El projecte establert de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat per construir un edifici de l’Audiència Provincial a l’actual "solar històric” de la ciutat (passeig Lluís Companys, 1-5) és un total despropòsit. I ho és tant en termes de contingut com de procediment.

En el panorama internacional en què estem instal·lats després de la recent revolució Trump, hi ha dos factors globals que mereixen atenció: la Xina i l’anomenat Sud Global.

Els temes de gènere estan presents en les societats humanes des de molt temps abans del paleolític. I segueixen molt mal resolts.

No és gens agosarat afirmar que els jutges de la cúpula judicial espanyola fan constantment política. Resulta evident quan interpreten les normes al seu aire ideològic de caire predemocràtic, tot capgirant el sentit de les lleis, negant la seva aplicació, inventant conceptes (violència, terrorisme) o decidint arbitràriament sobre les penes (Estatut, llei d’amnistia, sentència dels líders del Procés). El judici al fiscal general només n'és l'últim exemple.

El balanç de la UE de les darreres dècades ha estat positiu: ha garantit la pau entre els seus membres en la segona postguerra, ha establert una zona econòmica i una moneda parcialment compartida i ha reforçat la idea d’una realitat cultural pròpia i d’un actor col·lectiu específic tant internament (institucions) com en l’escena global. Alguns aspectes i polítiques més específics (PAC, espai comunicatiu, Erasmus, energies-ecologia, etc.) formen part de l’haver de la Unió. 

Donald Trump sembla voler compatibilitzar i fer coherents dos grans perills que els grecs antics assenyalaven per a qualsevol règim polític: el despotisme i l’anarquia. Les seves decisions, alhora contundents i erràtiques –nomenament d’incompetents, aranzels vacil·lants, obsessió per la seguretat, militarisme, desconfiança, etc.– poden acabar empetitint la potència americana, en contrast amb les pretensions del Make America Great Again. D’altra banda, Trump està fomentant un món més anàrquic que el que va trobar. Uns Estats Units autopercebuts com "més grans" a escala interna no resulten contradictoris amb uns Estats Units més aïllats i més petits a escala global.

El concepte transició sol indicar el pas d’una situació A a una situació B en un temps determinat. Normalment, s’entén que A i B són clarament diferents, quasi com dos conjunts disjunts (sense elements comuns). B substitueix A. Tanmateix, això acostuma a ser un miratge, especialment en l’àmbit polític. 

Les democràcies liberals es juguen bona part del seu futur als EUA. També les europees. De moment, el segle XXI és un mal segle per a les democràcies. En comparació amb el final dels anys 90, avui hi ha menys democràcies al món i encara algunes han sofert un notable retrocés dels seus estats de dret: Turquia, Polònia, Eslovàquia, Hongria... i Espanya. Sembla que Trump i el seu govern volen donar la raó a la coneguda tesi de Levitsky i Ziblatt (2018) que diu que les democràcies actuals no moren per cops d’estat externs, sinó per l’esllavissament d’institucions i ciutadans cap a l’autoritarisme.

Des del segle XIX fins a l’actualitat es constata una greu manca de cultura política genuïnament “liberal” a l’estat espanyol. Especialment a les institucions de la cúpula judicial. El periple s’inicia amb la Constitució de Cadis de 1812, en la qual ni tan sols es parla de poder judicial, concebut com una instància subsidiària del poder executiu. En el franquisme els tribunals constitueixen el braç legal de la dictadura. De fet, els jutges de les més altes institucions han estat més lleials als objectius de permanència de l’Estat (unitat i monarquia) que als objectius del liberalisme polític i de l’estat de dret (drets i llibertats individuals i col·lectives, imparcialitat judicial, separació de poders). 

Vivim temps incerts. I quan els temps són incerts, les teories ballen. Trump i les guerres d’Ucraïna i Gaza augmenten les inseguretats de futur. N’hi ha de molts tipus, la del tàndem pau-guerra, la lluita per l’hegemonia entre dos imperis (EUA, Xina) i tres importants potències nuclears (s’hi afegeix Rússia), les ombres de les diverses energies i de l’aigua, un creixement de la població mundial al voltant del 20-25% en les properes dècades, les migracions internacionals, els fonamentalismes polítics i religiosos, etc. El resultat és un tapís acolorit d’incerteses fragmentades.

Definitivament, sembla que hem entrat en un nou món. Més dur, més pràctic, més realista. El món de la segona postguerra s’està acabant abruptament. La nova administració dels Estats Units és el principal actor d’aquest canvi. Competència i seguretat són les renovades paraules clau. Això implica canvis importants no només en el que passa, sinó en com pensem el que passa. Aquest article se centra en el primer aspecte.

Les incerteses provoquen inseguretats. I les inseguretats incentiven els autoritarismes. En una primera etapa sembla que hi haurà una congruència entre les orientacions econòmiques i de poder de la Casa Blanca i la cort dels magnats empresarials que li donen suport: les Set Magnífiques (The Magnificent Seven) del nou imperialisme tecnològic (Meta, Apple, Microsoft, Alphabet, Nvidia, Amazon, Tesla).

Des d’Europa no resulta gaire fàcil entendre el fenomen Trump. Permetin-me que els expliqui una petita història personal que potser pot aportar una mica de llum en el moment de copsar la cultura republicana que ha impulsat el fenomen del nou president americà.  

Això dels humans no està gaire ben fet. Com la resta dels éssers vius, som un producte de l’evolució de la vida en el planeta durant uns 3.800 milions d’anys. Els nostres cervells ens permeten fer coses magnífiques: ciències, arts, filosofia, tecnologia..., però tenim cervells que també presenten deficiències de disseny, guies emotives, més racionalitat individual que col·lectiva, i tendències al gregarisme i a la credulitat política, moral o religiosa. Som racionals, diguem-ne, només a temps parcial.

En l’àmbit polític, ser avui pessimista és com ser jove o vell: cap de les tres coses no té cap mèrit. El segle XXI no és un temps propici per a les democràcies liberals. En el que portem de segle, el seu nombre ha disminuït, així com la qualitat liberal de bona part d’elles. El darrer indicador, la "rebel·lió" de les classes mitjanes i populars marginades dels èxits macroeconòmics contra les elits de l’establishment (el Partit Demòcrata americà; la socialdemocràcia i el centredreta tradicionals a Europa).

Avui la transgressió és de dretes. Ho és molt més que la d’una esquerra que es mostra envellida i desconnectada de bona part de la ciutadania, inclosa la d’ingressos mitjans i baixos.

George Steiner manté que “potser en la nostra breu història evolutiva encara no hem après a pensar”. Així, uns primats que viuen en un planeta petit d’una estrella vulgar, dins una galàxia com milers de milions d’altres, estaríem en una fase més aviat infantil en termes evolutius. Té raó Steiner?

El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

La millor decisió dels darrers set anys per part dels dirigents independentistes ha estat la d’aquells que després dels fets d’octubre del 2017 i l’aplicació de l’article 155 van optar per anar-se’n a l’exili. Es tracta d’una decisió que ha permès internacionalitzar el conflicte de fons entre Catalunya i l’Estat, així com per constatar les mancances liberal-democràtiques de la cúpula judicial espanyola. El reiterat ridícul dels jutges del Tribunal Suprem davant dels tribunals de la Unió Europea, el Consell d’Europa i del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha estat constant. S’ha constatat la inexistència de l’estat de dret espanyol en relació amb l’independentisme. El centre de gravetat d’aquest procés d’internacionalització ha pivotat en els exiliats i, sobretot, en el president Puigdemont. I el tema no s'ha acabat.

Una premissa elemental de l'estat de dret és que els tribunals no poden no aplicar les lleis. Estan obligats a fer-ho pensin el que pensin de les lleis decidides per altres institucions (Parlaments). Doncs bé, això s’està incomplint a l’Estat espanyol davant dels ulls de tothom.