Si la Quaresma va venir aviat, el Diumenge de Rams també vindrà aviat. Tan aviat com ara demà mateix. I si el Diumenge de Rams ve tan aviat vol dir que, de fet, ja som a Setmana Santa. Bé, ara tot això gairebé no es nota. Sí, encara anem a beneir quatre branques de llorer i algú encara porta un palmó llarg i dret, però, de tota la setmana, només és festa el Divendres Sant. Dissabte, que abans es deia de Glòria i ara es diu Sant, sempre és festa, i el Dilluns de Pasqua, que la gent, equivocadament, en diu el “dia de la mona”, s’uneix a divendres i fan un pont festiu que la gent aprofita per viatjar, esquiar i, els més atrevits, despullar-se i anar a prendre el sol a la platja. Abans, quan jo era jove, era festa tota la Setmana Santa, més o menys. Sobretot a partir de dijous.

Demà comença el mes de març. Això vol dir que avui és l’últim dia de febrer, el mes més curt de l’any. El març té mala fama, segurament per aquella dita famosa que fa que el març, marçot, s’endú la vella a la vora del foc i la jove si pot. Com deia Josep Pla, aquestes dites només són veritat si no rimen. I aquesta dita rima. Per tant, segons la teoria planiana, la dita és falsa. I és evident, perquè també s’endú el vell i el jove. Veurem què farà aquest març que comença demà. No sabem si s’endurà més velles que vells o més dones joves que homes. El febrer ha passat, de borrasca en borrasca, totes amb el seu nom, com ara es porta. Han provocat inundacions, temporals i accidents en general. Una alteració agitada de “la sublim monotonia d’un dia darrere un dia”, com va escriure Carles Riba. Carreteres tallades, escoles tancades, vols cancel·lats… Al meu poble, Sant Feliu de Guíxols, van suspendre la rua carnavalesca perquè plovia. Però els ganxons no es poden resignar a no celebrar el carnaval i la van traslladar al divendres següent, sense pensar que el divendres següent era el primer divendres de quaresma i que rua i quaresma eren dues coses incompatibles. Però ara ja qui sap què és la quaresma? En canvi, tothom sap què és el Ramadà. Potser perquè el pobre Lamine Yamal ha de córrer dejú i desnerit sobre la gespa que sigui. En fi! Això sí, ara les mimoses estan en la seva màxima esplendor empolsimant de perfum l’aire de finals de febrer, oferint les tofes d’or dels seus tous vegetals als ulls dels que, esperançats, ens disposem a creuar el març, marçot, sense excessives complicacions.

Sí, avui és l’últim dia de gener. Sembla que era ahir que va començar. Com cada any, vaig escoltar el concert de la Filharmònica de Viena en aquella sala daurada, plena de flors i japonesos. És un concert festiu, valsos, polques, coses d’aquestes que formen part de la història de la ciutat. Aquest any, el director era més aviat jove i simpàtic, i dirigia amb cara de felicitat. No en recordo el nom, ja m’ho perdonaran. M’agrada escoltar el concert amb bata i babutxes i una bona tassa de cafè calentó a la mà. Fa tants anys que ho faig que se m’ha convertit en un ritual i no podria començar l’any sense aquest concert. Hi ha dues peces obligades: Al bell Danubi blau, de Johann Strauss fill, i la Marxa Radetzky, del seu pare. De fet, tota la platea l’espera per poder picar de mans seguint-ne el ritme. Sembla que els afortunats que hi assisteixen només ho facin per aquest moment… Començar l’any així, per força, ha de donar sort. Però un any és tan llarg que poden passar moltes coses. Mentre dura el concert d’aquella orquestra que funciona com un rellotge de precisió —que precisament patrocina la marca Rolex— mai no penso que l’any és llarg ni en res d’allò que hi pot passar.

Ja ha passat Nadal. Nadal i Sant Esteve. Aquest parell de festes que tenen al nostre país una càrrega especial de família, tendresa i moltes vegades un polsim de carrincloneria. Ara les festes nadalenques s’han comercialitzat, s’han contaminat amb tradicions foranes. Tenim avets guarnits, regals a sota l’arbre, tenim parenoels i rens i trineus, tenim jerseis brodats amb tota aquesta imatgeria plena de coloraines. Els nostres torrons van essent acompanyats per l’omnipresent panettone, que algú, l’altre dia, a la ràdio, ja li buscava traducció catalana. Un va proposar panetó; un altre, fins i tot, panot, en referència a les rajoles que pavimenten les voreres de Barcelona. Jo el deixaria en italià, que així no ens enganyem sobre el seu origen. També els nostres punxents gallerans —el nostre grèvol prohibit— han estat substituïts per les mexicanes ponsèties, o flors de Nadal, que en diuen, cultivades en immensos hivernacles. I la molsa també està protegida. Ja no es pot anar al bosc a collir-ne. Jo n’he comprada a una florista i em va dir que venia de Sòria. Sense molsa, com farem el pessebre? Potser hauria de dir: com el faran? Potser ja no el faran. Les tradicions es van fent a poc a poc. I s’acaben de pressa. O potser es van perdent lentament. No ho sé. El cas és que jo encara n’he fet, aquest any, de pessebre, més petit que altres anys, però amb tot el que hi ha d’haver.

Sí, aquest novembre s’acaba. Finalment. No puc pas dir que sigui el meu mes preferit, més aviat el contrari. Foscor a cap hora, vent, pluja, humitat, fang pels camins i podrimener de fullaraca caiguda. Si les pluges han estat oportunes i no ha fet cap vendaval, podem comptar amb el benefici de bolets deliciosos. Per a mi, els surenys o ceps, que en diuen ara a les ciutats, per influència francesa. Són els saborosos porcini dels italians, inoblidables, fets ai ferri, és a dir, a la planxa o a la brasa. I si són menjats prop del Panteó, en un restaurant que ja no hi és, el Settimio, no tenen igual en el record. El novembre, a part de totes les seves desgràcies i d’algunes gràcies, poques, com ara els bolets i els panellets, és el mes dels records. Comença amb Tots Sants i amb el Dia dels Morts, amb tota la pastositat espessa de la memòria i l’olor acre dels crisantems dels cementiris. Records que sorgeixen com a cosa perduda, i mai més recuperable. Els records, fins i tot els més alegres, si és que n’hi ha, sempre són tristos, perquè són allò passat, allò viscut, allò que mai més no es repetirà. Aquest novembre ha sigut especialment trist, lamentable. Si penso en la política del país veí, que ens ocupa i que, per tant, ens imposa les seves dèries i els seus costums, hem tingut tota la tèrbola història valenciana dels desastres de la dana i la seva cua que encara cueja –i perdonin la repetició–, hem tingut la commemoració del mig segle de la mort del Caudillo, aquest personatge que va condicionar tota la meva infantesa, amb la ridiculesa de no convidar-hi el rei emèrit, que li diuen. Com si aquesta condemna reial eximís tota la corrupció contínua dels partits de qualsevol responsabilitat. A Catalunya, per fer un zoom de proximitat, hem rigut una mica amb la ruptura de Junts amb el govern d’Espanya. Els de Junts ja no saben què fer per restar vots als socialistes. I és que, d'altra banda, aquest novembre hem assistit a la imparable ascensió d’Aliança Catalana (sí, ja ho sé, tot això de les línies vermelles, de la xenofòbia, del feixisme i de l’extrema dreta), que sembla que multiplicarà per deu els seus escons. Però els partits d’ordre, els de tota la vida, que no volen perdre poder, es queden tan tranquils aplicant aquests adjectius a la senyora Orriols. Una senyora que, dit sigui de passada, és la millor oradora de tot el nostre Parlamentet. És un gust, sentir els seus discursos. Ben articulats, amb un català col·loquial esplèndid del Ripollès, i bona part de raó. El novembre ens ha portat també, després de deu anys d’instrucció, l’anomenat judici de la família Pujol. Lamentable, per l’estat de salut del president. Que no ho veuen, els jutges, que no està en condicions de declarar? Que jutgin algun dels fills, si és que tenen proves d’alguna malifeta, però això de jutjar tota una família i per associació criminal em confirma l’esperpent continuat de la justícia espanyola. Però l’odi històric és més poderós que cap altra cosa, i a Espanya n’hi ha molt d’acumulat, d’odi històric.

Fa cinquanta anys, mig segle!, que Pier Paolo Pasolini va ser assassinat. Era el dia de Tots Sants, com avui, és clar, i després de sopar amb el seu estimat Ninetto Davoli i la seva dona en una trattoria de Roma, PPP se’n va anar. La dona de Davoli li va dir: "Per què no l’acompanyes?" Però Davoli sabia que no el podia acompanyar. PPP va acostar-se a l’estació Termini. Allà, un jovenet anomenat Pelosi va pujar al Giulietta de PPP. Va convidar el noi a sopar en una trattoria prop del Tíber. Ell no va menjar res, ja havia sopat. Després van anar cap a Òstia. L’endemà al matí van trobar el cadàver del poeta en un descampat. Tot el que va passar exactament ens és desconegut. Pelosi va ser acusat d’assassinat i ell ho va admetre. Però no tothom s’ho va creure. És un crim que no s’ha resolt mai.

Amb la novel·la Escenaris Toni Sala completa la seva trilogia, la que va començar amb Els nois i va continuar amb Persecució. Crec sincerament que Escenaris és la millor. Com he dit en el títol d’aquest paper, crec que és una gran novel·la. I ho és pel seu contingut i per la forma en què està escrita. El contingut no és altra cosa que un retrat magnífic del nostre país, del seu moment actual en què tot sembla haver estat en va, en què la gent, desmenjada, deambula somnàmbula pel seu dia a dia, com en diuen, sense rumb i sense il·lusió. Aquest retrat Toni Sala l’aconsegueix amb una forma magistralment construïda. Cinc personatges principals entrellaçats per pensaments i records, per una imaginació que salta d’una de les seves ments a una altra i va teixint un relat que no es pot deixar. Personatges i paisatges, o si volem, escenaris íntimament travats que configuren un text inoblidable. Hi ha un teixit que la llengua sosté, una llengua exacta, amb incursions al català més degradat dels joves d’ara, però rica quan qui parla és un personatge culte o bé és la veu d’un narrador que no dubta a infiltrar-se en la veu dels personatges sense que ens n’adonem. La lectura d’Escenaris demana atenció, és clar, és un gran llibre que, penetrar-lo, exigeix atenció. Llavors l’obra es desplega i s’afua i se’t fica a dins i provoca el plaer mental d’allò que diu i el plaer literari de com ho diu, si és que aquests dos no són una mateixa cosa. Llegint-lo, em va semblar que Toni Sala usava la vella tècnica de l’oratori. Un teixit musical continu, fet de llengua i escenaris, que anuncia i introdueix unes àries dels personatges. Aquestes àries reflexionen i narren. Hi ha tot un capítol, el titulat “La carta”, que ell sol és l’ària, perfecta, indecisa lingüísticament, tal com el personatge demana, emotiva al màxim, que l’habilitat de l’autor utilitza per definir i ampliar aquest personatge. L’autor fa servir aquestes àries per anar construint el retrat del país. Una ària sobre el teatre, per exemple, en què el protagonista, que és actor, explica, amb tots els ets i uts, la seva formació, la seva història i la constitució mateixa del fet teatral. Hi ha una altra gran ària sobre la llengua, servida com un dels monòlegs que l’actor recita. També hi ha una ària sobre la realitat sexual del país, sobre el rebuig de la maternitat, sobre l’homosexualitat i la insatisfacció del propi sexe. Una mirada dura a través de la mirada d’una infermera, un personatge obsedit per ser mare i no interrompre la cadena de la sang. 

Fa dies que noto l’aire una mica més fresc al vespre. Encara no és la tardor, però la llum ja no és la mateixa. Els colors comencen a perdre aquella violència estival i prenen una mena de malenconia anticipada. M’agrada aquest moment tot i que enguany no puc evitar sentir-hi un pessic d’angoixa. El setembre sempre ha estat, per a mi, un mes d’inicis i finals, un mes en què la vida sembla fer inventari del que ha passat i del que encara podria passar. Però ara, amb el món com està, cada inici sembla amenaçat per un final més gran, més definitiu.

Tinc por. Els he de confessar que tinc por. El primer de setembre farà anys, vuitanta-sis si no m’he equivocat, que va esclatar la Segona Guerra Mundial. I ara tinc por de la tercera. Això que jo ja estic fent les últimes passes sobre l’escorça d’aquest món destrossat. Però la veritat és que tinc por. I és que estem en mans d’un parell de psicòtics que juguen a veure qui la té més grossa, l’armada o el que sigui. Trump i Putin, tots dos, poden tenir un rampell en qualsevol moment i embolicar la troca de manera irreversible. Trump desplaça submarins nuclears per intimidar Putin, i Putin prepara els seus míssils prohibits. Ucraïna serà l’excusa. La veritat és l’orgull. I Gaza pot ser una altra excusa. És igual, tant li fa. Trump amenaça el món amb els seus aranzels, i Putin, amb els seus drons. Tant és. La veritat és que tinc por. 

Fins avui no ha plogut. Ho ha fet una mica, només. M’hauria agradat un bon ruixat, llarg, insistent, que m’estalviés de regar un parell de dies. Al cap de mitja horeta ha fet una ullada de sol. Després, al cel, el gris s’ha tornat a imposar. Una quietud estranya s’ha instal·lat a la tarda. Aviat es farà fosc i avui serà abans perquè està tapat. Obro un llum i miro d’escriure aquestes coses. El que sí que passarà, penso, és que refrescarà. La calor enganxosa d’aquestes nits passades potser s’esvairà i quedarà solcada per una mica d’airet fresc. Ja ho veurem. S’ha mort en Josep Maria Joan, que vaig conèixer de petit, a Figueres. A casa seva tenien una tintoreria. Ell mai no va voler ser tintorer. Va estudiar per aparellador. Però el que va fer va ser amuntegar joguets. Tants que va poder fer-ne un museu, que avui és una referència. Més d’una vegada vaig pensar quin joguet tenia que pogués interessar-li. Però no en tenia cap. Mai no m’han interessat gaire els joguets. Després, al cap dels anys, el vaig veure alguna vegada. Després ja mai més. I ara s’ha mort. Era, més o menys, de la meva edat.

Dijous vinent és Corpus, un dels tres dijous que relucen más que el sol, com diuen els castellans. Dels tres dijous, ja cap no és festa. Dijous Sant s’ha convertit en cues de cotxes i carreteres plenes per la sortida de Setmana Santa, que s’ha reduït a tres dies, o quatre, segons els llocs. Dijous Sant que és la festa del Sant Sopar, de la institució de l’Eucaristia, del tros de pa sucat en la salseta del xaiet i que assenyala el traïdor, etc., Dijous Sant ha deixat de ser festa precisament perquè és dijous. I Corpus, que es va instituir perquè la meravella incomprensible de l’Eucaristia, de la Transubstanciació increïble, quedava ofuscada per l’oració a l’hort, pel prendiment de Jesús, pel petó de Judes i l’orella tallada, és a dir, per la Passió sencera. L’alegria del Sant Sopar quedava sense una festa digna i específica que la celebrés dignament. I el tercer dijous, l’Ascensió, mai no havia tingut gaire predicament com a festa popular, perquè ¿qui celebra un adeu, encara que sigui amb la promesa d’un retorn? En resum, cap dels tres dijous no se celebra enlloc, excepte potser el Corpus, que a Berga han convertit en foc i fum i monstres que ballen, entre foc i petards.  

Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia. 

Dia 11 d’abril de 2025. Avui és el divendres abans del Diumenge de Ram. Hi ha algunes Dolors que celebren el seu sant. Però els canvis vaticans han traslladat la festa al dia 8 de setembre i moltes el celebren aquest dia. A mi em sembla, sempre m’ho ha semblat, que la Mare de Déu dels Dolors té més a veure amb la Setmana Santa que no pas amb el dia que se celebren totes les marededeus trobades. La de Núria, la del Tura, i abans de tenir festa pròpia, la de Montserrat. La dels Dolors està lligada a la Passió i estava molt bé celebrar-la just abans que no comenci la Setmana Santa.

S’acaba el març i dimarts comença l’abril, el de les aigües mil, que diuen els castellans, tot i que les aigües ja han caigut al març. L’abril és un mes una mica agitat, perquè sol haver-hi la Setmana Santa, amb tot el que això significa de tradicions i de memòria. I per als catalans, els dies de Sant Jordi i de la Moreneta, els patrons. Sant Jordi, amb la seva ebullició comercial i floral, llibres i roses, i la Moreneta, que mossèn Cinto va anomenar rosa d’abril. Aquest any, Setmana Santa ve tard, de manera que els patrons de Catalunya venen de seguida, un cop les celebracions litúrgiques de la Passió de Crist i la seva resurrecció ja hauran passat. Una colla de dies fora del corrent. Com que el temps està tan capgirat com el món sencer, no sabem si plourà o no per Sant Jordi, si la incerta glòria shakespeariana produirà un dia assolellat o bé plujós. Ja va passar fa uns anys, que una pluja violenta va inundar parades i llibres i escriptors i editors. I jo em vaig mullar com un ànec. No en sabem res. Però tant li fa. Que Catalunya tingui un Sant Jordi remullat no ha d’enterbolir per res la festa, perquè la festa es porta a dins. Bé, no creguin que jo sigui un fan de la diada, i menys els últims anys, que s’ha comercialitzat de manera exagerada. Fa mig segle, quan jo tenia trenta anyets, era una festa que podia fer-me il·lusió, però ara ja no. La literatura n’ha desaparegut pràcticament i hem passat als llibres d’autoajuda i a les novel·letes inconsistents.

Sí, avui comença el mes que mata la vella a la vora del foc i la jove si pot… És la dita que tothom sap o que potser sabia. Perquè ara ja tot és diferent. Les paraules i les dites es perden com es perden tantes altres coses. El que no es perd és la gresca i, per tant, el Carnaval continua ben viu. La gent es disfressa d’allò que no és o d’allò que voldria ser. Es fan rues i carrosses a imatge i semblança d’altres llocs i d’altres països. Sobretot s’imita el Carnaval de Rio de Janeiro i les seves traduccions nostrades, Sitges, Vilanova… Ara el meu poble, Sant Feliu de Guíxols, bull d’emoció i de nervis. Des de Nadal que la gent assaja coreografies i s’acaben de donar les últimes puntades als vestits. I qui diu puntades, diu pinzellades de cola, perquè, qui hi ha que encara cus? Les colles del Carnestoltes ja estan gairebé a punt. Hi ha qui fa vacances perquè ha de conduir una carrossa, hi ha qui en fa perquè ha de posar la música a la seva colla… Comença la gresca, la barrila, la disbauxa. Que hauria de durar poc, perquè el dimecres vinent comença la Santa Quaresma. És Dimecres de Cendra i els cristians aniran a la parròquia perquè els facin la ditada de cendra al front (pulvis eris et in pulverem reverteris, ets pols i pols et tornaràs) i començaran els quaranta dies de penitència que arribaran fins a Setmana Santa. El dijous d’abans d’aquest Dimecres de Cendra és o era Dijous Gras. Un s’havia d’aprofitar que encara es podia menjar porc, i a taula apareixien les truites de botifarra, la botifarra d’ou i les coques de greixons. Ara ja qui el celebra? I si algú ho fa és una mera celebració residual, cultural, tradicional, diguem-ne com vulguem, però sense cap sentit. Perquè si és que tot l’any mengem de tot el dia que volem! Sigui dijous o divendres.

Aquest diumenge és la Candelera, festa cristiana que commemora la presentació del Nen Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de la Mare de Déu, tal com manava la llei jueva. Quaranta dies després de Nadal, després del naixement, després del part, calia anar al temple a complir aquesta prescripció. I així es va fer. El ritual cristià disposa la benedicció de candeles que, repartides entre els fidels, després, durant la lectura de l’evangeli s’encenen. M’agradava molt aquest moment, tenir a la mà aquella candela encesa amb aquella flameta que oscil·lava i ens il·luminava la cara.

Ha passat Cap d’Any i l’any vint-i-cinc ha tret just el nas entre els fulls del calendari. Aquí on jo visc, vora mar, al Baix Empordà, hem tingut uns dies de sol solet. I de fred, matins i vespres. Si continua aquest temps, les mimoses floriran quan toca i les seves floretes polsoses d’olor lleugera anunciaran una primavera que tots esperem tranquil·la i plena d’esperances, malgrat la sequera que encara fa de les seves, malgrat les guerres que assolen el món, malgrat les baralles polítiques absurdes del nostre país. Quan s’acabi aquest any que tot just comença, haurem cremat un quart de segle.

Som al mig d’aquest pont de desembre que tothom espera amb candeletes. El dia 6 és la festa de la Constitució, ara tan discutida. El dia 8 és la Puríssima, que ja fa temps que era festa. Per tant, entremig hi sol haver un dia laboral que s’ha convertit en festiu. Un pont, com se sol dir. Aquest any, la Puríssima cau en diumenge i el pont s’ha reduït. Però tant li fa. Dies festius, dies de comprar per Nadal, dies d’anar a esquiar, si és que hi ha neu, dies per a una escapada on sigui. La qüestió és bellugar-se. 

Durant els dies de sequera, per incitar-nos a no gastar aigua, la nostra estimada Generalitat es va treure de la màniga un eslògan que deia “L’aigua no cau del cel”. És a dir, que estalviéssim aigua, que en recicléssim, que en dessalinitzéssim, però que no esperéssim la pluja perquè l’aigua no cau del cel. L’aigua no ens és donada, ens l’hem de guanyar, l’hem de treballar, l’hem d’estalviar. No cau del cel? Tot fins que un Jahvè cruel com el de l’Antic Testament ha fet caure aigua del cel per demostrar als descreguts que tota l’aigua que tenim i que gastem ha caigut del cel. No cau del cel? Doncs ara ho veureu. I ha arribat això que ara en diuen una DANA, així, en una sigla, que fa més modern, i aquesta DANA ha caigut sobre València, una mica més avall de Catalunya, que es va inventar allò de l’aigua no cau del cel. Suposo que, des del cel, això de les comunitats autònomes, siguin país, nació o el que vulgueu, es veu una mica confús. Si des de Roma el Papa ja no ho veu clar, imagineu-vos des del cel!

Avui és el dotze d’octubre, la Mare de Déu del Pilar, patrona de Saragossa, d’Espanya i de la Guàrdia Civil. I a més és l’aniversari del descobriment d’Amèrica. Per això és la festa de la Hispanitat. Ja saben que Colom, de fet, no sabia que descobria Amèrica, és a dir un nou continent. Ell es pensava que havia arribat a l’Índia per l’altre costat. No tenia ni idea que enmig hi havia tot un continent. Però tot això és igual. Tot plegat és un embolica que fa fort, l’aparició de Maria en carne mortal a l’apòstol sant Jaume, el pilar de jaspi, la primera església dedicada a Maria en tot el món, etc., etc. A mi el que em fa més gràcia de tot és que sigui patrona de la Guàrdia Civil, no sé per què. Però això sembla que és molt recent. Va ser Alfons XIII, àlies en cametes, que ho va declarar. I aquesta cosa de la Hispanitat, per dir la veritat, no me’n fa cap, de gràcia. I suposo que a molts sud-americans tampoc.