"Open the fuckin' strait, you crazy bastards, or you'll be living in hell!" ("Obriu el fotut estret, bojos malparits, o viureu l’infern!"). Aquesta delicada, diplomàtica frase la va escriure el president Trump diumenge a la seva xarxa, Truth Social, segurament amb la intenció de desescalar el conflicte i arribar a un acord cordial i pacífic. Bromes a banda, com hem arribat a això? Tot i que la pregunta sembla senzilla, en realitat és enganyosa, degut al caràcter evident de la resposta: hem arribat fins aquí perquè una majoria ben clara dels nord-americans van votar Trump sabent a la perfecció què estaven fent. En conseqüència, la qüestió és una altra, i resulta un pèl incòmoda: ¿per què molts van votar un personatge que, com en el cas de nombrosos llatinoamericans, anava en contra dels seus interessos d'una manera clara, explícita, sense ambigüitats? 

L'extraordinari ressò mundial del darrer disc de Rosalía, l'èxit de la pel·lícula Los domingos, el seguiment mediàtic del relleu papal i el biaix més o menys "espiritual" (les cometes són aquí importants) de certes sèries amb molta audiència han fet que en determinats cercles s'hagi emprat l'expressió "primavera catòlica". Al cas concret de Rosalía ja m'hi vaig referir fa uns mesos, perquè em va semblar, si més no, significatiu. Que es tracti d'un genuí producte de màrqueting, tot i que d'alta qualitat estètica i musical, no desacredita l'interès real que ha suscitat entre molts joves (i no tan joves). Com s'ha d'interpretar, tot això? 

La invasió alemanya de Polònia l’1 de setembre de 1939 va ser una espurna en un context ja saturat de tensions, aliances rígides (amb mi o contra mi) i potències disposades, o potser fins i tot resignades, a entrar en un conflicte total. Avui, en canvi, tot i que el món continua sent perillós i inestable, la lògica de l'escalada militar no és la mateixa. Per això, fins i tot davant d'agressions tan greus com la invasió russa d'Ucraïna o l'atac dels Estats Units a l'Iran, no s’ha produït res semblant a l'inici de la Tercera Guerra Mundial. Agradi o no, un element clau continua sent la dissuasió nuclear. Des del 1945, les grans potències saben que un conflicte directe podria derivar en una brega nuclear de conseqüències apocalíptiques. Aquesta consciència ha creat un sistema de contenció mútua que, paradoxalment, fa improbable que certes guerres vagin a més. En el cas d’Ucraïna, tant l’OTAN com Rússia han calibrat moltíssim els seus moviments per evitar un enfrontament directe. També han mesurat el llenguatge per referir-se al possible ús d'aquestes armes terribles, fins i tot en el cas d'un incontinent verbal com Trump.

La mort de Jürgen Habermas (1929-2026), un dels pensadors més rellevants de la seva generació, ha coincidit amb un moment força delicat: un conflicte bèl·lic que, degut al seu rerefons real –que no és altre que el petroli–, afecta tot el món. Què poden aportar les idees de Habermas en un escenari tan tenebrós com aquest? La seva teoria de l'acció comunicativa va més enllà de l'estret d'Ormuz, per entendre'ns: permet interpretar globalment la política internacional dels nostres dies, marcada per tensions geopolítiques encapsulades i molt, molt velles, i també per guerres pures i dures acabades d'estrenar.

Tot assumint en termes programàtics una opinió compartida per la majoria dels seus votants, Donald Trump ha convertit la lluita contra la ideologia de gènere en un eix central del seu projecte polític. De fet, aquesta qüestió va ser una de les primeres zones de confluència amb Elon Musk abans del seu vistós divorci polític. L'atac a l'Iran tanca, en aquest sentit, un cercle desconcertant; és el que provarem d'explicar en aquest article.

La desproporció cada cop més cridanera entre la magnitud de guerres com la d’Ucraïna i l'absència d'imatges del conflicte no sembla derivar d’un únic factor. En tot cas, cal tenir en compte, entre altres coses que no desenvoluparem aquí, la confluència del nou puritanisme amb la immaduresa emocional d'una part en aparença significativa de les generacions més joves. La combinació ha acabat creant un ecosistema comunicatiu on la guerra es converteix en un relat higienitzat, filtrat i, en última instància, desconnectat de la seva naturalesa devastadora. En canvi, i també en clau neopuritana, quan els conflictes bèl·lics es plantegen en termes infantils de transgressió/càstig, les imatges prèviament passades pel sedàs de la correcció política abunden.

Sempre he valorat els polítics que, quan toca, deixen de banda el guió i fan propostes que impliquen un cert risc. És el que acaba de fer el diputat d'ERC Gabriel Rufián a Madrid. Tot el meu respecte, malgrat que, com provaré d'explicar en aquest paper, ni la diagnosi ni la prescripció facultativa em semblen les adequades. La discussió sobre com han d’actuar els partits "a l’esquerra del PSOE" (sic) per evitar la dispersió del vot, inclosa la idea de presentar candidatures úniques per circumscripció, transita només la superfície d’un debat molt més profund. Ningú gosa entomar-lo, sigui per incomoditat ideològica i/o per por de no prendre mal en l'àmbit partidista. A la majoria dels països europeus, l’esquerra ha anat perdent la seva connexió amb les classes populars urbanes, així com amb una pagesia que avui es troba en un moment crític i a qui tothom ignora per una raó aritmètica: són pocs vots. La qüestió de fons, en definitiva, té poc a veure amb la tàctica electoral que plantejava Rufián i molt amb una qüestió de manca de representativitat real: ¿qui se sent interpel·lat avui per aquest tipus d'esquerres, qui hi arriba a percebre realment una solució? El tema és aquest, no un altre, i no té solució sense una rectificació que s'hauria d'haver produït fa temps.

La gestió del risc per part de les institucions públiques es mou en una zona d'intersecció incòmoda i per força incerta, que va de la prudència raonable a la sobreactuació destinada només a cobrir-se mesquinament les espatlles, a conseqüència d'escarments recents. Quan la setmana passada la Generalitat de Catalunya va decretar mesures preventives davant la previsió de fortes ventades, alguns sectors van considerar que s’havia anat massa lluny: de fenòmens com aquell, o fins i tot força pitjors, se n'han vist molts, tot i que mai s'havia actuat d'una manera tan radical. Altres, en canvi, van considerar que la crisi s'havia gestionat proporcionadament en relació amb les amenaces meteorològiques previstes. El debat, en tot cas, no és nou: forma part d’una qüestió més profunda sobre fins on resulta legítim que arribi l’Estat en la protecció dels ciutadans.

Confesso que a l'hora de dinar poso de vegades La 1 per poder gaudir del final del programa conduït pel periodista valencià Javier Ruiz (52 anys), amb la presència de la seva col·laboradora i parella Sarah Santaolalla (27 anys). La gestualitat de Ruiz recorda la d'alguns comunicadors d'abans, com Alfredo Amestoy o Jesús Hermida; la de Santaolalla és de més difícil classificació. En tot cas, el programa fa impossible no evocar formats de finals de la dècada de 1990 (tot torna) i continguts simètrics als dels informatius de l'era Rajoy, tot i que els d'ara, òbviament, serveixen per construir una hagiografia diària de Pedro Sánchez i el seu govern. Els més joves de la colla potser ja no recorden que aquest estil, on conflueixen viscosament informació i opinió, el va introduir a Espanya el vell José María Carrascal. Avui ja forma part de la normalitat.

De debò es pensen que començaré l'article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l'ús que se'n fa, etc.? D'alguna manera ho acabo de fer, però en mode sarcàstic. Deixem-la de banda, la vaguetat, perquè de llocs comuns mastegadets ja en trobaran en altres llocs. En relació amb aquest assumpte, tanmateix, hi ha una confusió prèvia força freqüent que sí que convé aclarir. Avui tendim a identificar la tecnologia amb una cosa tan hiperconcreta com els resultats palpables de la digitalització, però resulta que un violí, per exemple, és tecnologia (punta) que s'ha anat perfeccionant des del segle XVII. Una bicicleta o unes ulleres són tecnologia, i un ascensor, un obrellaunes o un frigorífic, també. Els éssers humans som descendents d'una mona oportunista i violenta que no tenia grans potencialitats corporals, però que era una mica més espaviladota que els seus veïns; això ja ho va explicar Desmond Morris l'any 1967 a The naked ape. Hem passat del sílex al silici, que si fa no fa són el mateix i tenen la mateixa funció: completar-nos. No el perdin de vista, aquest verb, perquè és el que guiarà l'article. Sense l'ajut de la tecnologia, cap ésser humà pot enfrontar-se a un elefant ni córrer com una gasela, però resulta que els vam acabar dominant i, segons com, menjant. Fins aquí, el sílex. Passem ara al silici. Per bona que sigui amb el càlcul mental, no hi ha cap persona capaç de resoldre a una velocitat raonable determinats reptes aritmètics sense l'ajut d'una calculadora o d'algun estri similar. La tecnologia, doncs, ens completa.

Dijous passat vaig ser tot el dia a la ciutat de Lleida. Malgrat el mal oratge de les jornades anteriors, va fer un dia esplèndid, gairebé primaveral. Fins i tot els trens es van comportar més o menys bé (que consti que dic "més o menys": vaig sortir de Sants amb un quart d'hora de retard i de l'estació Lleida-Pirineus amb vint-i-cinc minuts afegits. Ateses les circumstàncies vergonyoses de Rodalies, poca cosa). Com que, per sort, vaig acabar el que havia de fer una hora abans del previst, vaig poder passejar mitja horeta per un tram de l'Eix Comercial, que amb els seus 3,5 quilòmetres ininterromputs és un dels més llargs d'Europa. A banda de les inevitables reminiscències que em va suscitar el passeig –la veritable pàtria és la infantesa–, vaig constatar que aquest conjunt de carrers havia recuperat la seva empenta, el nervi que tenia abans.

1. "Todas las secuencias han llegado a su conclusión / El tiempo no puede esperar..." El ja llunyà 1980, el grup Zombis va publicar la que es considera la cançó fundacional de la Movida Madrileña: Groenlandia. Jo era un marrec de 16 anys que cursava segon de BUP. Fascinat pels cantautors catalans i francesos, la lletra em semblava una collonada insubstancial, però era impossible esquivar-la: l'emetien a totes les ràdios. Al cap de 46 anys, tanmateix, les dues primeres estrofes de la peça resulten enigmàticament suggeridores. El temps ho amoroseix tot.

¿Es pot arribar a confondre un període en aparença emergent, com la suposada "nova era daurada americana" predicada per Trump amb un altre que en realitat és un cant del cigne? I tant: en determinades èpoques de l'any com aquesta, el gener, el vermell vellutat de la sortida del sol i el del crepuscle són idèntics, sobretot en dies ventosos com els que va fer la setmana passada. Potser l'Amèrica MAGA és una pura il·lusió òptica més crepuscular que no pas matinal. Potser, fins i tot, un èxit tan vistós i militarment impecable com el segrest de Maduro no vol dir gran cosa. La història dels imperis és una successió d'apogeus casuals i de declivis inexorables. Tot i la diversitat de contextos, cultures i estructures polítiques, els períodes de decadència comparteixen alguns trets recurrents des de les primeres civilitzacions fins a les potències contemporànies. En el món antic, un dels més habituals, però no l'únic, va ser la incapacitat de mantenir estructures cada cop més complexes i cares. La impossibilitat d'una administració territorial eficaç, la pressió fiscal asfixiant i la necessitat d’exèrcits gegantins van ser comunes a les decadències imperials de l'antiguitat; el cas romà és el més estudiat i sovint el més emblemàtic. En el món modern, l'agonia de l'imperi Otomà, per exemple, resulta també significatiu: burocràcia desmesurada, pèrdua de control militar, incapacitat d’adaptació als nous temps. En general, la història mostra que la decadència no és ben bé un accident, sinó un procés estructural que acompanya sense remei la mateixa lògica expansiva dels imperis. Justament per aquesta raó, Emmanuel Todd va predir la caiguda de l'URSS amb pèls i senyals una dècada abans basant-se sobretot en indicadors demogràfics.

La captura de Nicolás Maduro arriba en un any carregat de simbolisme: coincideix amb el 25è aniversari dels atemptats del 2001 contra les Torres Bessones de Nova York, punt d’inflexió que va redefinir completament la (in)seguretat mundial. La coincidència no és només cronològica: serveix també per contrastar dues èpoques, dues maneres d’entendre les amenaces globals i dues formes de justificar coses més o menys injustificables.

L'avís venia de lluny i feia referència a coses tan heterogènies com el Brexit, les revoltes pageses, el deliri burocràtic, la inexistència d'una política migratòria sostenible i el lideratge purament administratiu (en el millor dels casos) o decoratiu (en el pitjor). Al final, la temuda paraula: decadència. Forma part d'un judici de valor, però també d'una realitat objectiva i quantificable que va de la demografia a la productivitat, passant per l'obsolescència tecnològica i moltes altres coses. Les que provaré d'explicar en aquest paper, sent conscient que me'n deixo unes quantes al tinter, fan pensar que l'any 2026 pot ser un punt d'inflexió en la viabilitat, fins i tot a mitjà termini, de la Unió Europea. Hi ha, si més no, tres elements a subratllar.

Fa només uns dies, un amic em va regalar dos llibrets editats a començaments de la dècada del 1930 pel Foment de Pietat Catalana, fundat el 1909 per Eudald Serra i Buixó. No parlem d'un any qualsevol: és el de la Setmana Tràgica. Els dos volums que els comento contenen les encícliques Rerum Novarum (1891) de Lleó XIII i Quadragesimo Anno –més coneguda com a Restauració de l’ordre social– de Pius XI (1931). La traducció està feta en un català normalitzat però alhora arcaïtzant; la de Rerum Novarum és del 1933, i la de Quadragesimo Anno del 1931. A la dècada del 1930, en plena crisi econòmica mundial i d'ascens dels totalitarismes, aquestes encícliques van adquirir protagonisme en el si del debat social i polític europeu. Podien ser llegides com una mena de tercera via entre el capitalisme liberal, que la crisi del 1929 havia desacreditat profundament, i un comunisme que avançava com a alternativa radical i que l’Església considerava incompatible amb els seus principis. En aquell context turbulent, la recepció de la doctrina social catòlica va ser diversa i sovint contradictòria.

Els de la meva quinta, o fins i tot una mica més joves, potser recorden els espantosos quadres de cérvols i cavalls que a la dècada del 1970 regalaven en comprar un d'aquells tresillos de plàstic, gèlids a l'hivern i calorosíssims a l'estiu. En la majoria dels casos, els animals representats a les bucòliques pintures corrien pel bosc o bevien en un llac o un rierol. La història que els explicaré està vagament relacionada amb aquest tipus de quadres. La primera reserva natural del món, legalment protegida amb tots els ets i uts per l’estat, va ser creada a França el 1853, durant la pròspera època del Segon Imperi. No era gaire gran: unes 630 hectàrees de l'extens bosc de Fontainebleau. Avui, una iniciativa així quedaria situada a la banda esquerra de l'espectre ideològic; l’any 1853, però, les coses resultaven força diferents. La reserva de Fontainebleau es va originar gràcies a la pressió d’un grup d’aristòcrates que, per matar les seves estones d’oci, es dedicaven a la pintura paisatgística amateur. Un dels motius més habituals eren justament aquests quadres de cérvols i cavalls que van revifar als anys setanta associats als sofàs que llavors estaven de moda. La iniciativa d'aquells pintors amateurs va tenir efectes immediats, però no precisament en el progrés de l'art. A Fontainebleau hi havia persones, en general paupèrrimes, que es guanyaven la vida fent carbó vegetal. L'apicultura també era una activitat important, tant per la mel com per la cera, que en aquell moment encara tenia diverses utilitats. També hi havia, per descomptat, molts caçadors que de cop i volta van esdevenir furtius, és a dir, delinqüents. És probable que abans de morir a Canes el 16 d'abril de 1859, Alexis de Tocqueville s'assabentés de la creació d'aquella reserva. Fora molt interessant de conèixer l'opinió de l'autor de L'Antic Règim i la Revolució sobre l'esdeveniment, perquè Fontainebleau no és precisament un lloc neutre amb relació a la història de l'absolutisme francès.

Tot i tractar-se de la líder d'un partit polític amb expectatives electorals importants, la presència pública de Sílvia Orriols –i, en general, dels dirigents d'Aliança Catalana– és modesta. El fet contrasta amb polítics d'altres partits que es passen el dia explicant coses a les xarxes i fan tot el possible per ser omnipresents als mitjans de comunicació. En el cas d'Aliança Catalana, ¿es tracta d'una badada o bé d'una estratègia premeditada? Fa la impressió que, tot i ser arriscada, l'aposta ja està donant els seus fruits. Un partit polític que aspira a consolidar-se com a força hegemònica pot optar per dues estratègies: definir amb claredat el seu programa o bé transformar-se en una idea inconcreta destinada a ser interpretada pels electors segons les seves pròpies expectatives. Aquesta segona via, en aparença paradoxal, pot resultar eficaç en societats on la diversitat d’interessos fa difícil gestionar un relat únic i satisfactori per a tothom. La indefinició es converteix llavors en un actiu, perquè no és una absència de contingut sinó un mirall màgic on cada ciutadà hi veu reflectits els seus problemes i aspiracions. Marcada per la volatilitat i la immediatesa, la política actual tendeix a premiar aquells actors capaços de generar emocions fortes, més que oferir solucions concretes i factibles, que, ingènuament, ja es donen per fetes. La idea difusa, borrosa, funciona com un símbol: no diu exactament com es concretarà, però suggereix que pot arribar a ser el vehicle de canvi, o de seguretat, o de prosperitat, que cadascú desitja a la seva manera. L’ambigüitat permet que una mateixa consigna pugui ser llegida de manera diferent per un empresari que busca estabilitat, per un jove que cobra un sou insuficient o per algú que simplement està molt emprenyat amb coses que van passar l'any 2017. La força del partit-idea rau llavors en la seva capacitat de no contradir cap d’aquestes interpretacions, mantenint-se en un espai de significats flexibles i agradablement ambigus.

Desconec si té un abast mundial o no, però em sembla que la moda de penjar cadenats a les baranes dels ponts i en altres llocs semblants està molt escampada. De fet, en algunes contrades turístiques les autoritats han hagut de prendre mesures per evitar malmetre el mobiliari. Fa unes setmanes, recorrent amb la meva dona el passeig marítim d'una localitat de la Costa Daurada, vam comentar les sensacions no gaire agradables que ens generaven aquests objectes rovellats i plens de salnitre. En aparença, mostren una actitud possessiva malaltissa: "Ets meva (o meu), i així seguiran les coses, subjectades amb un cilindre d'acer". Allò del cor dibuixat en un arbre potser era més amable i flexible... El cadenat tancat per sempre més em suggereix una invasiva mostra de violència simbòlica, no pas una expressió d'amor. És molt probable, però, que moltes persones pensin el contrari i interpretin el fet com un símbol de lleialtat, per exemple. Quan s'assetja a les xarxes socials, o s'abusa de missatges i trucades, el caràcter agressiu, invasiu o amenaçador del fet és evident. "Les ciberviolències masclistes –s'explica al web del departament d'Igualtat i Feminisme de la Generalitat– poden manifestar-se de moltes formes: des del control constant de la ubicació fins als insults massius a les xarxes socials o la difusió d’imatges íntimes sense consentiment". Per desgràcia, això és cada cop més freqüent i pot arribar a tenir conseqüències fatals; qualsevol persona informada ho sap. Aquesta campanya institucional, en definitiva, és oportuna i necessària. En canvi, crec que la frase que la presideix –"Si sembla violència masclista, és violència masclista"– resulta poc afortunada. La qüestió, com ara veurem, va més enllà de l'abisme semàntic que hi ha entre els verbs semblar i ser.

La burocràcia s'ha convertit en un problema greu des que l'administració va decidir transformar el cobrament d'una factura insignificant, o qualsevol altre tràmit per l'estil, en un llarg calvari de final incert. En aquest sentit, m'agradaria fer algunes propostes per ajudar a resoldre'l.