A mi m'importa la convivència a Catalunya, que és on he viscut gairebé sempre, i no puc evitar observar que s'ha anat degradant durant l'última dècada, sobretot els últims cinc anys. Hi ha dues formes de convivència: una de basada en el resultat d'un conflicte en què els vencedors imposen les seves normes als vençuts; i una altra, basada en l'entesa, que exigeix lleialtat i respecte, però en què ni l'amistat ni tan sols l'afecte són estrictament indispensables. Havent crescut sota la primera mena, declaro la meva preferència per la segona. Veig, però, que hi ha un cert afany, una insidiosa propensió a la confrontació; una via que, exclòs un recurs impracticable a les armes, no té sortida possible. Aquest afany es manifesta en tots dos bàndols del que seria una contesa; uns i altres esgrimeixen raons que, segons ells, justifiquen la seva postura. No comparteixo ni unes raons ni les altres. Em dirigeixo aquí als meus lectors de Catalunya, si n'hi hagués, amb ànim no de donar lliçons, sinó d'oferir elements que a mi m'han fet pensar, amb l'esperança que tinguin un efecte semblant.

A risc d'avorrir el lector, insisteixo en l'assumpte del meu darrer article ("Pobles feliços", 17/10/2021), sobre la influència de les restes de la història romàntica de Catalunya en el pensament de molts catalans. Ho faig perquè em sembla percebre, en converses i correspondències mantingudes sobre aquest assumpte amb amics, una amargor, un ressentiment que prové del testimoni de successos passats, que són, per tant, part del llegat de la història, recollit a casa, a l'escola o a les lectures. És a aquesta història que em referia, anomenant-la romàntica. Amargor i ressentiment són mals consellers i font de mal viure, per això m'atreveixo a suggerir que una revisió d'aquesta història podria facilitar l'entesa entre els uns i els altres tant com el desdoblament d'un tram de Rodalies.

A mesura que s'eliminen les barreres i cauen les prohibicions imposades pel covid-19, uns actors acaparen televisions i diaris: els joves. El seu recent protagonisme té una manifestació estel·lar, el botelló. No ha nascut, per descomptat, amb la pandèmia, però ha estat la pandèmia el que, al situar-lo fora de la llei, ha fet del botelló un parallamps de sentiments i judicis dels grans sobre els més joves. Ni uns ni altres són falaguers: "irresponsables" és el més amable que se'ls diu.

Un acudit, ja molt antic, resumia la regla de conducta del banquer amb tres números: "Demanar prestat al 3%, prestar al 6% i ser a les 3 al camp de golf". Les coses han canviat des de llavors, i l'anunciada fusió de CaixaBank i Bankia és l'episodi més recent d'una llarga història.

L’assignació dels fons europeus és, per descomptat, un assumpte d’una gran importància per a Espanya. En un recent article a l’ARA, el professor Xavier Vives traça les grans línies del que podria servir de marc per a una assignació adequada. El que segueix no pretén sinó contribuir a un debat tan important com urgent.

Fa uns anys, un eminent economista nord-americà escrivia que, ja que l'agricultura representava només el 6 per cent del producte interior brut dels EUA, no calia passar més del 6 per cent del temps pensant-hi. Segons aquesta regla, molt discutible d'altra banda, no hauríem de passar més del 20 per cent del temps pensant en la indústria, ja que aquest era el pes del sector en l'economia espanyola el 2018. Per sort, fa temps que la indústria ocupa una part creixent de les nostres preocupacions. Hi ha bones raons perquè sigui així.

Dubto abans d'escriure aquest article, perquè imagino que pot ser acollit amb escepticisme, fins i tot amb hostilitat. A qui se li acut sortir amb la Bíblia a hores d'ara? Qui soc jo per sermonejar ningú? Els escèptics tindran raó si el que ve a continuació acaba sent un sermó en comptes del que pretén ser: una simple reflexió personal de qui, mancat de qualsevol autoritat, creu que la seva obligació és citar les seves fonts.

Fa vergonya posar un títol tan gastat a un article sobre les conseqüències econòmiques del Covid-19, però el temps apressa. Al binomi emprat en el títol li falta la meitat, "fortaleses i debilitats", amb la qual es forma la matriu de l'anàlisi SWOT (DAFO), una de les eines més elementals, i també més útils, de la disciplina del management. Aquí ens ocuparem només d'algunes amenaces, començant per les més immediates, per recordar-ne d'altres, més distants però més profundes, rere les quals pot amagar-se alguna oportunitat. Deixarem per a persones més assabentades tot el que és relatiu a l'esfera mèdica i també a les repercussions que aquesta, juntament amb l'esfera econòmica, pot tenir sobre la política: assumptes com si el desenvolupament de la pandèmia (l'anomenarem així atenent al canvi de terme que finalment ha fet l'OMS dimecres) o les seves conseqüències econòmiques poden canviar el curs dels esdeveniments en països com la Xina o l'Iran.

Fa anys que ens queixem que el govern central no ens ofereix un projecte que pugui servir de contrast a la proposta de l’independentisme. Està vist que no ho farà; però més enllà del nostre vergonyós marasme actual, és el futur d’Europa el problema que és més urgent abordar. Aquest hauria de ser el nostre projecte.

Sobre com voldria que fos la ciutat de Barcelona d’aquí a l’any 2025, hi ha tres coses que m’agradaria que hi fossin i n’hi ha tres que m’agradaria que desapareguessin.

L’economia civil té en comú amb altres terceres vies el fet de combinar una aparença utòpica amb una sensibilitat certa pels trets més profunds d’una societat. Els seus principis van ser enunciats entre els segles XIII i XV i fins avui han tingut una difusió limitada gairebé del tot al seu país d’origen, Itàlia. (Una referència moderna accessible és l’obra de Bruni i Zamagni Economia Civile, de la qual hi ha una traducció al castellà.) Nascuda abans de la Revolució Industrial, fruit directe de la teologia cristiana, l’economia civil està lliure de les patologies del capitalisme actual, i ens pot servir de guia per rescatar l’economia de mercat d’aquell capitalisme que no és res més que una de les seves variants.

"Per què estan sempre enfadats, aquests homes petits?", li preguntava fa un segle un americà de viatge per Espanya al periodista Julio Camba. Avui estem una mica més crescuts, però no menys enfadats: n'és una prova el recent article que publica D. Gabriel Tortella a El País (19 d'octubre passat) amb el títol El tigre que mai hauria d'haver sortit de la gàbia .