Fa gairebé 15 anys que impulsem millores en la qualitat institucional de les nostres administracions amb l’objectiu d’assolir una major complicitat amb la ciutadania i, per tant, una major legitimitat social. Es tracta d’un conjunt de reformes orgàniques com la transparència, la rendició de comptes, l’Administració oberta, la integritat i lluita contra la corrupció, sistemes interns de compliance, etc. Tot plegat es va desplegar amb bon criteri, ja que aquests ingredients de qualitat institucional representaven l’eterna assignatura pendent de les administracions nacionals en comparació amb les dels països més avançats i madurs en el pla democràtic. Passar de la retòrica a la pràctica no ha estat senzill i les administracions han hagut d’invertir un volum extraordinari de recursos per poder implantar aquestes estratègies. El resultat de tot això genera dues paradoxes. La primera: que, de manera sorprenent, els ciutadans corrents han acollit amb absoluta indiferència totes aquestes novetats. La segona: que els esforços organitzatius per complir aquestes noves exigències han anat en detriment de la qualitat dels serveis públics i, en aquests moments, la legitimació social de les administracions públiques està, segurament, en el seu moment més baix en les darreres quatre dècades. En definitiva: hem impulsat uns instruments per gaudir de major complicitat social i el resultat ha estat just el contrari. Posem sobre la taula algunes reflexions sobre el que ha esdevingut durant els darrers anys:

Aquests darrers dies l’escàndol sobre retribucions i jubilacions ha posat a la diana el prestigi de la més alta institució de Catalunya. Alguns podrien tenir la temptació de penalitzar el diari que, amb una excel·lent tasca de recerca a través del dret d’accés, ha pogut obtenir una informació que fa anys que hauria de ser objecte de publicació i transparència. Entre altres coses perquè ho diu la llei, i la coneixia molta gent, encara que potser a alguns no els havia interessat esbrinar-ne els detalls legals. Penalitzar el diari seria caure en el parany de matar el missatger, un missatger que de forma totalment professional ha contribuït a sanejar i visibilitzar una situació anòmala que no tan sols afecta el Parlament, sinó també moltes altres institucions, d’aquí i de fora, que en les seves retribucions i beneficis s’allunyen dels estàndards bàsics de les retribucions públiques als professionals de primera línia –com el sector sanitari, els educadors, els bombers o els policies, per posar-ne alguns exemples–. La indignació de la ciutadania és comprensible, però el prestigi és recuperable, i més quan ara, de forma contundent, s’ha pres una decisió de canvi assumint totes les conseqüències.

Com Stéphane Hessel, el diplomàtic francès que en la seva vellesa tardana va escriure Indigneu-vos, Comprometeu-vos i No us rendiu, José Antonio González Casanova ha estat un mestre de molts, honest intel·lectualment i guiat molt més pels astres, que l'apassionaven, que no pels interessos del poder, que coneixia i mai el van atrapar.

La paraula negacionisme, aplicada a la pandèmia del covid-19, està generant en diversos àmbits professionals una cadena de pors i de cauteles que obliguen a trencar alguns silencis sobre la qüestió imminent de la vacunació obligatòria amb un passaport sanitari. Vivim temps de canvis globals en què la pandèmia pot marcar un canvi de rumb de la nostra civilització, i potser, només potser, som a temps de recórrer a la deliberació argumentada, al rigor del mètode científic i a la solidesa de l’estat de dret per plantejar dubtes raonables en l’equilibri de mesures i costos. I d'acudir al dret a la llibertat d’expressió per plantejar dubtes raonats.

Ahir al matí, d'hora, el diputat basc Jon Iñarritu em va escriure. Em donava la notícia, colpidora, de les que et confronten a la memòria viva. Coneixia la nostra relació, discreta, de vint anys, i l’estima que sempre li vaig tenir. El seu missatge anava acompanyat d’un comentari que segur que accepta que reprodueixi: “Se ha ido una buena persona y siempre comprometido, podía haber vivido mucho mejor y ha estado hasta el final”. Julen Madariaga ha mort, i amb ell se'n va una etapa de la lluita antifranquista basca i de les complexitats d’una democràcia que va renunciar a donar plena garantia de continuïtat al fet diferencial territorial. També una història de terror, punyent, de violència injusta. La crònica oficial de la seva vida està feta. Però hi havia un Julen que era un cavaller culte, ple de vida, d’enginy, de converses llargues, de natura, d’estima, que fugia del sectarisme, i sobretot un home ple de misteri i de gran poder estratègic. Ell em va ensenyar que l’enigma basc era molt més complex del que va anunciar Sabina a la seva cançó. Ningú és qui sembla, però tot és molt senzill. Sabia qui era qui, a tots els racons, i era difícil que la seva mirada humanista no es traduís en determinats moments en sentències molt clares. Recordo un passeig tranquil per Sant Sebastià i recordo la seva indignació amb els que s’havien fet milionaris a costa de l’esquerra abertzale. “Los de los negocios, esto sí que es inmoralidad”, deia, i amb això traduïa un esperit ètic que a la seva manera va mantenir en els seus viatges misteriosos, a Irlanda del Nord, a París, a tants indrets, i en el refugi domèstic en plena natura, criant fills i filles compromesos, lluny de luxes i pretensions. Amb ell ha marxat molt de tot el que mai se sabrà, misteri necessari d’un home que sabia reconèixer l’altre. En el seu arrest domiciliari a París rebia visites amb les ganes de poder seguir creant fil de pau i d’amistat profunda. Vida, música, alguna confidència i moltes preguntes, a partir del seu clàssic: “Cómo lo ves?”

Un país com Catalunya, que va recuperar la institució històrica d'una policia pròpia després de la dictadura, amb un desplegament progressiu durant anys, amb una constant formació a través de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, de referència mundial, i amb la capacitat en determinants moments d’impulsar canvis interns per tenir lideratges policials rellevants, no es mereix el judici sumaríssim al qual ara s’està sometent aquesta institució, formada per milers de funcionaris públics catalans i totalment arrelada al territori.

Fa uns dies la consellera de Justícia va titllar de “coaccions” als funcionaris –que els impedien el lliure desenvolupament de la seva feina– unes declaracions injustificables del Suprem en què l’alt tribunal avisava de possible prevaricació si s’excarcerava els líders independentistes durant el confinament. El Suprem no ha desaprofitat el moment actual per tornar a impedir qualsevol possibilitat de retorn a la justícia pel que fa als presos polítics. A més, amb el seu comunicat, ha complicat enormement la presa de decisions en política penitenciària per a la resta de població empresonada, paralitzant un abordatge més determinat en el marc de la legalitat penitenciària i totes les possibilitats de reacció que aquesta ofereix davant l’escenari extraordinari de la pandèmia.

La gestió de la pandèmia ens ha agafat totalment desprevinguts, especialment als polítics governants, aquí i allà, que són els que estan passant l’autèntic test de l’eficàcia i de la competència en la gestió d’un escenari complex, dramàtic, incert. La descentralització tardana de les compres de subministraments sanitaris, la manca de garanties d’algunes comandes (com els tests ràpids), la coordinació, que no centralització, de la crisi amb les comunitats autònomes, la presa de decisions basades en epidemiòlegs de prestigi, la capacitat d’escolta mútua, en definitiva, la humilitat, a poc a poc s’estan obrint camí en els escenaris polítics, per davant de la intransigència o combats electorals. El sistema sanitari a Espanya està basat en una clara opció descentralitzadora i cada model ha anat orientant diverses polítiques que han construït sistemes sanitaris diferents. És poc racional que en moments de màxima emergència no es donés un vot de confiança al màxim desplegament competencial, com ha fet Angela Merkel amb el sistema federal, i que, per tant, qüestions relatives a l’abastament urgent dels mitjans de prevenció, diagnòstic o respiració assistida hagin trigat tant. La burocràcia potser no és l’excusa.

Mai esgotem les cruïlles polítiques, hem après a conviure en una incertesa constant, però el fet que les eleccions comportin contínuament escenaris frustrants només consolida aquells poders que els autènticament demòcrates i resistents diuen que combaten: els operadors macroeconòmics i el feixisme que creix de l’anomia de la falta de govern. La manca de voluntat de pactes viables i ràpids ara mateix constitueix una irresponsabilitat de la política catalana i espanyola que, si no es redreça urgentment, seguirà fent-nos baixar per un pou.

El dia 1 d’octubre vam guanyar. Per dimensionar aquesta victòria seria bo disposar de temps. Ens cal ser conscients de tot el que s’ha guanyat i establir l’estratègia en funció de l’anàlisi que d’aquí se’n desprengui. I aquest temps, sigui el que sigui, potser curt, en primer lloc ens és indispensable per posar en valor l’abast d’aquesta victòria. Un abast extern i intern.