En els seus 150 anys d’història, el catalanisme polític ha passat per situacions difícils i els seus dirigents no sempre han sabut donar la resposta més adient. Sovint les divergències entre els sectors “puristes” i els “pragmàtics” van comportar retrocessos importants. Repassar alguns moments del passat pot ser-nos d’utilitat per prendre les decisions del present.

Quan desapareix un bon amic, per molt que el seu traspàs fos anunciat, venen al cap emocions i records desordenats sobre els moments compartits. Amb en Joan ens vam conèixer fa més de 45 anys a la universitat, a Bellaterra, i vam forjar la nostra amistat quan vam coincidir com a assessors històrics del programa Memòria popular del canal català de TVE (TV3 encara no existia). Després hem escrit llibres conjuntament i hem coincidit en les comissions negociadores del retorn dels papers de Salamanca i en el consell assessor del Memorial Democràtic.

La nova composició del Congrés de Diputats ens situa en una conjuntura política complexa. L’independentisme català, malgrat haver perdut més de 700.000 vots i 8 diputats –l’anàlisi d’aquestes dades la deixo per a una altra ocasió–, es troba davant d’una gran oportunitat política. El vot dels seus 14 diputats és determinant perquè Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport d’ERC i també amb el vot favorable, o l’abstenció, de Junts. S’obre el temps de les negociacions polítiques, però els acords no semblen fàcils.

El 30 d’abril de 1947, ara fa 75 anys, va morir a Buenos Aires Francesc Cambó, un personatge extremadament atractiu i polèmic, sens dubte el més destacat polític català del primer terç del segle XX, un dels pocs que arribà a tenir influència a Madrid i va saber moure’s dins la complexa vida política espanyola. Arrossegà la contradicció de voler ser alhora líder del catalanisme i home de govern a Espanya, per la qual cosa fou vist com un polític massa català per als nacionalistes espanyols i massa estatalista per a la tradició política catalanista. Ell mateix va viure aquesta esquizofrènia l’any 1922 quan refusà presidir el govern d’Espanya per no haver de renunciar a la seva catalanitat.

Jordi Nadal ha estat un dels historiadors catalans més rellevants i més influents del darrer mig segle. Durant quasi cinc dècades es va dedicar amb passió a l’ensenyament de la historia econòmica a les universitats de Barcelona (1952-1968), València (1968-1970), Autònoma (1970-1981), de nou Barcelona (1981-1999), i finalment fou catedràtic emèrit a la Pompeu Fabra. Va estar fortament influït pel seu mestre Jaume Vicens i Vives, un home que, com ell mateix reconeixia, produïa un “impacte magnètic". "Sense les classes de Vicens, jo no hauria estat historiador”, deia. Nadal s’implicarà ben aviat en l’ambiciosa proposta del seu mestre de posar al dia la ciència històrica en aquest país, de renovar-la i de vincular-la als més dinàmics i renovadors corrents historiogràfics internacionals.

És ben curiós el cas del polític republicà Manuel Azaña. En pocs anys ha passat de ser la bèstia negra de les dretes espanyoles a ser utilitzat per aquestes mateixes dretes com un referent per defensar les seves posicions. Durant la dictadura franquista, Azaña era per als polítics i per als historiadors del règim l’home que simbolitzava millor la “nefasta” Segona República, les esquerres revolucionàries i, en general, els “rojos”. Fins i tot alguns policies, com Manuel Arrarás, es van permetre de publicar una part dels seus darrers escrits, robats descaradament, per després manipular-los a conveniència i presentar el polític republicà com un cínic. Anys després, ja mort el dictador, van venir les noves interpretacions d’Azaña per part de sectors propers a Aliança Popular i el Partit Popular. Un jove Federico Jiménez Losantos vindicà, ja als anys 80, l’Azaña més assagista, intentant desvincular-lo del polític. Després van ser historiadors propers a la FAES i al pensament de José María Aznar -des de José María Marco fins a César Vidal, passant per Pío Moa-, els que es llançaren a vindicar Manuel Azaña com a “patriota espanyol” a base de descontextualitzar els seus textos i d’explicar mitges veritats sobre la seva actuació. I això sembla que va culminar ahir amb les frases atribuïdes a Azaña que ara han ressonat al Congrés en boca dels polítics dretans Pablo Casado i Santiago Abascal. Una cosa és que Manuel Azaña, des que deixà la presidència del govern del Front Popular per esdevenir cap de l’Estat -el president de la República- pel maig de 1936, modifiqués un xic el seu discurs polític, i una altra de ben diferent és pretendre que Azaña havia deixat de ser un home compromès amb el programa de les esquerres per passar a ser només “un patriota espanyol”.

Davant la crisi més greu de la democràcia espanyola des de la Transició i del deteriorament del sistema bipartidista conformat pel PSOE i el PP, sembla obligada la formació d’un govern de coalició entre diversos partits, fet que no s’havia produït a Espanya des de fa 82 anys. Apareixen dues opcions ben diferents: una és la coalició d’unitat constitucional, integrada pel PSOE, PP i, tal vegada, Ciutadans; i l’altra, la coalició de progrés, que formarien PSOE i Unides Podem.

¿Com fou que Madrid, que a principi del segle XVI no era cap centre agrícola ni comercial de rellevància, ni tenia tradició cultural -com la veïna Alcalá de Henares-, va ser triada per Felip II com a seu de la seva cort? N’hi ha que sostenen que aquella petita villa, que es trobava enmig de l’àrida Meseta castellana, atreia bàsicament perquè els boscos de la propera Sierra de Guadarrama eren excel·lents per a la cacera. Fou sens dubte un gran error polític de Felip II i de Felip III no aprofitar el fet que també eren reis de Portugal, des del 1580, per traslladar la cort i l’administració central dels seus regnes a Lisboa. Això segurament hauria consolidat el seu immens imperi atlàntic i reforçat l’aliança entre la Corona i els notables portuguesos. Però no, aquells monarques actuaven amb una tancada mentalitat castellana, defensiva i recelosa de tota innovació.

Durant la Transició espanyola i per a donar justificació al nou estat de les autonomies, configurat a la Constitució de 1978, es divulgà la idea que la nova Espanya democràtica era una “nació de nacions”. Aquesta fou una proposta sorgida en els ambients filosocialistes i en general en les esquerres espanyoles, encara que també fou acceptada per alguns polítics de la UCD. Hi ha qui atribueix la seva autoria al socialista castellà Anselmo Carretero; d’altres consideren que el primer a parlar-ne fou l’historiador Carlos Seco.

Fa un any, amb la participació de quasi dos milions i mig de catalans en la consulta del 9 de novembre del 2014, el moviment sobiranista va aconseguir un èxit polític espectacular i estava, tal vegada, en el seu moment més reeixit. Des de llavors, al meu parer, s’han comès una sèrie d’errades polítiques que han conduït a l’actual atzucac. El suport social en comptes d’incrementar-se ha retrocedit en radicalitzar-se l’objectiu principal: es va passar d’exigir el dret dels ciutadans de Catalunya a decidir el seu futur a proposar anar directament cap a la independència. I això va anar acompanyat d’un implícit rebuig a qualsevol interès pel que passava en la política espanyola, d’un explícit menyspreu a la possible força dels plantejaments unionistes a casa nostra i d’una menysvaloració de la capacitat de resposta del govern Rajoy.

Des de la seva fundació, l’any 1931, dues ànimes han conviscut dins d’Unió Democràtica: una més conservadora i estatalista, i una altra més liberal i nacionalista. A la primera pertanyia la gent de procedència carlina, que eren també els més inserits i interessats en la política espanyola; en canvi, els altres venien d’Acció Catalana, és a dir, del catalanisme liberal que havia trencat amb la Lliga Regionalista. L’existència d’aquestes dues ànimes, o sensibilitats polítiques, ha estat sempre present al llarg dels més de 80 anys de vida del partit i ha provocat no poques crisis i tensions.

Fa uns dies vaig participar en una trobada amb professors d’ensenyament secundari d’Andalusia que pretenien debatre com explicar a les aules la complexa realitat dels nacionalismes hispànics. A l’hora de presentar com entendre el que havia passat a Catalunya se’m va acudir plantejar una petita provocació per veure quina reacció aixecava: comparar el que havien significat les desfetes de 1714 i de 1939. Ja vaig advertir prèviament que aquell exercici no era fàcil atès que darrerament s’havien divulgat interpretacions interessades i força allunyades dels avenços de la recerca històrica sobre el 1714 i l’establiment del règim borbònic a Catalunya.

Des de fa quatre anys els catalans estem vivint una situació política excepcional i força inesperada. Tal vegada per això pot ser d’interès repassar alguns precedents històrics per teure’n lliçons, tot i les grans diferències de situació. Fa 96 anys, entre el novembre del 1918 i el febrer del 1919, el moviment catalanista va viure un dels moments més agitats i esperançadors de la seva història. L’assoliment de l’autogovern semblava una possibilitat: “Era arribada l’hora de Catalunya”, arribà a dir Francesc Cambó. Aquella fou una mobilització políticament molt més forta i cohesionada que la de Solidaritat Catalana de 12 anys abans, tot i que força efímera.