Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre. L'escena té una claror extraordinària, fins les ombres semblen existir per destacar-la. Hi ha els xops, hi ha els dos homes mastegant una discussió, la velleta amb els ulls tancats, que sembla adormida, i aquell nen empipant com sempre. Jo em deixo anar a l’aigua, fujo uns metres de la vora i del Quim, que tempteja per sostenir-se damunt del pneumàtic, després dirà el meu nom i jo pensaré ja t’espavilaràs. Si la Lídia i la Marieta arriben de sobte, amb dues braçades em poso dreta, on el llac no cobreix, i m’estalvio el sarau per haver-me allunyat de la vora. Just llavors noto el balanceig de l’aigua, tombo el cap i el Quim ha desaparegut.

Al matí es desperta, es troba en una illa, té consciència del naufragi. Mira cap al cel, completament serè, i el veu immens, blau clar, bellíssim. Li sembla envoltant, com mai abans. “I què?”, es pregunta.

Isabel-Clara Simó va dir que podria haver fet més coses a la vida. No dic pas que no, però en va fer moltes i en el moment de deixar-nos observo en la seva suma una noble coherència.

En l’antic batxillerat, que jo vaig acabar l’any 1964, la literatura era una assignatura d’èpoques, moviments, biografies d’autors i títols d’obres. Resultava bastant odiosa perquè calia un esforç de memòria, que, passat l’examen, es diluïa a cuita-corrents. A penes es llegien fragments originals de les obres a estudiar i sempre eren breus.

Amb el suport de la NACS (North American-Catalan Society) i, principalment, amb fons del Hood College, l’escriptora Roser Caminals va crear el projecte Escriptor català de l’any. Un grup de professors, socis de la NACS, elegeixen un autor català del qual els estudiants, com a mínim, llegiran una obra en traducció anglesa o castellana i, al cap d’uns mesos, l’autor realitza una gira per universitats nord-americanes. La persona convidada visita les classes dels estudiants lectors i, a més a més, en cada universitat, s’organitzen actes oberts al públic, on hi acostuma a haver una presentació de l’autor, lectura d’unes pàgines de l’obra escollida i/o ponència sobre un tema literari i col·loqui.

La carta oberta de Dolors Miquel publicada el 2 de maig a l’ARA ha actuat en mi com un despertador. Perquè hi ha malestar, però costa parlar-ne. És com destapar la malavinença dins d’una mateixa família.

Als pobles del Pirineu, abans, costava déu i ajut fer esquerar la canalla. Poc temps després de nàixer, alguns no resistien les males condicions de vida. Avui, aquelles criatures, a qui costava fer créixer i que sovint eren necessàries per sostenir la hisenda, trobo que s'assemblen a les meves idees. Si algú de vosaltres no les esquera es malmetran.

Cada matí, aviat, surto al balcó. És com si volgués assegurar-me que el món és allà encara, que no s'ha mogut per res mentre jo faig tombs amb el pensament. Cada dia l'he trobat, el món, esclar, un tros d'aquest univers, que és una mica de postal perquè visc en un bloc prop del mar, al setè pis. Però no pas a ella.

El soldat es va adonar que la Sihem s'havia parat davant del forat dibuixat per un impacte en un vidre i ell mateix va deixar de caminar per esperar-la. Ella mirava, en la seva Mediterrània tan somniada, una passarel·la per on avançava, entre dues palmeres, una dona vestida amb faldilles llargues i un mocador al cap. La Sihem se l'hauria de tornar a posar -quasi sempre-, el mocador.

-E i!, eeei!

Aquesta primavera hi ha collita de lliçons. Passejo per la plaça i escolto comentaris i llegeixo reflexions aquí i allí.

La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), com el seu nom indica, va ser refundada en democràcia per protegir i promoure en l'àmbit català les obres dels escriptors catalans vius, en especial en centres d'ensenyament i biblioteques, i fer memòria dels grans creadors del passat per mitjà d'exposicions, itineraris i conferències.

Cada persona aprèn a parlar en el si d'una comunitat, que li dóna la vida, la llengua, la cultura i la identitat .

Peter Stein, director teatral alemany de llarga trajectòria, ha rebut als seus setanta-tres anys el premi Europa de teatre a Sant Petersburg. La foto del dia del premi és una imatge seriosa, amb el puny de la mà dreta clos -l'únic que és permès de veure al lector- que apunta endavant. Vestit amb americana fosca, una camisa blanca un xic arrugada i desbotonada del coll, sembla un home més jove i té l'aspecte obstinat.

El futbol em sembla l'únic element capaç de reunir diferents sensibilitats, algunes d'oposades, al voltant d'un interès identitari amb to vital, superficial, però optimista. Quan als anys seixanta lluitàvem contra la dictadura, als qui anaven al futbol o l'escoltaven per ràdio se'ls penjava l'etiqueta d'alienats per l'esport. Recordo la queixa del malaguanyat doctor Marsà, a la seva classe de llengua espanyola, lamentant que la seva afició pel futbol fos mal vista, sobretot com a professor universitari. És a dir, la idea que imperava llavors es podria resumir així: en comptes d'implicar-nos tots políticament, que tantíssima falta fa al país, molts es distreuen mirant dos equips com es passen la pilota.

Des de la forta migració de la població de les valls pirinenques, sobretot entre els anys 40 i 70 del segle XX, van quedar en els indrets més retirats pobles quasi solitaris, alguns abandonats del tot i, al cap dels anys, esdevinguts runes.

S' acaba de celebrar a Brussel·les un festival literari que s'anomena Passa Porta i que pretén mobilitzar tota la ciutat, centre de reunió dels polítics europeus, al voltant de la paraula escrita. A més a més, el festival es produeix alhora que la reunió dels Comitès d'Escriptors Empresonats del PEN, de la xarxa de ciutats refugi ICORN, de l'associació Literature Across Frontiers i de la xarxa de Residències per a escriptors Halma.

Aparentment, a partir de mitjans segle XX, la dona es va rebel·lar i, amb la força del seu no , va preferir un pis xic a la ciutat que no pas casar-se amb un home en un poble. Ni tan sols si pertanyia a una casa bona. Aquest era un tema recurrent a casa quan jo començava a escoltar les converses dels grans, encara que no pas amb gaire atenció, val a dir-ho, com si, mira per on, allò no tingués res a veure amb mi.

És difícil reunir tantes persones i tan diverses a l'hora de l'adéu públic d'una personalitat. I ho és que els mots de record familiar tinguin unes qualitats de mesura i d'afecte intens com els que va llegir el seu gendre, Ernest Fontich. Triar un poema i dir-lo meravellosament com va fer una amiga a l'inici. La cançó, que el seu fill Jordi-Benet ha musicat, i que va cantar, ens va fer somriure amb les llàgrimes encara damunt les galtes.