És massa d'hora per tenir respostes clares sobre què passarà a Veneçuela a partir d'ara, arran de la decisió de l’administració Trump d'endur-se el president Nicolás Maduro per jutjar-lo als Estats Units. Però tinc moltes preguntes, mirant altres intervencions semblants dels Estats Units en altres regions.

Dilluns, sentir el president Donald Trump dient als israelians i als àrabs que havien arribat a “l’inici històric d’un nou Pròxim Orient” va ser com veure Trump venent als seus banquers un pla per construir l’hotel més gran, més bonic i més impressionant del món en un abocador de residus tòxics. D’una banda, et dius que aquest home deu estar boig. Que no coneix la història d’aquest lloc? No s’hi pot construir cap hotel, allà! I de l’altra, una veu et xiuxiueja des d’un racó del cervell: i si ho aconsegueix?

Deixo que els historiadors debatin si Israel està cometent un genocidi a la Franja de Gaza o no. Però el que tinc absolutament clar ara mateix és que aquest govern israelià està cometent suïcidis, homicidis i fratricidis. Està destruint la posició d'Israel al món, està matant civils a Gaza sense cap mena de respecte per la vida humana innocent i està destrossant la societat israeliana i el judaisme mundial, dividint-lo entre aquells jueus que volen seguir al costat del seu estat passi el que passi i aquells que ja no poden tolerar, explicar o justificar cap a on els porta el govern israelià i volen distanciar-se'n.

Hi ha tantes coses a dir després del bombardeig dels Estats Units a tres instal·lacions nuclears iranianes clau que és fàcil perdre’s en detalls concrets. És un cataclisme molt important que no es restringeix a l’Orient Mitjà.

Són tantes les bogeries que fa cada dia l’administració Trump que de vegades fets força sorprenents però molt reveladors es perden entre el soroll. N’és un exemple l’escena del 8 d’abril a la Casa Blanca en què, en ple fragor de la guerra comercial, el nostre president va decidir que era el moment perfecte per firmar un decret destinat a impulsar la mineria del carbó.

Aquesta setmana a Pequín es parla molt sobre el moment en què el president Donald Trump i el president de la Xina, Xi Jinping, es trobaran cara a cara. Alguns experts xinesos diuen que els dos líders han d’esperar uns mesos fins que Trump vegi com reacciona el gegant asiàtic a la seva política d'aranzels. Puc interrompre i dir-hi la meva?: “Perdonin, senyors presidents, però vostès s’haurien de reunir demà mateix. Però no per parlar dels grans clàssics de sempre: els aranzels, el comerç i Taiwan”.

El drama entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, planteja una de les preguntes més inquietants que mai m'havia hagut de plantejar sobre el meu país: ¿estem sent dirigits per un ingenu que creu en Vladímir Putin, algú disposat a empassar-se íntegrament la seva retorçada visió? ¿O ens dirigeix un padrí de la màfia que es vol repartir territoris amb Rússia de la mateixa manera que actuen els caps de les famílies criminals?

El més espantós del que fa el president Donald Trump amb la seva estratègia d’imposar aranzels a tothom, crec, és que no té ni idea del que fa, ni de com funciona l’economia mundial, posats a dir. S’ho inventa tot sobre la marxa –i tots nosaltres li seguim el joc.

Vaig veure el debat Biden-Trump sol en una habitació d'hotel de Lisboa i em va fer plorar. No puc recordar un moment més dolorós de la política de campanya presidencial nord-americana en tota la meva vida, precisament pel que va revelar: Joe Biden, un bon home i un bon president, no pot presentar-se a la reelecció. I Donald Trump, un home maliciós i un president insignificant, no ha après res i no ha oblidat res. És el mateix aspersor de mentides que ha sigut sempre, obsessionat amb les seves queixes, molt lluny del que caldrà per liderar els Estats Units al segle XXI.

Tinc una gran admiració per la manera com el president Joe Biden ha utilitzat la seva empatia i presència física a Israel. Biden, ho sé, es va esforçar molt per aconseguir que els líders israelians continguin la ràbia i pensin en el que vindrà just després, no només en com entrar a la franja de Gaza per acabar amb Hamàs, sinó també com sortir-ne, i com fer-ho amb el mínim de baixes civils possibles. Va demanar als líders polítics i militars israelians que aprenguessin de la precipitació amb què els Estats Units es van llançar a la guerra després de l’11 de Setembre, cosa que va portar els nostres soldats als atzucacs i als carrerons foscos de ciutats i pobles desconeguts de l’Iraq i l’Afganistan.

Fa gairebé cinquanta anys que cobreixo aquest conflicte i he vist israelians i palestins fer-se tota mena de coses espantoses: terroristes suïcides palestins que han fet explotar discoteques i autobusos israelians; avions de combat israelians que han atacat barris de Gaza que acullen combatents de Hamàs, però que també han causat un gran nombre de víctimes civils. Ara bé, no havia vist res com el que va passar el cap de setmana passat: els combatents de Hamàs van acorralar homes, dones i nens israelians, els van mirar de fit a fit i els van cosir a trets i, en un cas, van desfilar amb una dona nua per Gaza al crit d’“Al·lahu-àkbar” [Al·là és el més gran].

La batalla per Ucraïna que s'està desplegant davant dels nostres ulls té el potencial per ser l'esdeveniment més transformador a Europa des de la II Guerra Mundial i la confrontació més perillosa per al món des de la crisi dels míssils de Cuba. Veig tres possibles escenaris de com acaba aquesta història. Els anomeno “El complet desastre”, “El compromís brut” i “Salvació”.

Quan un gran conflicte com el d'Ucraïna esclata, els periodistes sempre es pregunten: “On hauria de situar-me?” Kíev? Moscou? En aquest cas, l'únic lloc on pots estar per entendre aquesta guerra és dins del cap del president rus Vladímir Putin. Putin és el més poderós i desfermat líder rus des de Stalin, i el ritme d'aquesta guerra és producte de les seves ambicions, estratègies i greuges. 

Per què Vladímir Putin amenaça amb arrabassar un altre bocí d'Ucraïna, després de devorar Crimea el 2014? No és una pregunta fàcil de respondre perquè la història de Putin és un psicodrama que el té a ell com a únic protagonista, un home amb un gran complex d'inferioritat envers els Estats Units. Putin és un Pere el Gran modern que busca restaurar la glòria de la Mare Rússia. És un agent retirat del KGB que encara veu la CIA sota cada pedra i darrere de cada oponent. És l'exnòvio infernal dels Estats Units, que no permet que l'ignori i surti amb altres països, com la Xina, perquè sempre mesura el seu estatus al món en relació amb els EUA. I és un polític que intenta assegurar-se guanyar (o manipular) les eleccions de 2024 a Rússia –esdevenir president vitalici– perquè quan has acumulat tants rubles com Putin, mai no pots estar segur que el teu successor no te'ls prendrà. Per a ell, es tracta de governar o morir.

De tant en tant, les plaques tectòniques geopolítiques que sustenten l’economia mundial es mouen de sobte i poden fer trontollar i desestabilitzar tot el que hi ha al damunt. Això és el que passa en aquests moments en el sector de l’energia.

La retirada dels Estats Units de l'Afganistan, després d’un exercici fallit de construcció nacional que ha durat 20 anys, ha portat molts nord-americans i analistes a afirmar: “Si aleshores haguéssim sabut el que sabem ara, mai hauríem triat aquest camí”. No estic segur que això sigui veritat, però sí que ens planteja un altre interrogant: “Què estem fent ara en política exterior que d'aquí 20 anys ens pugui fer dir: «Si aleshores haguéssim sabut el que sabem ara, mai hauríem triat aquest camí»"?

¿Es pot considerar un fracàs estrepitós la missió dels Estats Units a l’Afganistan? Per contestar, recorreria a una de les meves màximes categòriques sobre el periodisme al Pròxim Orient: quan es produeix un fet històric, cal distingir entre l’endemà i l’endemà de l’endemà. Tot el realment transcendental s’esdevé l’endemà de l’endemà, quan tot el pes de la història i les despietades correlacions de poder s’imposen.

Acabem de viure quatre anys de la presidència més divisiva i deshonesta de la història nord-americana; una presidència que ha atacat els dos pilars de la nostra democràcia: la veritat i la confiança. “Francament, hem guanyat aquestes eleccions”, va afirmar Trump quan encara no s’havien escrutat milions de vots a Wisconsin, Michigan, Pennsilvània, Geòrgia, Arizona i Nevada. “Anirem al Tribunal Suprem dels Estats Units”, va afegir, sense explicar com ni sobre quina base. “Volem que s'aturi el recompte de vots”.

Les últimes setmanes Donald Trump ha fet inequívocament clar –i encara més al debat de dimarts al vespre– que el 3 de novembre els votants només tenen dues opcions. I votar Joe Biden no n’és una. El president ens ha fet entendre per activa i per passiva que o surt reelegit o deslegitimarà els comicis adduint que el vot per correu en el seu conjunt no és vàlid.

Per una vegada, estic d’acord amb l’ús que fa Donald Trump del seu adjectiu preferit: enorme. L’acord propiciat pel seu govern per a la completa normalització de les relacions entre els Emirats Àrabs Units (EAU) i Israel a canvi que l’Estat d’Israel renunciï, de moment, a les annexions a Cisjordània és un avenç enorme. No és la visita d’Anwar al-Sadat a Jerusalem ni l’encaixada de Iàsser Arafat i Yitzhak Rabin a la gespa de la Casa Blanca, però gairebé.