10 A vegades em sorprenc a mi mateixa recordant una frase que va dir algú en algun moment donat sense que ningú li donés gaire importància. Acostumen a ser frases banals, fruit d'un comentari que podria perfectament passar desapercebut, però que per un motiu o altre em queden gravades al cap. Aquest tipus de memòria selectiva no només la tinc amb frases que diu la gent, també guardo imatges, moments i sensacions relacionats amb gent amb qui m'he creuat a la vida. Quan a vegades he comentat amb algú un fet que vam compartir i ell o ella no el recorda, sempre penso el mateix: quantes coses que jo he dit i que jo he fet només les recorden els altres?

]]> Fa molt que no us avorriu? Jo l'altre dia era dins d'un ascensor i vaig pensar que feia massa temps que no m'avorria i que tenia ganes de tenir aquella sensació en què es barregen la mandra, el neguit, el relax i la creativitat. Mandra perquè com menys fas, menys ganes tens de fer. Neguit perquè creus que hauries d'estar fent alguna altra cosa. Relax perquè a mesura que passen els minuts el cos i el cap es van adaptant a una letargia hipnotitzant que no canvio ni per la millor sessió de meditació. I creativa perquè és aleshores quan apareixen les idees brillants, si és que n'hem de tenir alguna durant la vida. Malauradament estàs tan mandrós, neguitós i relaxat que no tens ànim per aixecar-te i apuntar-la, i, esclar, l'acabes oblidant… però això és un altre tema.

]]> Tafanejant per Facebook em vaig trobar amb un d'aquells exercicis que a molts ens hauria agradat dur a terme: quatre germanes s'havien fet una foto cada any durant 36 anys. A les imatges cadascuna d'elles està sempre en la mateixa posició i, per tant, és molt senzill anar veient com ha evolucionat físicament cada cara, cada cos i cada manera de mirar. El fotògraf va ser el marit de la més gran de les quatre i, des del 1975 fins al 2010, cada any duien a terme aquest breu ritual que ara s'ha convertit en una peça d'art.

]]> L'arribada de Neymar a Barcelona va aixecar molta expectació i les hores que va passar a la nostra ciutat no van decebre: va parlar català, va fer els tocs de rigor i (oh sorpresa!) va dir que havia complert un somni.

]]> L' altre dia una noia, la Joana, estudiant de primer de periodisme de la UPF, va venir a la ràdio a fer-me una entrevista per a una assignatura. Després de fer-me un parell de fotos per il·lustrar el que estava a punt de dir, va treure un full escrit a mà, ple com un ou d'anotacions per tot arreu. Hi havia preguntes, fletxes, acotacions, esquemes. La Joana va treure una gravadora, em va demanar permís per enregistrar la nostra conversa i va prémer el botó vermell.

]]> En els articles, com a la vida, es dóna un estrany fenomen: sempre és més fàcil parlar d'un fet negatiu que d'un de positiu. Pràcticament ningú es pren la molèstia de destacar, en una conversa, que es troba bé de salut, però tots reneguem constantment del mal d'esquena que tenim des de fa dies. Potser només uns quants reconeixen públicament que són molt feliços amb la seva parella, però en canvi narrem apassionats una discussió o una enrabiada amb el nostre cònjuge. Quan no ens atenen bé en una botiga posem el crit al cel, sortim del local enrabiats i repetim una vegada i una altra que no hi ha dret! No sé per què parlar del que és negatiu és sempre més atractiu. Posem-ne un exemple.

]]> Potser el que proposaré ara és l'esforç més èpic que molts haureu fet en els últims mesos, si no anys, però crec que provar-ho pot valdre la pena. Tots hem passat o estem passant moments molt complicats a la vida per diferents motius: alguns us heu quedat sense feina, a d'altres us han rebaixat el sou fins a un punt insostenible; d'altres han perdut una persona estimada i uns altres estan malalts. N'hi ha que els han tret de casa seva i n'hi ha que han hagut de marxar a un altre país per provar de començar de nou. Segur que no ens costarà trobar gent a qui han trencat el cor i d'altra a qui han trencat l'ànima; gent que es troba sola i gent que no sap lletrejar la paraula esperança . Persones que han hagut d'abaixar la persiana d'un negoci familiar i centenari i persones que han abandonat una vocació per poder portar un plat a casa. Tot això i moltes altres coses estan minvant l'esperit de la gent, ens estan empetitint i agrisant. Els problemes ja no són personals, són comuns, ens contagiem els uns als altres de desànim, de desencoratjament i de tristor. Ens hem tornat més solidaris amb l'altre i això significa també compartir el seu patiment. Per això el que avui vull fer des d'aquesta humil columna és convidar-vos a pensar en una cosa bona que teniu al costat vostre: una persona que us estima, un projecte que us fa somiar, una vivència que encara us fa riure, un detall que algú va tenir amb vosaltres quan ja no crèieu en els detalls, un dia de sol si sou dels que us agrada el sol, un gest que us fa creure en les persones, una mà que us prem la vostra, la panxa grossa i maternal d'una bona amiga, un favor que us fan abans que el demaneu, una conversa inesperadament reconfortant o una carícia encara més inesperada i encara més reconfortant.

]]> Quantes vegades no hem sentit els veïns, amics i fins i tot familiars de delinqüents, violadors i maltractadors dir, davant de les càmeres de tele, que el detingut o acusat del delicte era una persona "totalment normal"? Hi ha un punt que ja espero el moment normalitat enmig de les declaracions que surten per la pantalla o que sentim a la ràdio o que llegim als diaris i per internet. Sembla que aquesta aparent normalitat és una de les coses que més ens inquieta a tots plegats. L'últim exemple el tenim en el cas, inassumible i inimaginable, de les tres noies segrestades a Cleveland. Entre d'altres, va ser l'home que les va alliberar qui va dir que estava totalment desconcertat pel fet que havia passat llargues estones i havia compartit taula amb el seu veí durant molts anys, sense saber que aquella mateixa persona amagava al soterrani de casa seva tres adolescents des de feia 10 anys. D'aquest cas, cada detall que anem coneixent esgarrifa més que l'anterior, però és cert que pensar en la possibilitat d'estar convivint amb una persona que amaga un secret impossible d'assumir com aquest et deixa en un una situació molt incòmoda i inquietant.

]]> No m'ho puc treure del cap. Tenim motius per estar indignats i tristos i enfadats, però les retallades a la llei de dependència sobrepassen qualsevol altra cosa. No vull viure en un país on la gent que més limitada veu la seva llibertat física i mental són els grans afectats per unes retallades econòmiques insostenibles.

]]> Darrerament tinc la sensació que hem de tenir opinió de tot, des de les coses més petites fins a les decisions internacionals que condicionen el nostre futur. A més sembla que han de ser opinions contundents i argumentades, sense esquerdes per on pugui entrar una rèplica contrària que pugui esquinçar la nostra raó. Com que rebem informacions per terra, mar i aire, inconscientment ens anem preguntant què opinem nosaltres sobre aquell tema, quan el cert és que en moltes ocasions no n'opinem res: no tenim la suficient informació o no hem generat prou interès per aquella matèria per haver-nos format una opinió sòlida i defensable. On s'ha vist que una persona sàpiga de totes les matèries del planeta? Qui és el guapo que s'atreveix a dir què opina de qualsevol cosa que l'envolta al món? Estic convençuda que fins i tot Leonardo da Vinci tenia dubtes en matèria de moda i estilisme (per apuntar algun dels seus possibles punts febles).

]]> Era de nit i un dia entre setmana. Hi havia més cotxes del normal perquè sortíem d'un espectacle al Palau Sant Jordi, però tot i així a la ronda del Mig hi havia una filera de cons taronges que limitaven l'accés al carril de la dreta i per tant els cotxes que circulàvem ho fèiem en fila índia i a ritme de processó. Aquesta lentitud inusual dins una via ràpida va fer que em pogués fixar en els petits detalls que sempre em passen desapercebuts: el color gastat de les parets, les olors intenses d'algun tram, les línies mig esborrades que delimiten el voral i els llums de situació que espurnegen les parets del túnel. Mai havia vist conscientment que hi hagués aquells llums cada x metres: són reflectants per les dues bandes i estan posats a l'altura de les rodes de la majoria dels cotxes. La llum que provoquen amb l'efecte dels fars dels vehicles és ataronjada i serveixen per marcar el camí i la presència de la paret. Rumiava en totes aquestes coses quan em vaig adonar que havien tallat el carril dret perquè hi havia un grup d'homes netejant, precisament, aquests petits llums taronges de les parets del túnel. Ho feien com ho fem a casa: amb un polvoritzador netejavidres i un drap. Es feia estrany veure una acció tan quotidiana en un espai tan impersonal. Mai havia pensat que hi havia gent que es dedicava a netejar aquells petits fars. Vaig ser conscient que aquell home probablement se n'anava a dormir quan ja era de dia perquè treballava de nit, que ell quan passava pel túnel amb el seu cotxe el primer que veia eren els seus "petits llums taronges" i que de tant en tant, quan era al gimnàs, per exemple, se sorprenia preguntant-se què podia fer perquè la brutícia que quedava incrustada a la part inferior del llum sortís més fàcilment. Finalment abans de prémer l'accelerador vaig pensar que a vegades la lentitud ens fa més conscients de tot i de tothom.

]]> Només sé com es diu perquè algú l'ha cridat i ella ha respost. Cecília. Va amunt i avall amb la decisió que només la veterania atorga i els seus moviments són àgils i alhora mecànics, gairebé automàtics. No sé com ni per què m'explica que fa 43 anys que treballa a l'hospital i que ara, a finals de juliol, es jubila. Jo em lamento, no perquè em faci mal quan em punxa, sinó precisament per tot el contrari: perquè ningú clava l'agulla com ho fa ella. No és especialment dolça ni atenta, però sembla que les seves mans hagin estat creades per fer exactament això que fan. M'explica, sense que jo hagi d'insistir gaire perquè ho faci, que podria no jubilar-se, que podria triar continuar a l'hospital amb bata blanca, atenent els pacients i ajudant els metges, però que tal com estan les coses prefereix plegar; anar-se'n a casa i disfrutar de la vida. Sense cap mena de dubte té l'energia necessària per sortir al món i viure la vida i, encara amb menys dubtes -si es pot-, s'ha guanyat el dret a fer-ho.

]]> Ma mare m'explica que quan jo era petita i coneixia algú nou (uns amics dels meus pares, un botiguer, la mare d'una nena de la meva classe o la professora del nou curs) el que feia era quedar-me callada, mirar-la descaradament i, un cop ens haguéssim allunyat de la persona en qüestió, dictaminar: "Em cau bé" o "No em cau bé".

]]> Fa uns quants dies sortia del teatre i un amic amb qui vam coincidir em va dir: "Mira, estic content d'haver vingut, perquè n'he sortit millor del que hi he entrat". Jo vaig assentir i li vaig dir que coincidia plenament amb ell; l'obra ens havia deixat molt bon gust de boca, ens havia fet riure i pel mateix preu ens regalava un pòsit de bon rotllo que duraria, com a mínim, fins a l'hora d'anar a dormir.

]]> Em meravella la gent que s'oblida d'engegar el seu telèfon mòbil fins ben entrat el matí. Són pocs, però els que ho fan tinc la sensació que viuen amb una calma interna superior a la meva. De la mateixa manera, també aquells que un cop donen per acabada la jornada laboral, igual que es treuen les corbates o es canvien les sabates de cordons per sabatilles, premen el botonet d' on / off dels seus telèfons i s'acomiaden del món fins l'endemà. Jo no sóc així: jo dormo amb el telèfon a la tauleta de nit, si estic avorrida o esperant en alguna cua el miro i el remiro com si hagués de rebre la trucada de la meva vida, és el primer que comprovo que porto a la bossa i, sense cap mena de dubte, seria de les tres coses que em sabria més greu perdre en un robatori pel carrer. Ara bé, també sóc d'aquelles que no contesta els missatges a l'instant, ni respon a totes les trucades entrants, ni revisa els mails cada minut per poder-los contestar com més aviat millor. No, jo això no ho faig. A vegades és mandra, a vegades és impossibilitat, a vegades és saturació. Al principi això irritava els meus amics i familiars, que no entenien la meva no-reprocitat comunicativa, però passat un temps tothom que es posa en contacte amb mi amb certa freqüència ja va entenent i acceptant que jo sóc així pel que fa a les trucades, els whatsapps , els SMS i els mails. Tinc, per tant, una relació peculiar amb el telèfon mòbil: estic sempre comunicada, però no sempre comunicativa. Amb tot, encara hi ha dies que em sento esclava de l'aparell, que escolto tons i vibracions que m'alteren pensant-me que són meus, que noto una suor freda quan no el trobo enlloc, que visc una petita decepció si no hi ha cap whatsapp en tota la tarda…

]]> L' altre dia anava dins un taxi i a l'altura de Via Laietana, a Barcelona, l'home que conduïa el cotxe es va quedar absolutament adormit en un semàfor. Jo primer vaig pensar que era lent de reflexos, però després de mig minut ben bo i enmig dels clàxons me'l vaig mirar i el vaig veure amb els ulls tancats i amb aquella respiració que només ens fa fer el son. Li vaig donar un parell de copets al braç i li vaig dir un tímid "senyor, que s'ha adormit?" L'home es va despertar de cop i durant uns segons no sabia on era, qui era jo ni què li estava dient. De seguida, però, es va situar, em va somriure com qui res i va prémer l'accelerador per continuar amb el nostre trajecte. Però jo no m'havia quedat satisfeta sinó una mica preocupada, no només per la meva integritat física sinó també, i sobretot, per la del taxista.

]]> Ahir celebràvem el Dia Internacional de la Dona o l'aprofitàvem per fer repàs de tot el que encara ens queda per assolir com a societat sana, per indignar-nos amb totes aquelles injustícies que encara bateguen impunes entre nosaltres i per prendre consciència de totes aquelles aberracions que passen en molts països arreu del món.

]]> Jo potser sóc molt primmirada, però la veritat és que no em podia creure el que havia vist fins que no vaig fer mitja volta, vaig tornar a l'aparador de la joieria en qüestió i vaig clavar els ulls damunt la polsera. I sí, sí... era allà, a primera fila, davant dels diamants i les perles, dels anells d'or blanc i les arracades de robins. Aquella polsera cridava l'atenció en el conjunt de l'aparador per la seva desproporció, pel seu color llampant i per l'anunci cridaner que l'acompanyava. Era impossible no veure-la i alhora jo vaig haver de mirar-la dues vegades per creure'm el que estava veient. La polsera en qüestió era el braçalet oficial dels Polseres Vermelles: una goma de color vermell, amb les lletres de la famosa sèrie escrites en blanc i de mida regulable a base de foradets que s'ajusten a un canell o a un altre. Com les dels hospitals, però més divertides.

]]> La desconfiança ha exisitit des dels inicis del temps, però avui dia ha arribat a formar part del procés que hi ha des que ens comuniquen una cosa fins que ens quedem satisfets amb la resposta.

]]> Dubtar és de valents. Cal molt més coratge per qüestionar-se les coses que per mantenir-se ferm en un argument, una idea o una manera de pensar. En un primer moment pot semblar que el dubte et fa trontollar, que et posa en una situació molt vulnerable i que la seva mera existència et desacredita, però només caldran uns segons perquè t'adonis que no estar segur d'alguna cosa et reforça, perquè t'encara amb qui ets. El dubte ens fa passar examen contínuament amb el món que ens envolta i això no pot ser dolent.

]]>