10 Si alguna vegada he tingut un amic, si amb algú he comprès el sentit de les coses que no tenien sentit, si m'he estalviat psicòlegs i he viscut sanament la solitud i el silenci, això ho he trobat en els llibres. De fet, si he de dir quins han estat els meus herois, els de debò, encara no han sortit mai dels llibres.

]]> Les notícies prenen una dimensió gairebé d'irrealitat, desconegudes. Escoltar la ràdio o llegir el diari fa por fins i tot als que no l'escolten ni el llegeixen, perquè pel carrer s'ha escampat l'epidèmia de la fatalitat. Som vulnerables en un temps d'incertesa. I la vulnerabilitat és un estat en el qual és fàcil acabar sentint-se còmode.Un pot acollir-s'hi per justificar certes mancances: perdoneu-nos perquè les circumstàncies ens colpegen. Perdre la feina, la casa, els projectes o, en definitiva, l'estabilitat, espanta. Quan això passa al veí, a l'amic i als companys de professió, sembla que la vulnerabilitat col·lectiva sigui un bon argument per escudar-s'hi a nivell personal: són aquests temps, és aquest moment, que ens trenca per dins i ens fa menys responsables de la nostra pròpia existència.

]]> Des de la finestra del seu despatx d'arquitecte es veuen les puntes dels edificis d'una ciutat que cada dia coneix menys. Només els dies que fa vent, de darrere el vidre treuen el cap les fulles d'un arbre solitari. I passa els dies esperant que la vida dedicada a una professió vocacional el realitzi plenament, però els temps que li ha tocat viure no fan fàcil acomplir certes expectatives.

]]> Les coses no són ni veritat ni mentida, simplement són. La veritat i la mentida existeixen només en el que es diu d'aquestes coses. Per als antics grecs, el contrari de la veritat era l'opinió. I l'opinió és una mena de veritat pròpia que com més pròpia és menys valor té com a veritat, perquè és més subjectiva i menys absoluta. La veritat absoluta només existeix en el món ideal de les matemàtiques i gràcies. Que avui és divendres és mentida mentre escric i veritat quan ho llegeixo. Tot és relatiu.

]]> Plou. M'agraden els dies en què la natura s'imposa, em sembla que el món torna a ser món. Però és només un miratge. El món fa temps que no és món. La pluja ho sap, cau i no esquitxa ningú, les persones de la meva ciutat ja no es mullen amb l'aigua. Podria no ploure mai més o caure el mar sencer i ningú preguntaria què passa. Passa que el món ha deixat de ser món, només això.

]]> Què es pot esperar d'una colla de franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal? D'uns aficionats que barregen la gestió, la producció i fins i tot la posada en escena i l'art amb l'amistat i l'amor? Què es pot esperar d'uns incontrolables que fan del teatre una manera de viure i del lloc de treball la seva pròpia casa?

]]> Surto del metro i demano el diari ARA en un quiosc del barri de Can Serra de l'Hospitalet de Llobregat. El senyor del quiosc aixeca un munt de caixes de cartró arraconades, i de sota en treu l'ARA que jo li demanava. Li pregunto la raó per la qual el té tan amagat i em respon que no el ven, que aquest és un barri de castellanoparlants, la majoria dels quals anticatalanistes. Em dirigeixo a l'Institut Rubio i Ors, he d'impartir-hi un taller de lectura en veu alta i m'adono que una desagradable i incòmoda distància s'imposa entre aquell grup d'alumnes totalment desconeguts i jo. Obro la reixa. Dins aquelles quatre parets aprofitades entre gimnàs i teatre hi ha el micro aconseguit de sota les pedres per la impagable implicació dels professors. Els alumnes són d'orígens i nacionalitats molt diferents. El català és l'excusa per parlar, en aquest cas, de poesia. I el miracle es produeix.

]]> L'helicòpter dóna voltes i voltes per damunt de les cases del centre. És l'anunci una vegada més que al carrer hi passen coses. Els manifestants demanen que s'aturin les retallades per salvar l'educació pública, i mentre l'helicòpter encara fa sentir la seva hèlix inquietant, me'n vaig a la seu de l'Aisge de Barcelona per participar en un documental en homenatge a Jordi Dauder. Parlem del Jordi amb el director Antoni Verdaguer i recordem el seu compromís aferrissat per defensar sempre la cultura i el coneixement amb l'arma que millor coneixia: les paraules. Ell havia dit que la nostra ciutat està en perill. I l'hem de salvar. I encara que el teatre no sigui la salvació i no li pertoqui tan sols a ell aquesta tasca, sí que pot i ha de jugar-hi un paper essencial. I ho farà com sempre mitjançant les paraules. I, precisament, perquè estimem les paraules, no callarem, perquè són l'art de la memòria. Hem de començar a aixecar les barricades. Amb paraules.

]]> L'enemic es fa a ell mateix. Normalment començant per pensar que tots els altres li són hostils. Les raons tenen més a veure amb el seu món petit (el melic i no deixar de mirar-se'l) que amb l'amplitud d'un univers on tothom fa el que pot. L'ésser hostil que veu enemics per tot arreu és l'Enemic per excel·lència. La majoria de vegades els altres estan massa ocupats en les seves coses per dedicar temps a odiar-nos més del necessari, però l'egocèntric susceptible pensa que tot gira al seu voltant i que el món l'assetja.

]]> Amb tres paraules es poden escriure tres versos d'una paraula, i amb una veu es poden dir les tres paraules d'un sol vers. Des del paper on les va deixar el poeta, passar-les pels pulmons i l'estómac de qui parla, per després fer-les arribar a qui escolta, amb la complicitat d'haver deixat en les paraules una mica de vida i de la íntima veritat de tots tres -el poeta, el qui diu i el que escolta-: això parla de l'ànima.

]]> "Avorreixo les cases de ciment i els vestits de senyor i senyora, els tramvies elèctrics i tota cosa lligada a una civilització que dedica més temps a haver-se de guanyar la vida que a l'amor. Si no em vigilava, em sentiria filòsof i diria que no hi ha res que valgui la pena, fora d'estar amb tu". Quan fa cent anys del naixement de Pere Calders, m'han caigut a les mans les cartes d'amor que va escriure a la seva estimada Rosa Artís. Són les cartes d'un home feliç d'estimar i d'haver trobat l'objecte de desig que l'inspirava. Amor veritable, diu, un amor com cap altre.

]]> Avui la natura s'imposa. Acostada al balcó, no perdo l'esperança de veure caure la neu. Obro el diari: fred, pluja, neu i gel. L'ós que hivernava es desperta de la letargia. L'home que una vegada va dir " por mis cojones " referint-se a les aigües d'un riu amenaçat, torna a rebolcar-se per les planes del diari. Compte que els cojones no se'ls hi mengi un silurus glanis de viu en viu si s'acosta gaire al riu, diuen els tortosins que el peix conqueridor té mala baba. Passo planes i resulta que l'ós no dormia sol, n'hi ha un altre que s'ha despertat amb ganes de jugar a "l'estricta vigilància" a favor de la llengua vehicular de referència. Ja sé com s'hi juga, a aquest joc, és avorridíssim. Em sorprèn que no tingui altra feina l'home-ministre d'Educació. Polítics amb prejudicis, pares ignorants i pobres fills de ridículs pares ignorants. Trista terra. Ja de bon matí no sortiria de casa, fa massa fred.

]]> El gos ja no és el millor amic de l'home, ara el millor amic de l'home és el mòbil. De la mateixa manera que per a un arbre de ciutat o una cantonada de carrer el gos ha estat sempre el pitjor dels seus malsons, ara que el mòbil ha substituït el gos, l'actor és el substitut de les cantonades pixades i repixades pels gossos i s'ha convertit en el blanc dels mòbils al teatre.

]]> El compositor i lletrista Irving Berlin deia que "la vida és un 10% el que fas i un 90% com t'ho prens". La forma de reaccionar i de prendre'ns la vida està condicionada per uns estímuls innats que ens defineixen a priori. Però, com afirma Sartre, "als homes ens donen l'existència, però no l'essència". Perquè l'ésser humà és lliure. Els nostres actes no vénen només predeterminats per l'instint com en els altres animals, sinó que dirigir, controlar i modelar el nostre temperament ho fa el caràcter. I cada dia es va perfilant en la tria d'una opció o una altra davant la vida, sempre canviant. Res està decidit. Som lliures en essència, l'únic ésser viu realment lliure. Pessimistes, orgullosos, valents, avars, desconfiats, pacients, capaços o no, però lliures de decidir en cada moment.

]]> Les notícies que m'arriben a través del diari no em sorprenen. Rajoy no compleix les seves promeses: del que havia dit, ara se'n desdiu. Fa el que li sembla que ha de fer donades les noves circumstàncies (o velles circumstàncies intencionadament mal aclarides). Apoltronat a la trona del tan cobejat i pacientment esperat poder, tot es veu d'una altra manera. L'actor que havia dit abans de començar els assajos que era capaç de fer un salt mortal sense matalàs, ara resulta que no sap fer ni la vertical pont. Però no passa res, el públic ja ha pagat l'entrada per anticipat i no els tornaran els diners. L'espectacle serà a mida d'aquest primer actor que, enganyant els productors i el mateix director, té un contracte blindat.

]]> Existeix de veritat. Dins un cor petit, molt més que en els mites que les persones grans han inventat per explicar meravelles de l'Univers que no poden comprendre. Màgia. Quina il·lusió trobar al menjador algun dels regals que demanava a la carta dels Reis. Ells poden ser arreu, ho saben tot i aconsegueixen deixar a temps el que tant esperava. Sí, és possible. El món és un lloc on de vegades passen coses difícils d'explicar, però certes. Són Reis i vénen de l'Orient, ho diu tothom. Ella mateixa els havia vist arribar pel mar carregats de regals.

]]> El 2011 no tornarà mai més, són aigües solcades. Queda el record: temporals, ratxes de vent i calma. I recomença la incertesa: el que encara ha de venir, nous horitzons. Des del veler que em porta veig l'aigua. Com al futur, no la limita cap forma concreta. Pot passar d'un aspecte a un altre tantes vegades com vulgui, li costa tant ser immutable i escapar-se de la seva aparença canviant, com no escolar-se'm entre els dits quan la toco. És el temps. El temps no pas dels déus: l'eternitat on no passa mai res, ni el temps dels homes, un temps que com deia Plató va en línia recta: néixer, créixer, envellir i morir. Sinó el temps circular de les marees, que pugen, baixen i tornen a pujar indefinidament. Aquest temps d'aigua entre cel i terra que no es mesura amb anys, sinó amb llunes.

]]> Ryanair s'oblida del català als seus avions. Se n'oblida perquè si ho diuen en castellà tothom ho entén i llestos. Que Ryanair no faci servir el català no és pitjor que posar-lo a la cua de la seva megafonia insolent. Tots els bilingües català-castellà ja hem entès que ens hem de cordar el cinturó i que no es pot fumar. Fa estona que comprenem la seva amabilíssima benvinguda quan finalment la veu parla en aquella llengua que no tracten de llengua, sinó de petit trosset de dignitat de quatre refotuts pesats. La llengua és també literatura, poesia, art. Però en la megafonia d'un avió, ni literatura ni poesia, simple informació, per tant, si no serveix per comunicar, de què carai serveix? De res. Aquest és el seu missatge real. Aquí teniu, pesats, la vostra inútil llengüeta. Podem estar contents, podem ignorar el que passa o ens podem posar a cridar que no som estúpids. O també podem anar a pidolar que, per favor i pagant, ens tornin a col·locar la nostra llengüeta a la cua d'una megafonia estèril. Però si acceptem la pantomima que la degrada només perquè no mori, l'haurem d'enterrar igualment, el sentit comú se n'ocuparà.

]]> Els arbres que havien estat plantats en el passat han crescut. Com a testimonis vivents, marquen la continuïtat entre el temps en què U era un nen i el temps en què, ara, es troba al llindar de la vellesa. Per U fa temps que el temps passa entre oci, llibres i néts. Avui ha recollit, com cada dia, M a l'acadèmia d'idiomes. Els pares no tenen temps. Treballen. Paguen com poden el que costa que el nen pugui anar a piscina, a piano i a anglès.

]]> L'any 1763 Carles III va fer construir un pont a Molins de Rei que creuava el riu Llobregat. Es coneixia com el pont de les quinze arcades i estava fet amb pedra vermella provinent de l'altra riba del riu. Durant els poc més de dos-cents anys que va existir, es va convertir en pas obligat per tot aquell que anava de Barcelona a Madrid i en el punt de confluència de tot el comerç de la zona. La nit del cinc al sis de desembre de 1971 una riuada va provocar l'esfondrament del pont de Carles III. Uns mesos més tard va ser desmuntat i les seves pedres vermelles van ser enumerades d'una en una per encaixar-les novament i tornar-lo a construir algun dia.

]]>