Sempre fem literatura: quan demanem un cafè, relatem els nostres malestars a un metge, escrivim un mail, insultem (per cert: crida l'atenció la baixa qualitat dels insults en l'actualitat), fem la llista de la compra, donem el condol, declarem el nostre amor etern o circumstancial, renyem el nostre fill o discutim amb la nostra parella.

Soló d'Atenes va ser el primer a viatjar pel simple plaer de conèixer el món, sense cap interès utilitari. La seva meta era el camí. Va arribar així a la cort del riquíssim Cresos, rei de Lídia, que el va rebre amb els braços oberts i li va mostrar tots els seus immensos tresors. Davant la seva riquesa, Cresos li va preguntar si al llarg dels seus viatges havia conegut algú més feliç que ell. Soló li va dir que havia conegut algú molt més feliç, Teló d'Atenes, un home senzill que va viure en una època de bonança, va tenir uns fills excel·lents, va veure com creixien els seus nets i va morir, amb una mort gloriosa, defensant la seva pàtria. "L'home, Cresos –va continuar Soló– està subjecte a l'atzar. No hi ha dos dies a la seva vida que siguin completament iguals. Així que per saber si un home és feliç hem de considerar tota la seva vida, en conjunt. Abans de la mort, ningú mereix el títol de feliç".

Nick Gibb, el polític anglès que més ha reflexionat sobre educació, ha escrit un dels llibres pedagògicament més estimulants del que portem de segle, Reforming lessons, que porta aquest subtítol: “Per què les escoles angleses han millorat des del 2010 i com s'ha aconseguit”. Gibb va ser ministre d'Educació a l'ombra el 2005, i ministre d'Educació del 2010 al 2012, del 2014 al setembre del 2021 i novament entre l'octubre del 2022 i el novembre del 2023.

Cada vegada sembla més urgent proporcionar als nostres alumnes eines que els permetin diferenciar la informació rigorosa de la falsa i fomentar el pensament crític. El problema és que no disposem d’eines infal·libles que ens estalviïn l’esforç de pensar. Aquesta és la raó per la qual vull parlar del pop arborícola del Nord-oest del Pacífic (Pacific Northwest tree octopus).

Els docents fan vaga amb el sorprenent suport dels polítics que han estat regint l'educació catalana en els darrers anys. Esther Niubó va assegurar que aquesta vaga “requereix tot el suport del Govern”. El malestar docent és real i està bé que es reconegui. Però ¿s'entén que no es pot solucionar apuntalant el sistema amb tiretes mentre demanem a l’escola que resolgui tots els problemes que el canvi social va posant sobre la taula? Aquests problemes afecten les relacions entre la família i l'escola, el sentit i propòsit del coneixement, l'estatus de l'autoritat i, en definitiva, el lloc de l'escola a la societat.

Caroline de Bendern, una aristòcrata anglesa lleugerament rebel, bohèmia, jove i amb una bellesa que semblava una síntesi de la sensualitat de Jane Birkin i l'androgínia de Twiggy, tot just passava per allà i va entrar a la història sense voler-ho.

Marina Ginestà (1919-2014) va néixer a Tolosa en una família de llarga tradició esquerrana. L’àvia, Micaela Chalmeta, feminista i pionera del moviment cooperativista català, va traduir The Power of the Market Basket, d'Honora Enfield. El pare, Bruno, era sindicalista, i la mare, Empar, va encapçalar el 1935 la delegació espanyola al congrés internacional del moviment de dones, a Moscou. La Marina i el seu germà, l'Albert, pertanyien a les joventuts comunistes.

El Nadal té, sens dubte, moltes coses bones, i fins i tot entranyables. Soc un ferm partidari de les seves litúrgies. Ara bé, no es pot negar que aquestes dates ens sotmeten a una prova d'estrès familiar, perquè quan ens hem d’estimar molt en un espai reduït, de seguida es posen de manifest les dificultats que experimenten els porcs espins per donar-se mútuament calor sense fer-se mal amb les punxes. Em sembla oportú que en plena ressaca postnadalenca, quan la quotidianitat torna a estar a primera línia, ens preguntem com hem superat la prova d’estrès. I, ja posats a la feina, ens preocupem per com esdevenir una família perfecta.

L’eriçó és una bestiola que tendeix per naturalesa a encorbar-se en ella mateixa i a convertir el seu melic en l’únic objecte del seu interès. No troba res a l’exterior més atractiu. Per aquesta raó sant Agustí veia en l'eriçó la trista imatge de l'home narcisista incapacitat per estimar el que no porti la seva imatge. Aquest home ama reflexivament, incurvatus in se, fet un cabdell d'autocomplaença. Un amor així, diu sant Agustí, traeix la veritable naturalesa de l'amor, que és altruista. L’essència de l’amor és estimar la imatge de l’amat en mi, no la meva en l’amat. L’amor és l'autotranscendència de l'amant en l’amat. Amar és, en certa manera, convertir-se en qui s’estima. Cal, doncs, guaitar el que estimem, perquè això és el que som.

La Unesco ha advertit que la professió docent viu “una crisi sense precedents” i urgeix a revaloritzar-la. El Defensor del Professor del sindicat ANPE ha advertit reiteradament del deteriorament emocional del professorat i a Catalunya la USTEC parla de “la gran renúncia docent”.

I

A començament del segle XX el gust estètic ja no en tenia prou amb la qualitat i demanava la novetat, especialment en forma de transgressió. A les acaballes del mateix segle, un producte tecnològic, a més de satisfer de manera eficient la seva funció, havia de fer-ho amb originalitat. L’excel·lència, a l’art i a la tecnologia, només podia ser innovadora.

M'imagino l'infern com una mena d'hospital per a malalts de soledat i on només se sent la paraula jo. Tots els malalts estan condemnats a repetir-la espasmòdicament, però cada vegada que ho fan augmenta la distància que els separa. 

Gómez Pereira, metge i humanista espanyol, va desenvolupar a les pàgines de la seva Antoniana Margarita (1554) una tesi paradoxal. Primer ens assegura que els animals només són autòmats sense ànima, fets de carn, sang i ossos, incapaços de raonar abans d'actuar i que es comporten com l'imant amb el ferro, seguint lleis físiques inevitables. Però a continuació fa un gir en el seu discurs i ens diu que si els animals sentissin “hauríem d'admetre que els homes actuen d'una manera inhumana, violenta i cruel. Perquè, què hi ha més atroç que unes bèsties de càrrega transportant pesos considerables en llargs viatges?” I què hauríem de dir de l'espectacle dels toros, on el bestiar sembla demanar “la llibertat amb mugits suplicants”? Només si els animals no senten podem dormir moralment tranquils.

En ser França alliberada del nazisme, Emmanuel Mounier, el pare del personalisme cristià, va convocar quatre col·laboradors de la revista Esprit i les seves famílies per viure una aventura intel·lectual en una gran finca amb arbres centenaris situada a Châtenay-Malabry, a prop de París, batejada com Els Murs Blancs. 

El passat 20 d'agost l'OCDE va fer públiques el que va anomenar “Claus per a un ensenyament de qualitat”. He d'advertir que no vaig precisament sobrat de confiança en les institucions educatives internacionals. El mateix Andreas Schleicher, director de les proves PISA, que el 2018 ens assegurava que el nom de Finlàndia s'havia convertit en sinònim d'excel·lència en educació, el 2023 declarava al Financial Times: "No sabem si Finlàndia ha estat part de la solució o part del problema". Afegeixo que fa uns mesos vaig assistir a una conferència de premsa d'una ministra d'Educació d'un país centreamericà que havia estat una alta directiva de la Unesco. La dona no va tenir cap inconvenient a afirmar amb rotunditat: “Els continguts han deixat de ser importants. Per què estudiar, per exemple, els planetes, si canvien cada any? El que cal estudiar és l'influx dels planetes a les nostres vides!” Uns dies després em vaig entrevistar amb ella al seu despatx. Li vaig preguntar si l'havia de felicitar, ja que el seu país era considerat per l'OCDE com un dels més equitatius del món. "¡Però si tenim uns resultats baixíssims!", em va contestar. "Sí, són baixíssims, però uniformes". I era cert. El 75% dels alumnes d’aquest país es troben a les dues franges inferiors dels resultats de PISA.

La pedagoga Daisy Christodoulou ha cridat l’atenció sobre un fet sorprenent. Mentre tothom parla en el món de la pedagogia de les competències del futur i de la necessitat d’adaptar els nostres currículums a les noves demandes del mercat laboral, el fitness està vivint una edat d’or, malgrat que en el món del capitalisme cognitiu les feines depenen cada vegada més dels cervells i menys dels músculs. Sembla obvi que qui va a un centre esportiu el que vol és enfrontar-se a dificultats desitjables. Un coach que ens les estalviés seria inútil. 

De sobte, sentim un soroll escandalós al motor del nostre cotxe. Com que fluixegem en mecànica de l'automòbil, temem que sigui una avaria greu i el portem immediatament al mecànic. Aquest aixeca el capó, escolta el soroll amb atenció i immediatament el percep com un símptoma precís de què no rutlla. Ajusta un parell de cargols i soluciona el problema. Tot plegat, dos minuts. Però aquests dos minuts són la síntesi d’un munt d’anys d’aprenentatge, de superació de dificultats creixents que li han permès anar afinant l’oïda. Allà on el llec només sent sorolls, l’expert sent un llenguatge. L'ignorant en matemàtiques, per exemple, és completament inconscient que la natura sempre li està parlant, precisament perquè parla amb el llenguatge de les matemàtiques.

Karl Kraus s’estava morint quan es va assabentar que els japonesos havien envaït Manxúria. “Res d’això s’hauria esdevingut –va exclamar– si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma”. No diré jo tant, però sí que crec que no hi ha manera de desenvolupar el pensament crític ignorant l'ús de les conjuncions. Estic molt d'acord amb Antoni Capmany: “Qui no sap llegir i escriure, mai no parla de pensat”.

El text imprès s'ha convertit en un jeroglífic per a molts alumnes. Exigeix un gran esforç de concentració per a uns resultats que no es palesen immediatament. Els sembla una tasca àrdua tenir present la trama general mentre paren esment als petits detalls.