Jo tenia una família feliç, de les que tenen conversa i riuen als restaurants, i sempre m'havia inquietat veure algun pare separat, o potser vidu, sense afaitar i en companyia de dos fills adolescents menjant en silenci. Quan em vaig separar vaig tenir por de convertir-me en un d'aquests pares que, sense la parella, se senten incòmodes amb els seus propis fills. Pobres pares que se senten observats quan van a buscar els nens a l'escola. O quan fan cua al cinema. Potser també formaven part d'una família que reia, i ja no riuen, i parlen poc, i no es miren, i fins i tot treuen el mòbil. Al principi em feia por ser un d'aquests pares, i que els fills comparessin, i que la preferència per un progenitor o per l'altre es fes evident, i que no s'animessin a passar un cap de setmana amb mi a la muntanya o al mar.