A casa sempre deien que la millor salsa és la gana i que l’aigua no és pas insípida si tens set. Som tan enzes que ens cal que hagi faltat per adonar-nos del valor del que teníem. Que el Paco era un personatge únic, un geni, un il·lustrat i un renaixentista, ho sabem tots els que n’hem gaudit de prop i els que l’hem tractat ocasionalment. Però a banda de tots els coneixements, que ja són prou importants, el Paco tenia sabor, un estil particular amb una bona pàtina de sentit de l’humor que feia païdors tots aquests coneixements. Es pot pensar que era una tècnica adquirida de tants anys de docència com a catedràtic d’economia de l’Escola d’Enginyers, però en realitat era una barreja d’aptituds innates, d’altres d'heretades, i de la immensa curiositat que el feia ser cada dia més savi. S'interessava per tot i per tothom. Tecnologia, història, literatura, pintura, música (com enyorarem sentir-lo tocar All of me d’Ella Fitzgerald al piano del 7 Portes), l’economia del país i, per descomptat, la cuina. La cuina en majúscules, sense exclusions ni fronteres. Tot i això, des que es va posar al capdavant del 7 Portes es va adonar de com està de fràgil la nostra cuina catalana. Durant totes aquestes dècades ha lluitat sense defallir, no només per fer lluir un patrimoni culinari coherent, sensat i adaptat al paisatge, sinó aprofundint en les arrels d’un llegat preciós d’arrossos, fricandós i flams, que hem rebut de franc i que, desagraïts, hem escombrat sota l’estora enlluernats per faramalla i altres sushis. Paco, t’enyorarem i et plorarem molt. Tingues per segur que no ens quedarem de braços plegats. No permetrem que es perdi res de tota la feina que has fet, i et prometem que continuarem sent… la resistance del pollastre a la cassola!

La Txell Bonet em suggereix d’anar a fer un taller de cuina a Lledoners, a la presó. Els divendres s’hi fan activitats culturals del tot diverses, obertes a tots els presos. Em sembla una bogeria, però les ganes que tinc de veure els presos polítics m’anima a tirar-ho endavant. Ho sol·licito a la direcció del centre, que accepta la proposta i en facilita tots els tràmits. El repte és gran.

EL PRODUCTE >> QUICHE

No sóc barcelonina, però aquesta ciutat es fa estimar i, ara, me’n sento i la defenso amb dents, ungles i punys. Per això desitjo que d’avui al 2025, quan jo ja tindré l’edat de poder passejar tot un matí gaudint del clima bonhomiós d’aquest país, pugui caminar des de Badalona fins al Prat, en un immens, diàfan i deliciós passeig marítim.