “el món” que ara Putin.

]]> Parafrasejant Tolstoi podríem dir: tots els moviments vencedors brillen amb la mateixa aparença d’unitat, cada moviment derrotat s’esquerda i es descompon a la seva manera. La depriment divisió de l’independentisme és conseqüència, sobretot, del seu fracàs: de la seva incapacitat d’assolir el que venia com a no traumàtic i “a tocar”. Però també respon a tres factors que cal no barrejar: el coratge, les creences i les estratègies. Des dels sectors més radicals es pretén fer del coratge l’única explicació: “Si el dia 3 d’octubre haguéssim...” És un punt de vista que ho simplifica tot i permet dividir el personal en valents i covards, lleials i traïdors. Quan escolto Feliu o Paluzie tinc la sensació que parlen de bona fe, però en el que diuen, a més d’aparent coratge, hi ha creences, i són les creences –allò que creiem que passarà– les que fan raonable o forassenyat tant el coratge com l’estratègia. ¿És botifler qui, a partir del seu coneixement del món i el seu ús de la raó, no es creu que passaran certes coses? Hi ha una frase que, mal compresa, ha fet molt de mal: “Que la prudència no ens faci traïdors”. No dic que no ens en pugui fer, però el més habitual és que sigui la imprudència la que ens aboca al fracàs i la frustració.

]]> Amb el primer ARA, el 28 de novembre del 2010, arrencava aquesta secció comparant la “noble follia” de fer del català una llengua amb la de fer d’un diari un mitjà independent. Més de 700 tastos després toca dir adeu. Els tastos eren hereus d’una columna a l’Avui que va tenir cert èxit fent divulgació bàsica amanida amb humor. És un to que només vaig saber mantenir uns quants anys: no volia repetir-me ni cansar abusant de les gracietes. El tast va anar esdevenint més solanià: més tècnic, més abstracte. I és que Joan Solà, a més d’un gran mestre i amic, va ser qui em va encomanar la dèria de veure la llengua –i, sobretot, la norma que la regeix– plena de problemes mal resolts que cal abordar per fer del català (tornem a Riba) “un instrument indefinidament apte”.

]]> Aquest dimecres, a Els matins de TV3, Teresa Cunillera interpel·lava així el president Aragonès: “L’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans, tinguem la ideologia que tinguem. Encara que no siguem independentistes, som catalans i, per tant, és la nostra festa, no?” I Aragonès s’hi va mostrar d’acord: “La Diada és de tot el país perquè el país és de tothom”. No podia dir altra cosa. Hauria sigut una greu incorrecció política afirmar que o bé no és la festa de tots els catalans o bé només són catalans (de debò) els que s’identifiquen amb el que reivindica i commemora. I, tanmateix, aquesta disjuntiva captura molt millor la veritat que la veritat oficial, que, al final, és només una d’aquelles mentides flagrants que apuntalen les institucions i la convivència. Vull avui reflexionar una mica sobre tot el que comporta. Imaginem que algú preguntés a Aragonès si sent que el Dotze d’Octubre –la festa nacional d’Espanya– és la seva festa. Certa simetria és òbvia, però dubto molt que el president digués que sí. La veritat torna a estar en la disjuntiva: o bé no és la festa de tots els espanyols o bé no tots els espanyols són (autèntics) espanyols. I el primer que diria que no s’hi sent és el mateix Aragonès.

]]> Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades. A partir de certa edat, aposto per les VO. Si cal, subtitulades i, sempre que sigui possible, VOSC. Al principi, hi pot haver llàgrimes i esgarips, però entre VO i res trien VO i és –us ho asseguro– pel seu bé. Sempre, esclar, que els subtítols –sovint subvencionats– no diguin “Mirem d’arribar al llac abans no es posi el sol” o “S’ha caigut de la cadira” o “La bala gairebé li ha donat!”, com ara passa amb alarmant freqüència en els pocs reductes cinèfils on subsisteix el català.

]]> L’imparable ascens de la dreta de vocació totalitària en les democràcies del Primer Món té dues causes clares generades pel seu model econòmic: 1) una creixent desigualtat que aprima la classe mitjana generant ressentiment visceral entre els molts nous precaris i cinisme despòtic entre els pocs nous ultrarics; i 2) una erosió de la societat civil –de tot el que compromet amb el bé comú– que fa del ciutadà un consumidor aïllat, suburbialitza pobles i barris i abandona la gestió del que és públic als anomenats “polítics”, “els culpables de tot”. Però hi ha una tercera causa rellevant i molt poc abordada: la tendència dels militants en la democràcia de base a reduir tots els greuges i crítiques dels que la consideren inútil als prejudicis i la intolerància. L’estratègia progressista d’estigmatitzar tot el que expressa l’incipient i creixent reaccionarisme no està evitant que es vagi estenent com una taca d’oli. Cal interpel·lar-lo amb menys superioritat moral quan expressa por o rebuig davant grans canvis socials com els impulsats pel feminisme o els provocats per grans migracions. Només un progressisme empàtic, realista, pot desmuntar, en lloc de reforçar, el simplisme autoritari.

]]> La incapacitat de les víctimes del pistoler de Tarragona per entendre que fer justícia en aquest cas no consisteix en impedir que se li practiqui l’eutanàsia, tal com ell demana, reflecteix fins a quin punt preval, al Primer Món i en ple segle XXI, un sentit de la justícia medieval, basat en la venjança i no en el bé comú. Només això explica que hi hagi advocats disposats a arribar fins al Constitucional per impedir que algú per a qui la vida ja només pot ser una tortura, mori i deixi de patir. Parlen del “dret al rescabalament de les víctimes”. ¿És això rescabalar-se?: ¿provocar el màxim mal el màxim de temps a un altre ésser humà? ¿A ningú li fa vergonya exigir “aquest dret”? No és l’únic cas en què he constatat aquesta set de venjança. Parlant amb gent jove, culta i progressista, m’he quedat sol intentant fer veure el poc sentit que té lamentar –com lamenten certs articles d’opinió– que l’home que se suïcida després de matar la seva parella “hagi escapat de la justícia”. Que ciutadans d’esquerres i il·lustrats considerin missió de la justícia infligir un càstig superior al de voler morir perquè la vida se’t fa insuportable –com si suïcidar-se fos un mal menor– demostra, per a mi, que poc ha evolucionat, que poc s’ha civilitzat, el concepte de justícia.

]]> L’atzucac en què ens trobem no ja com a civilització sinó com a espècie redunda en el descrèdit de l’humanisme. Però igual com la democràcia s’ensorra per poc democràtica –no per mal sistema– l’Homo sapiens va cap al desastre per poc humà –no perquè sigui essencialment malèfic–. Creure que només ens humanitzem pouant en la pròpia humanitat –seguint el mandat “Coneix-te a tu mateix”– és una fe socràtica que aplega més o menys fidels, els humanistes, en funció de les vicissituds històriques. L’evolució que crea la vida i la va fent complexa i intel·ligent, li dona alhora més potencial destructiu. És un camí vorejat d’extincions i catàstrofes, que es perd i recomença. Tenim a dintre la brúixola per esquivar la catàstrofe que podria suposar la fi de l’espècie Homo sapiens, però res no ens assegura que la mirem i la seguim a temps. Té com a nord l’eudaimonia, un sentiment de benestar ple i serè, de reconciliació amb un mateix i els altres, que ens envaeix quan creixem humanament.

]]> La paraula territori està impregnada de condescendència. Públicament lloat, estacionalment desitjat i secretament menyspreat, tendim a imaginar-lo com un espai gairebé mític que manté les essències ancorat en un passat més dur i difícil. Al romanticisme urbanita li agradaria que fos verge i salvatge com un Oest per conquerir, però quan el conquereix el fa brut, caòtic i adotzenat, perquè un dels grans drames del territori és –seré redundant– la seva incapacitat per controlar el propi territori. Els incendis que han assolat el país fan indissimulable una vergonyosa realitat: en bona part dels municipis catalans hi ha cases i urbanitzacions aixecades il·legalment en terrenys no urbanitzables. I aquest fenomen tan típic de països subdesenvolupats –on l’interès privat preval sobre el públic– pesa com una llosa sobre el bé comú: força a despeses innecessàries, consumeix béns escassos, escalfa el planeta, fractura la cohesió social, mata el petit comerç... Si alguna cosa hauria de revoltar els ciutadans d’un territori és la seva impotència per controlar-lo. Si un municipi no té prou poder per decidir on i com s’hi pot construir, si l’incívic de torn sap que la casa que avui aixeca –saltant-se la llei i els impostos– serà demà legalitzada (o com es diu finament “recepcionada”), com podem esperar que hi avanci la democràcia?

]]> Els assessors lingüístics tenim una missió: fer que els missatges que són responsabilitat dels que ens paguen siguin el màxim d’eficaços a l’hora de comunicar el que pretenen comunicar. Entenem, doncs, la llengua com un mitjà, no pas com un fi en ell mateix. I aconsellem modificar-la o la modifiquem quan creiem que fent-ho aconseguim que el que es volia dir arribi amb més claredat, agilitat i precisió a l’audiència. És per aquest motiu que si, en un text informatiu (i no pas poètic), topem amb el títol “La docència està esgotada”, un cop assabentats del que pretenia dir, ens sentim impel·lits a intervenir-hi. La docència és una activitat, i l’esgotament no el sent l’activitat sinó qui la realitza: en aquest cas els docents. Concloem, doncs, que “Els docents estan esgotats” diu molt millor el que es volia dir. També sabem, però, que qui ho ha escrit ha arribat al títol confús havent descartat “els docents”. Sabem, d’una banda, que en català –i altres llengües– el gènere no marcat, inclusiu, coincideix formalment amb el masculí i, d’una altra, que hi ha professionals de la informació que necessiten de tant en tant exhibir el seu rebuig a aquesta estructura lingüística encara que això els faci més confusos, feixucs i incoherents. Com a lingüistes, no podem ser equidistants: estem al servei de l’audiència –de desfer els nusos de la llengua que rep– i no pas de les vel·leïtats de qui redacta. Anteposem els milers o milions de receptors a l’únic emissor. Almenys quan s’informa. Com més subjectiu i d’opinió sigui el text, més sentit tindrà que respectem les decisions conscients de l’autor.

]]> Les democràcies occidentals s’estan degradant fins a nivells insuportables per la seva incapacitat de mantenir, implantar i estendre el principi de subsidiarietat sota la pressió d’un capitalisme cada cop més global, neoliberal i digital. Què diu aquest principi? Que els governs centrals només han de fer i decidir el que no es pugui fer i decidir a nivell més local. Les democràcies estan morint avui per falta de democràcia, pel fet de ser més aparents que reals, i no pas perquè els electors del segle XXI hagin descobert un sistema polític millor. I en aquest dèficit democràtic hi té un paper clau el nul progrés o el clar retrocés de la subsidiarietat. Si la pedagogia Montessori diu “No facis mai tu el que un infant creu que ja pot fer tot sol”, i ho veu bàsic per fer-lo autònom, seguint el mateix criteri els grans poders, en democràcia, no haurien de fer mai allò que els petits (barris, pobles, teixit associatiu...) poden fer per ells mateixos. S’han de limitar a vetllar perquè no atemptin contra l’interès més general. Deixar de fer el que ja poden fer crea i manté la cultura democràtica, dona contingut a la dimensió política dels electors. Tan anèmica és ara que alguns ja gosen presentar-se a eleccions com a “gestors apolítics”.

]]>