Aquesta és la meva última columna per al New York Times, on vaig començar a publicar les meves opinions el gener del 2000. Em retiro del Times, no del món, així que seguiré expressant les meves opinions en altres llocs. Però em sembla una bona ocasió per reflexionar sobre el que ha canviat en aquests darrers 25 anys.

Com a home americà d’una certa edat, conec unes quantes persones a qui els metges han avisat que són prediabètics. Això vol dir que tenen prou presència de sucre a la sang per posar-los en risc de patir diabetis del tipus 2, tot i que encara no en mostrin cap símptoma. La bona notícia és que poden reduir bastant aquest risc si perden pes, milloren la dieta i fan més exercici. Però cal que s’hi posin aviat si volen evitar problemes de salut seriosos.

Potser ja heu sentit a parlar de la frase de J.D. Vance sobre les “solterasses amb gats i sense fills” (childless cat ladies). Però encara que ja la conegueu, val la pena repassar la citació sencera per tenir present el que ens diu sobre el moviment que pot acabar governant aquest país després de les eleccions d’aquest any.

No especularé sobre l'efecte de l'intent d'assassinat de Donald Trump de dissabte en la carrera presidencial del 2024. No obstant això, faré una observació: algunes persones de la dreta política estan utilitzant l'atac per donar a entendre que les crítiques als esforços de Trump per anul·lar els resultats de les últimes eleccions, així com suggerir que representa una amenaça per a la democràcia, ja són excessives.

Fa uns dies, Kristi Noem, governadora republicana de Dakota del Sud i partidària aferrissada del MAGA [inicials del moviment trumpista Make America great again, és a dir “Fem que Amèrica torni a ser gran”], una dona de qui a vegades es parla com a possible vicepresidenta de Donald Trump, va advertir que el president Joe Biden està “redefinint” Amèrica i l'està convertint en Europa. El primer que em va venir al cap va ser: o sigui, que farà que l'esperança de vida nord-americana augmenti cinc o sis anys? Tenint en compte el context, però, era evident que Noem creu, o espera que el seu públic cregui, que Europa és un lloc on regna el caos causat per les hordes d’immigrants.

El 2023, l’economia dels Estats Units va superar les expectatives amb escreix. La recessió àmpliament prevista no es va produir. Molts economistes (tot i que jo no) havien argumentat que reduir la inflació comportaria anys d’atur elevat; en lloc d’això, hem experimentat una desinflació impecable, una ràpida caiguda de la inflació sense cap cost visible.

¿Recordeu quan el covid-19 havia d’encimbellar la Xina com la potència dominant del món? Fins a mitjans del 2021, tenia la safata d'entrada plena d'afirmacions que l'èxit aparent de la Xina a l'hora de contenir el coronavirus mostrava la superioritat del sistema xinès sobre les societats occidentals, que, com va dir un comentarista, "no tenien la capacitat d'organitzar ràpidament tots els ciutadans al voltant d'un únic objectiu".

L'estiu del 2001, la meva dona i jo vam fer una ruta en bicicleta per la Borgonya. Ens van encantar el paisatge, el vi, el menjar (excepte l'andouillette) i els preus. L'euro, encara una moneda nova, estava baix, valia menys de 90 cèntims dels Estats Units. Des d'aleshores el seu valor de canvi amb el dòlar ha fluctuat, i ha arribat de vegades fins a 1,60 dòlars, però gairebé sempre per sobre del valor d'1, que és simbòlicament important.

Tots els indicis fan pensar que ara, curiosament, als treballadors nord-americans els resulta molt fàcil trobar feina i als empresaris els costa molt trobar treballadors. El més estrany és que, tot i que hi ha molta escassetat de mà d’obra, el nombre d'ocupats encara està un milió i mig per sota dels nivells previs a la pandèmia i encara més per sota de la tendència prepandèmica.

La guerra d’agressió de Putin funciona amb els diners que Rússia treu de vendre combustibles fòssils a Europa. I encara que Ucraïna, increïblement, hagi aconseguit repel·lir l’intent de Rússia de capturar Kíiv, a Putin no se l’aturarà definitivament fins que Europa posi fi a la seva dependència energètica.

Quan Vladímir Putin va envair Ucraïna, crec que és just dir que la majoria d'observadors es pensaven que se sortiria amb la seva. Segurament, l'enorme exèrcit rus prendria Kíiv i altres grans ciutats en pocs dies; segurament Occident respondria amb la seva timidesa habitual, amonestant Rússia amb un copet a la mà.

Els Estats Units tenen molt a aprendre dels èxits polítics d’Europa, sobretot en matèria de salut pública. Les nacions europees riques ofereixen una cobertura sanitària universal, i ho fan gastant molts menys diners que nosaltres, tot i que el nostre sistema deixa milions de persones sense assegurança mèdica. I tot indica que, en general, la qualitat de l’atenció és molt bona; per exemple, els francesos tenen de mitjana una expectativa de vida quatre anys superior a la dels nord-americans.

Ja hi tornem a ser. Per segona vegada en 12 anys, un president demòcrata acabat d'elegir hereta una economia en greus dificultats. I, si bé és difícil centrar-se en coses com aquestes després de l'intent de cop d'estat trumpista de la setmana passada, hi ha molt en joc en el pla de Joe Biden per afrontar la calamitat econòmica que tenim al davant.

Mentre escric aquestes línies, és més que probable que Joe Biden hagi guanyat la presidència. I és evident que ha rebut milions de vots més que el seu contrincant. Pot i ha d’afirmar que ha aconseguit un mandat ben clar per governar la nació. Però tenim molts motius per dubtar si, a l’hora de la veritat, podrà governar. De moment, és probable que el Senat –que ni de bon tros és representatiu del poble nord-americà– continuï en mans d’un partit extremista que sabotejarà Biden de totes les maneres possibles.

Donald Trump menteix molt. De fet, menteix tan sovint que alguns mitjans de comunicació intenten fer-ne un recompte constant i fins i tot intenten treure conclusions polítiques de les fluctuacions del nombre de mentides que diu en un mes determinat (tot i que la tendència a l’alça ha sigut implacable).

La tardor passada Bob Kroll, cap del sindicat policial de Minneapolis, va aparèixer en un míting de Trump. Li va donar les gràcies per haver acabat amb “l’opressió de la policia” a mans de Barack Obama, i per deixar que siguin els policies “els que posin les manilles als delinqüents en lloc de ser nosaltres els emmanillats”. La setmana passada la mort de George Floyd mentre era detingut a Minneapolis va desencadenar una sèrie de manifestacions contra la brutalitat policial. Unes manifestacions que només van rebre com a resposta més brutalitat policial, amb una violència sense precedents contra els mitjans de comunicació. Aquests fets han deixat clar què volia dir Kroll quan parlava de treure les manilles als policies. I Donald Trump, lluny d’intentar calmar la ciutadania, està tirant gasolina al foc; gairebé sembla que vulgui incitar a una guerra civil.

Els republicans tenen un historial llarg i vergonyós de barrejar qualsevol iniciativa per millorar la vida dels nord-americans amb els mals del “socialisme”. La primera vegada que es va proposar el Medicare (una assegurança mèdica per als més grans de 65 anys), Ronald Reagan la va qualificar de “medicina socialitzada” i va afirmar que destruiria la nostra llibertat. Avui dia, si demanes, per exemple, un sistema universal d’ajuda a la infància, els conservadors t’acusen de voler convertir els Estats Units en la Unió Soviètica.

En un món racional, els incendis d'Austràlia serien un punt d'inflexió històric. Al cap i a la fi, és exactament la mena de catàstrofe que els científics del clima ens havien anunciat si no preníem mesures per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. De fet, un informe del 2008 encarregat pel govern australià preveia que l'escalfament global provocaria que les temporades d'incendis del país comencessin abans, acabessin més tard i fossin més intenses a partir del 2020.

Per entendre la guerra comercial dels Estats Units amb la Xina, el primer que cal comprendre és que res del que Donald Trump està fent té sentit. Les seves postures sobre el comerç són incoherents. Les seves demandes són incomprensibles. I sobrevalora molt la seva capacitat d’infligir mal a la Xina, mentre que subestima el dany que la Xina pot causar-li.