Estem a Sant Petersburg, l’any 1996. Dos homes entren al luxós restaurant Stáraia Tamójnaia (La Vella Duana), s’entaulen i demanen uns blini amb caviar. El mateix amo del restaurant els serveix i, amb els plats sobre la taula, ell també seu per fer-los companyia. Han passat cinc anys des de l’esfondrament de la Unió Soviètica i la Rússia de Ieltsin, tot i que es democratitza, cada cop cau més en les mans dels novie russkie, els homes de negocis corruptes que saben aprofitar les llacunes legals. Els tres homes entaulats que parlen de negocis són l’alcalde de la ciutat, Anatoli Sobtxak; un dels seus consellers, Vladímir Putin, antic alt càrrec del KGB; i l’amo del restaurant, Ievgueni Prigojin. Tots tres tenen una cosa en comú: el desig d’aprofitar-se del caos postsoviètic. El cas de Putin és conegut: s’ha convertit en un dels homes més rics del món. I Ievgueni Prigojin?

Una nit d'agost del 1968, a Praga, em va despertar un soroll estrepitós. Em vaig llançar cap a la finestra i vaig pensar que era un malson: una columna de tancs baixava pel carrer. Vaig comprovar que els tancs portaven una estrella roja, símbol de la Unió Soviètica. Aleshores jo era una nena i, quan es va fer de dia, amb alguns companys de classe vam sortir al carrer. Observàvem els carros de combat quan a un dels nens se li va acudir aturar un tanc perquè no envaís el centre de Praga. El nen es va posar davant de les erugues metàl·liques… i el tanc no es va aturar.

Anys després d’haver llegit els llibres del Todorov estructuralista a la universitat, un dia vaig tenir l’honor de conèixer-lo personalment: va ser als 90, entrevistant-lo a París. En aquella època, el lingüista i crític literari ja s’havia reciclat en pensador humanista. Després d’haver acabat l’entrevista, vam continuar conversant. Ell provenia de Bulgària; quan era estudiant, va demanar una beca per completar els estudis a la Sorbona i ja no va tornar al seu país d’origen.

La corrupció en la política és un dels temes que més ha ocupat la nostra societat des de fa uns anys. Com viu aquest tema un polític? Què hi passa al seu cap? Un dels escriptors que més i millor han reflexionat sobre aquest tema és Václav Havel. Dimarts que ve, 28 d’octubre, al Teatre Lliure de Gràcia es farà un espectacle - lectura dramatitzada, obert al públic, de l’última obra de teatre que Havel va escriure abans de morir: La retirada, del 2006. Jordi Boixaderas hi fa el paper protagonista del polític que es retira de l’escena, i Dolors Vilarasau, que ja ha portat als escenaris barcelonins amb èxit més d’una obra de Havel, dirigeix l’espectacle -que comença a les 20 hores-. L’obra de Havel va com anell al dit a la reflexió i la crítica sobre l’estament polític que ocupen avui els mitjans de comunicació i les converses dels ciutadans.

Václav Havel és un dels intel·lectuals i homes de cultura més importants del seu país -i gosaria dir, juntament amb Czeslaw Milosz i György Konrad, de tots els que formaven l'anomenada Europa de l'Est- i qui va encarnar com ningú la consciència cívica insubornable davant del poder totalitari. Per això, va semblar natural que, després de la Revolució de Vellut de 1989, Havel assumís la presidència de la nova Txecoslovàquia democràtica.

Des de la seva creació com a estat, Israel ha basat la seva política exterior en el fet d'erigir-se en l'únic estat democràtic del Pròxim Orient i com a principal lluitador contra l'islamisme radical i les seves derivacions terroristes. Des d'aquestes posicions ha demanat i obtingut suport militar i financer, sobretot dels Estats Units, però també d'Europa. No només Israel sinó també els règims autoritaris i dictatorials de la zona, com el de Mubàrak a Egipte, van anar alimentant la por al terrorisme islamista. El president egipci es presentava davant d'Occident com l'amic que aturava la progressió de moviments suposadament vinculats al terrorisme, com ara Hamàs, o lligats a l'islamisme radical, com els Germans Musulmans. Això li permetia obtenir importants ajuts dels aliats occidentals i reforçar la repressió interna, mentre els països democràtics feien la vista grossa. Com a exemple, recordem que el pressupost del ministeri de l'Interior egipci doblava el de Sanitat.

Aquests dies es poden veure a Nova York dues exposicions que permeten comprovar les dues tendències extremes que emprenen els més interessants dels artistes contemporanis a l'hora de repensar la tradició i la cultura heretada, que és com dir els grans temes sempre presents de la condició humana.