Mira que escric, jo, molt sovint i de tot, i en canvi dels indignats he procurat escriure'n poc, canviar sempre de tema. Per què? Per una barreja de tendresa, avorriment i angúnia. Això d'estar a la flor de la vida té avantatges i té inconvenients. Avantatges: els veus a venir d'una hora lluny. Inconvenients: els veus a venir d'una hora lluny.

Qui m'havia de dir a mi que em trobaria fent safareig de Felip Puig al bell mig de l'Upper East Side de Nova York, tot esmorzant bagels amb salmó amb un expert nord-americà en temes policials. L'home vol saber què en penso jo de la càrrega dels Mossos d'Esquadra contra els indignats de la plaça Catalunya. What a mistake, uh? (quina cagada, no?), pregunta.

Hi ha gent que s'estranya de sentir-m'ho dir: jo admiro molt l'Anne Sinclair, la dona de Dominique Strauss-Kahn. Em sembla una gran senyora amb un concepte molt fi de la dignitat personal. Si a mi alguna vegada m'acusen de violar un cambrer de l'hotel Majestic jo al meu marit només li demanaria una cosa: que si jo nego l'acusació, que si jo dic que el sexe va ser consentit i no forçat, que el meu marit d'entrada em cregui a mi, no al cambrer del Majestic. A mi no em sembla gens ridícul tenir fe en l'home amb qui et vas casar i defensar-lo amb ungles, dents i milions de dòlars mentre no es demostri que és culpable. Per ventura no és o no hauria de ser això, el matrimoni? Una societat de lleials, fins i tot si no poden ser fidels?

Els nostres indignats són portada de The New York Times i de The Washington Post , quin èxit. Però per què no surten indignats, als Estats Units? No es tradueixen a l'anglès, els llibres de Stéphane Hessel? Per què els únics que acampen allà són turistes espanyols i els seus amics? Per què no hi ha joves ianquis passant la nit a Times Square i muntant comissions a la seu del Nasdaq? No serà perquè allà no hi hagi corruptes ni fallida social. Prou que es veia a l'oscaritzat documental Inside job , implacable retrat de la casta financera nord-americana.

Avui surt a la venda un llibre meu a l'editorial Destino: De cómo la CIA eliminó a Carrero Blanco y nos metió en Irak. La verdadera historia secreta de España y Estados Unidos . És un llibre que m'ha portat molta feina, perquè és el fruit d'arreplegar molts testimonis i de buidar moltes carpetes plenes de documents o bé secrets, o que tot just acabaven de deixar de ser-ho, o que feia molt que ningú no se'ls mirava i en treia conclusions.

Sempre m'he identificat amb els papers que fa l'Uma Thurman a les pel·lícules de Tarantino. No sé per què, sempre penso que m'hauria agradat fer-los jo. De la primera Kill Bill en recordo l'escena que jo, la Núvia, entro a la cuina i em poso a clavar ganivetades a una de les meves enemigues, una de les barjaules assassines que per ordre del malparit de Bill em van deixar mig morta el dia del meu casament. La batalla s'interromp quan arriba de col·legi la filla petita de la meva rival. Dissimulem per no espantar la criatura però tampoc gaire, perquè a sa mare de seguida li surt la mala hòstia i em torna a atacar per l'esquena, moment en el qual jo, només faltaria, prescindeixo de tota compassió i me la carrego davant dels ulls de pedra de la nena. A la qual demano perdó, molt educada. I li dic que si de gran es vol venjar que em busqui, que l'estaré esperant. Fi de l'escena.

Anys fugint del futbol. Anys lluitant per fer entendre a tota la gent que conec per què el detesto. Que el considero alienant, degradant, embafador, totalitari, etcètera. Part de l'etcètera té a veure amb ser catalana. En una Catalunya normal, quanta gent viuria pendent pel Barça com ara mateix hi viu? ¿No és veritat que hi ha culers frenètics que no hi entenen gens de futbol ni ganes, que tot el que demanen és mamar una adrenalina i una èpica que pel que sigui (ehem) no han trobat enlloc més?

De cada Sant Jordi de la meva vida en conservo un bon record, tret d'un que em va enganxar en una situació diguem-ne equívoca. Jo mig festejava amb un xicot que alhora mig festejava amb una altra noia. En moments així la política de gestos és important. Jo vaig valorar molt positivament el gest del meu dolç amic de quedar-se a dormir a casa la vigília del dia de Sant Jordi. El lector em sabrà perdonar algunes el·lipsis: 23 d'abril, vuit del matí. Mentre el meu dolç amic i jo ens espolsem la son, ell somriu com somriuen els homes a punt de triomfar. Remena a la motxilla. En treu un llibre sense embolicar. Me l'allarga, cofoi. És una novel·la de l'Almudena Grandes.

Veig de lluny, però em toquen de prop, els mugrons per la independència de la Maria Lapiedra. No deixo d'admirar-ne la simetria; dels mugrons en si i de la traça de la mestressa per a ser alhora chica Torrente i noia Laporta. O López Tena.

Llegeixo amb gust La ciutat vertical , el llibre amb què la Bea Cabezas ha guanyat el Premi Carlemany. Explica una història irresistible: un català emigra a Nova York l'any 1880 i després de passar tota mena d'aventures i misèries, des d'escriure a La Llumenera de Nova York fins a treballar a les incipients obres del metro o anar a ganivetades amb mafiosos, veu una mena de somni americà encarnat en el seu fill, un arquitecte que treballa a la construcció de l'Empire State.

Richard Nixon ja té biblioteca pròpia, com tots els expresidents dels Estats Units. La funció d'aquestes biblioteques és exaltar el llegat de l'expresident però en aquest cas costa una mica: la biblioteca Nixon és bàsicament un museu del Watergate. És el que té passar a la història pel pitjor que has fet a la vida, així no sigui massa diferent del que han fet d'altres. L'estimat John Fitzgerald Kennedy, sense anar més lluny, va manar atemptar contra Fidel Castro, va ser el primer que va donar l'ordre de desestabilitzar Salvador Allende, havia arribat a president amb el suport de la màfia... Només li va faltar posar Joan Saura al capdavant de l'FBI, per entendre'ns.

No recordo quan ni com en Josep Maria Plana em va començar a llegir i a escriure com un clau. Article que jo publicava, article que generava una carta seva. M'estimo més dir-ne cartes, per molt que hagin pres sempre l'aparença de correus electrònics, perquè l'home s'hi aboca a raig, fent-me veure el seu món a través del que m'escriu. La seva joventut plena de revolta i transgressió (també de por) i d'experiments fallits com viure en una comuna. Un gran coneixement i una gran dèria per la contracultura nord-americana, i alhora un tocar de peus a terra molt català, molt irònic. La dona i els fills. La passió per la bicicleta. L'esperit de botiguer anarquista. La feina de sol a sol al bar.

Al Japó de les pedres en fan herois. Penso en els cent vuitanta que s'han quedat a liquidar la central nuclear de Fukushima sabent que han de rebre nivells de radiació letals. Que són carn de canó i de càncer. No corren un risc. Corren la mort prematura segura.

Ara que ja ha passat la febrada del 8 de març, ara i aquí jo proclamo: si jo pogués no ser dona, no en seria. Bona part de la infantesa la vaig passar renegant del meu gènere i mirant d'emular l'altre. M'hauria encantat néixer noi.

Diguem-ho clar: viure a Nova York fa fàstic. A Nova York lloguen zulos de tres pams (ells en diuen peus ) per molts milers de dòlars. Fins i tot als apartaments que estan bé et preguntes amb angoixa -i amb cara d'imbècil- on van a parar els teus diners. ¿Són per pagar les canonades del temps del Gran Gatsby que condemnen milions de novaiorquesos a viure sense rentadora? ¿Els aparells d'aire condicionat silenciosos com cotxes de bombers? ¿La quota de rates i escarabats fent cua per al càsting de Godzilla ?

La cosa es pot explicar de manera feixuga perquè sembli molt complicada. Però de fet és molt simple. Resulta que mentre tothom està pendent de les revoltes polítiques i populars a les Aràbies, a les Amèriques es viu una revolta econòmica i governamental. Alguns Estats dels que estan Units, i que recentment han estrenat governador republicà, han declarat la guerra als seus propis funcionaris. Han tret la calculadora i han dit que els números no surten. Que és impossible pagar totes les nòmines i els beneficis sanitaris i les pensions promeses. Que no n'hi ha ni cinc a la caixa.

En què s'assemblen una monja de Toledo i Charles Manson? Doncs en el fet que tots dos han desafiat virtualment l'ordre d'estar físicament tancats (ell a la presó, ella en un convent de clausura) gràcies a les noves tecnologies. Les revolucions no s'acaben a Egipte.

Setembre/octubre del 2000. Més o menys per la Segona Intifada. Jo feia una ruta que de Tunísia em va dur a Israel i d'allà a Egipte, l'únic de tots tres països que no coneixia d'abans. La primera impressió no va ser favorable. L'última tampoc. Em recordo donant voltes pel Caire, lluitant per trobar-hi algun sentit. Per copsar la màgia de què tothom parlava. No la vaig veure enlloc.

Es mor la Maria Schneider, i la basarda retruny París i Perpinyà enllà, molt enllà. Acords del Gato Barbieri giravolten a la panxa del bou de l'hotel Carlyle de Nova York, on de tant en tant toca Woody Allen. També és l'hotel on els agents del servei secret van portar la Marilyn Monroe la nit del 19 de maig de 1962, en acabat de cantar-li el Happy birthday al president Kennedy, davant d'un Madison Square Garden ple com un ou.