10 Resumint una miqueta, la vida seria un anar passant entre que apareixem i marxem. Ens passem l’existència passant per llocs i persones i persones i llocs passen per nosaltres. Parelles que semblaven ser les de la nostra vida i que ens van acomiadar per whatsapp, parelles que creien que nosaltres érem la de la seva vida i amb qui vam intentar deixar-ho estar de la manera més elegant que vam saber i parelles amb qui un dia hi va haver una mirada mútua de complicitat seguida de l’exclamació: “Oi que tu i jo no fotem res junts?” Amics que conservarem sempre a la memòria malgrat que han mort i amics vius que crèiem que ho eren i que hem esborrat de la memòria. Llocs on hem estat uns instants i que recordem com si fos ara i llocs on hi ha constància que hi hem estat estona i que hem oblidat. Moments.

]]> No ho dic jo, que no tindria cap valor, sinó que ho va dir diumenge a TV3 el professor Sala i Martín al seu programa sobre economia i models econòmics: els humans som el que som perquè vam utilitzar el foc per cuinar la carn. Uns quants milers d’anys després ha aparegut l’OMS dient que la carn vermella (i sobretot el bacó) a la brasa (bàsicament en les seves versions fet i molt fet) provoca càncer. Els experts (per exemple, Abel Mariné, gran savi en la matèria i home assenyat) diuen que sí, que tot aliment que pateix una cremada de foc pot provocar càncer però que n’hauríem de menjar mooolt i mooolt i cada dia durant anys i anys perquè això passés. Vaja, que menjar carn vermella a la brasa tres cops a la setmana no només no provoca altra cosa que plaer (si és bona) sinó que és necessari en una dieta normal. Ara bé, també tenim l’opció d’embogir, posar-nos davant d’un bistec i començar a cridar-li, histèrics: “Assassí”. Però si ho fem, siguem coherents i embogim amb la resta de grans perills mundials que amaga una cosa tan perillosa com alimentar-se.

]]> Set del matí. Sona el despertador a can Pep Florolos. Mentre ell s’afaita i es dutxa, la seva dona prepara uns sucs de carns vermelles. Mentre es dutxa ella, ell prepara entrepans de bacó per a tothom. 7.20. Desperten la canalla. Mentre es dutxen i es vesteixen, en Pep i la seva dona preparen diversos aparells de ràdio i de TV, telèfons mòbils i tauletes. 7.28. La família esmorza plegada. 7.40. Rematen l’àpat amb uns iogurts de carns processades i s’asseuen al voltant dels diferents aparells. 7.42. No passa res. 7.45. Tampoc. 7.49. La filla gran exclama: “Què passa avui? S’han adormit?” 7.51. Res de res. 7.54. El mòbil del fill petit vibra. És un whatsapp comunicant-li que l’escorcoll del dia és a les 8.30 a la llar de jubilats on viu un cunyat de la portera de l’exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola. La família Florolos es desplega per la casa. En 23 segons tenen sintonitzades tres cadenes de TV, dues emissores de ràdio i segueixen 4 diaris digitals. Tots els mitjans tenen enviats especials al lloc dels fets i hi connecten en directe per explicar quin és el material que s’endurà després la Guàrdia Civil. 8.25. Arriba la primera furgoneta policial. Ho fa pel cantó contrari al que estava previst i obliga la premsa a canviar d’ubicació. 8.30. Arriben 6 helicòpters, 2 zepelins, una tanqueta i 400 guàrdies civils armats. 8.31. Com que ja fa mitja hora que sap el resultat final de l’escorcoll, la família Florolos comença la seva jornada. Fins demà, que viurà en directe un nou escorcoll. I és que, com diu la dita: “La família que segueix l’escorcoll diari unida, resta unida”. Amén.

]]> Si el Parlament fos el Barça, aquest dilluns tocava Gamper. El d’abans com a presentació dels nous fitxatges (digui’n diputats) i el d’ara com a metàfora que manen els compromisos comercials i federatius (digui’n les negociacions per triar president o fer noves eleccions). Però com que la FIFA no té jurisdicció al Parlament i el Constitucional (de moment) no legisla fitxatges, un 60% dels jugadors que van saltar a la moqueta de l’hemicicle són nous. I la sensació és de canvi total.

]]> Tornem-hi amb la llei. El canvi d’hora ho és. Una llei que algú va decidir un dia i, com que és llei, l’hem de complir. I punt. Incomprensible? Molt. I encara més en un lloc on tenim un fus horari que no ens correspon. O sigui, la llei, la sagrada llei, ens fa tenir un ritme biològic que no ens correspon. Gloriós! Visca la salut dels ciutadans! Però, com que és llei, l’hem complert tota la vida. Sense piular. I la seguim complint. Algú ho va decidir un dia i així ha de ser. Esclar, és que les lleis són sagrades i inamovibles i, per tant, durant molts anys pocs s’han plantejat que les lleis només són paraules escrites per éssers humans i que, per tant, un altre ésser humà pot canviar-les si són injustes. O innecessàries. O il·lògiques. L’antic règim (concepte) ha fet i fa lleis. I un cop hi són, allà queden. Ah, que vostè les vol canviar? Sí home, cap problema. Faci-ho. Ah, que la llei té mecanismes que no permeten canviar el que no li convé a l’antic règim que canviï? Doncs no passa res, canviï el mecanisme que impedeix canviar la llei. I així fins a l’absurd.

]]> Doncs sí. I des de fa anys. Llavors es va dir CDS (Centre Democràtic i Social). Sí, ja sé que el líder d’allò, Adolfo Suárez, era un senyor que al seu currículum hi podia posar de tot menys la paraula regeneració perquè venia de pilotar la Transició, que ja era passat, i que, justament, la regeneració és el concepte estrella d’Albert Rivera. També sé que el CDS no el liderava un català que vol regenerar Espanya des del nacionalisme espanyol perifèric. I així podríem buscar unes quantes diferències més. Totes de matís. D’acompanyament. La primera matèria és la mateixa. Vaja, que l’un és una hamburguesa amb ceba i bacó amb pa de Viena i l’altra és una hamburguesa amb jabugo i foie i pa de cereals, però tots dos són una hamburguesa.

]]> Aquest dimecres els mitjans han recordat que a la pel·lícula Retorn al futur 2 viatjaven al 21 d’octubre del 2015. I estàvem en plena efemèride quan ha aparegut una notícia que ens ha abocat a una altra pel·lícula mooolt recurrent: El dia de la marmota. I de sobte hem viatjat al passat amb una notícia que ja hem vist unes quantes vegades i en què sempre passa el mateix.

]]> La llei, la llei!!! Quan xerres amb un unionista radical dels de pinyó fix, cella única i boina enquistada, vas superant les diferents tanques habituals en aquest tipus de cursa. Comences amb un “el Barça jugaria la Lliga amb el Mollerussa” i acabes amb la comparació del moment català amb l’Alemanya dels anys 30 i el bla, bla, bla que hi va associat fins que arribes al carreró sense sortida de... “La llei, la llei! No es pot vulnerar la llei!” I llavors tu preguntes: “I si una llei és injusta?” I llavors col·loques l’argument que no fa pas tant la llei no permetia votar a les dones o als negres. I, normalment, quan arribes a aquest punt, la següent jugada rival és anar a l’atac personal. Per sort, l’actualitat ens proporciona producte fresc i de temporada per ser servit fora de carta en aquests àpats de la discussió.

]]> Fa segles que les guerres són una successió de morts de guerrers (o soldats) i de violacions de dones. La violació és una de les armes més antigues per sotmetre, demostrar poder i humiliar. Una tribu controla realment la tribu rival quan mata el màxim d’enemics i viola la quantitat més gran possible de dones. Ho duem de sèrie a l’ADN i una vegada i una altra fem el possible per confirmar-ho. La notícia optimista és que al món civilitzat, tot i haver-n’hi casos, són actes molt minoritaris.

]]> Parlo amb un tècnic que va acabar en política. Ara ha decidit deixar-ho i tornar a la seva feina. Sent que corre el risc de convertir-se en un professional de la cosa i desconnectar-se de la realitat del dia a dia. Li fa pànic enquistar-se en càrrecs públics i acabar convertit en algú a qui algun dia hauran de col·locar vés a saber on per agrair-li els serveis prestats.

]]> 1) Era el lloc on hi havia els mossos (i mosses) d’esquadra més grans i forts. I van els 2 carteristes i es posen a treballar precisament allà. Homeee, miri que hi havia llocs. Haurien de jutjar-los, no per carteristes sinó per inútils. I vaig pensar que, salvant les distàncies, era una metàfora del moment. El senyor Gobierno ha convertit en un judici penal el que ell mateix havia dit que no era un referèndum sinó una botifarrada, i en contra del criteri de la Fiscalia, i fent dimitir el fiscal general per no haver-se plegat a les seves ordres... Homeee. Miri que hi havia llocs. La diferència és que ells també són els Mossos.

]]> I, de sobte, a Espanya uns quants s’han escandalitzat. I sí, és greu que el ministre Margallo li digui al diputat de CDC Jordi Xuclà que se’n vagi al psiquiatre. I que ho faci al Congrés de Diputats. Ara bé, estarem d’acord que no és el més gruixut que li han dit a un polític català o a la ciutadania, i no ja per part d’un polític espanyol, sinó en general. Insultar i faltar al respecte amb menyspreu i amb un llenguatge que escandalitzaria els clients de la barra d’un prostíbul low cost s’ha convertit en plat del dia. Qualificar de nazis els assistents a la manifestació de la Diada és el més suau que s’ha excretat per via oral o s’ha esquitxat en un paper. I les causes són dues.

]]> En Pep Florolos va anar a la final de la Champions amb una samarreta del Barça i una estelada. Una senyora anomenada Anna Bordiugova, del comitè d’ètica de la UEFA (que podria dir-se Gürtel o Millet), va veure la bandera d’en Pep i uns quants milers més i va elaborar un informe. Aquesta ciutadana ucraïnesa, que ni era al camp ni va veure el partit per TV, va denunciar la “presència massiva de banderes estelades” i “la constant entonació de càntics favorables a la independència”. Resultat? 30.000 euros de multa per al Barça.

]]> Els uns la volien a la seva ciutat. Els altres a la seva. Però, sobretot, uns i altres es negaven a acceptar que la fessin a l’altra ciutat. O sigui, en el fons el gran problema de la cosa era que no la tingués l’altra. I al final el que va passar és que l’estació es va construir entre l’una i l’altra, just en un punt que és el no res i que està situat exactament lluny de totes dues. I, allà, l’estació no té cap utilitat ni per als uns, ni per als altres, ni per als passatgers. I resulta que tardes tant des de qualsevol punt civilitzat fins a les Rodalies de la fi del món, que al final és on hi ha l’estació, que segons com és més pràctic el tren convencional. És la metàfora perfecta per explicar com hem deixat escapar els catalans moltes oportunitats.

]]> Doncs no, aquest dilluns a Catalunya no hi ha haurà l’alegre i festiva manifestació dels partits “constitucionalistes” commemorant la festa nacional espanyola i ni no ompliran el circ romà de Tarragona ni no ompliran la plaça Catalunya de BCN. El PP, Ciutadans i Societat Civil Catalana han declinat organitzar cap acte “multitudinari”. Què ha passat? 1) Les eleccions no-plebiscitàries-però-una-miqueta-sí han certificat la defunció definitiva de la gran estafa intel·lectual anomenada “majoria silenciosa”. Ja està escrit, però cal insistir-hi: amb un 77% de participació, la famosa “majoria silenciosa” ha resultat ser un 39% de la societat. I ho saben. I encara que públicament vagin de triomfadors, la moral de la tropa està tocada. Amb la mobilització censal al límit, han descobert una realitat que preocupa (i molt) als despatxos del poder real. 2) El no no mobilitza perquè no il·lusiona. No proposa, no ofereix. Només fa por i renya. La gent del no desisteix de manifestar-se en públic perquè s’avergonyeix de qui s’ha apropiat del seu sentiment. Per això han desaparegut les banderes espanyoles dels balcons. 3) Aquella setmana de la por diluviant amenaces per terra, mar i aire (bancs, empreses, Església, Europa...) a Madrit (no ciutat sinó concepte) hi van arribar proves que per aquell camí la majoria absoluta del sí seria d’escàndol i la setmana va acabar amb líders del PP demanant el vot en català. 4) (I la més important.) Si en plena precampanya de les generals, l’unionisme renuncia a un gran acte de propaganda com una mani de la Hispanidad, no dubti que alguna cosa (grossa) està passant.

]]> Dimarts, 13 d’octubre del 2009. Congrés de Diputats. El ple vota l’anomenat blindatge de les normes del concert basc. La proposta rep el suport de la majoria, però el PP hi vota en contra. Tot el PP? No, tot no. Un petit grup d’irreductibles diputats bascos a Madrid s’hi resisteixen. Són Alfonso Alonso, José Eugenio Azpiroz i Ignacio Astarloa, que en el moment de la votació se’n van de l’hemicicle a fer un tomb. Per tant, aquell dia i per primer cop en la història moderna, el PP espanyol vota contra el concert i el PP basc s’absenta de la votació per no haver-ho de fer, que és una manera de votar sí. Però vostè no se’n vagi, el millor encara no ha arribat.

]]> Vaja, ara resulta que Rodrigo Rato tenia diners a Suïssa. Una herència, diu. De la família. I el castiguen. Sense passaport. Però es veu que sense passaport pot continuar anant a Suïssa. Ah sí? Llavors, quin sentit té retirar-li el passaport? Jo és que desconec com funciona això perquè vaig poc a Suïssa. Sap què? El compte el tinc en una entitat d’estalvis de prop de casa. Per allò del caixer. Em seria poc pràctic anar a Suïssa a treure els 20 euros que necessito per anar a comprar el diari, uns cigrons cuits i un tall de salmó fresc. Per tant, com que no hi entenc, al final no tinc ni idea de la utilitat que té retirar el passaport a algú. Perquè no vagi on? Per no fer què? O, més ben dit, ¿a quants llocs pot anar sense tenir passaport i a fer-hi què?

]]> Que els EUA hagin bombardejat un hospital de l’Afganistan on hi treballava la gent de Metges Sense Fronteres vol dir, d’entrada, que a l’Afganistan hi ha guerra. Una guerra que no és notícia, però que ara hem descobert que continua. I vol dir, també, que l’exèrcit dels EUA és a la zona, quan tots pensàvem que n’havia marxat. I, pel que hem vist, no hi són repartint caramels. Però anem a la part dels fets que ens demostra fins a quin punt canvien les reaccions polítiques depenent de l’escenari existent.

]]> José María Aznar López, aquell que al referèndum de la Constitució espanyola escrivia articles per demanar l’abstenció, continua alliçonant-nos. I amb raó, perquè ell és un home íntegre, un patriota espanyol que es vesteix pels peus i sempre ha posat la nació per sobre dels seus interessos personals. Ho torna a demostrar el llibre escrit per Jorge Dezcallar, cap dels espies espanyols durant l’11-M. L’11-M, sap?, aquell terrible atemptat que, segons els que governaven llavors i la seva premsa independent, va ser obra d’ETA. Ho van defensar aquells dies horrorosos, ho van estar defensant uns quants anys després i hi ha qui, com Peonesnegroslibres.com, encara ara ho defensa.

]]> Tu allà sopant la teva amanideta i, de sobte, al TN de TV3 connecten en directe amb Noseon per oferir-te l’última hora d’una informació cabdal: un judici. De qui? D’uns pares acusats d’haver assassinat la seva filla. Molt bé, i? És a dir, un cop dit això, de què més cal informar, des d’un punt de vista periodístic, vull dir? Nena morta, pares acusats i jutjats, la notícia s’ha acabat aquí. Ah perdó, que no fem periodisme sinó entreteniment. Disculpi. És que sóc un senyor antic.

]]>