Com és tradició en vigílies de la Diada, aquest dijous es lliuraran les medalles d’or que cada any concedeix el Parlament. Enguany l’honor ha recaigut en Núria Feliu i Pau Riba, tots dos a títol pòstum, i en Joaquim Arenas i Margarida Muset, afortunadament vius i actius.

EL ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha (1605-1615) és una de les obres de la literatura espanyola que han assolit una transcendència més gran en la història de la literatura occidental. Una de les paradoxes al voltant de l’obra, i que permet reobrir periòdicament el debat sobre la intencionalitat de l’autor en l’escriptura d’un text i la sobirania del lector en el moment de la interpretació que tota lectura reclama, és que Cervantes afirmava que el seu primer objectiu era mostrar als lectors de l’època els disbarats de “les novel·les de cavalleries”. Amb tot, el que va provocar la seva obra va ser un autèntic revival d’aquest tipus de novel·les. Tant és així que li van sortir imitadors. Després de l’èxit d’un altre Quixot, el d’Avellaneda (un autor que va estirar del personatge i la fama que havia adquirit i que el 1614 va publicar una segona part apòcrifa), es va veure obligat a reivindicar-ne la paternitat i a escriure-li un final per “liquidar-lo” amb la intenció d’evitar altres aventures amb el seu personatge com a protagonista i que va concedir-li un descans llibresc tornant-li el seny que li havia fugit de tant llegir. El personatge del Quixot estaria construït amb l’ànim de fer una paròdia dels llibres de cavalleries i, tanmateix, hauria aconseguit tornar a posar de moda un gènere, per bé que el relat també supera la inventiva contra aquella literatura, humanitzant-la des de l’humor i la ironia.

Umberto Eco, semiòleg, professor, filòsof del llenguatge, assagista, novel·lista, periodista, crític, estudiós de l’estètica medieval... o “l’home que ho sabia tot”, com el definia La Reppublica, és mort. En assabentar-me’n, vaig acabar el meu post diari a Facebook amb una de les seves cites brillants: “Els llibres es respecten llegint-los, no deixant-los en pau”. Jo el dec respectar molt, perquè els seus llibres no els deixo en pau. Vaig córrer a la meva biblioteca, on, a més de les novel·les (segurament el que menys m’interessa), tinc Lector in fabula, Art i bellesa en l’estètica medieval, Seis paseos por los bosques narrativos, Interpretación y sobreinterpretación, Socialismo y consolación i Nadie acabará con los libros, la magnífica conversa amb Carrière, entre d’altres. La meva tristesa personal és gran, com sempre que es mor un mestre, algú que t’ha influït.

Torna Sant Jordi, la gran festa de la literatura, el dia en què lectors i autors es troben i conversen, en què riuades de gent surten al carrer, que s’omple de llibres i roses, en una festa cívica que ha transcendit ja les fronteres de casa nostra i que comença a ser coneguda arreu.

Ens ha deixat el poeta i ho ha fet el mateix dia en què la Institució de les Lletres Catalanes li havia preparat un acte de reconeixement, que vam embastar després de l’homenatge popular als poetes centenaris Rosselló-Pòrcel i Villangómez Llobet de l’1 de febrer, quan vam saber que la seva vida s’apagava. Han estat vint dies de corredisses, d’adhesions dels seus incondicionals, de complicitats entre família i amics per aconseguir fer-li un homenatge del qual ell tenia coneixement i poder-lo fer en vida seva. No hi hem estat a temps. Vergés ens ha deixat just unes hores abans de l’acte de celebració de la seva vida que volia ser aquest homenatge, que havia de conduir el cantautor i president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Isidor Marí.

Fa quinze dies la sala del Vigatà del Palau Moja ens oferia la seva millor imatge per acollir el lliurament dels premis Crítica Serra d'Or 2013. Una sala plena a vessar que va comptar amb una nombrosa representació institucional, literària, universitària i social -amb la presència de l'abat de Montserrat- va escoltar amb capteniment el discurs fortament crític del premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el pare Massot, a les retallades en matèria de cultura i, més directament, en matèria de subvencions. L'ànima de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat assenyalava amb preocupació que l'augment dels problemes en el sector editorial posava en perill la continuïtat del sector.

"U n Estado en decadencia fomenta los nacionalismos: un Estado en buena ventura los desnutre y los reabsorbe " [Ortega y Gasset].

Tanquem la setmana de la històrica manifestació que va col·locar Catalunya en notícia de portada de molts noticiaris i webs internacionals, i el tema encara és prou viu i la reverberació continua a les xarxes socials, on ha suscitat debats intensos. Deixant de banda la catalanofòbia que ara se'ns administra en verinoses píndoles diàries de 140 caràcters i que un compte com @apuntem es dedica a visibilitzar -ja em disculparan que no els segueixi, però hi ha coses que tinc prohibides per prescripció facultativa-; l'intercanvi de sensibilitats, de punts de vista, d'informacions i opinions premanifestació i postmanifestació ha estat molt notable. No parlo de durant la manifestació perquè els telèfons van deixar de tenir cobertura al cor de la marxa durant una bona estona, tret d'alguns afortunats que sembla que ho van poder fer tot, caminar de la capçalera fins al final, fer tuits i quasi confondre la manifestació amb la Cavalcada de Reis o una celebració del Barça, pel recompte i la joventut dels assistents. Però n'hi ha que han donat unes xifres tan escandalosament ridícules que deu ser que encara compten...

La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya quan es va constituir l'any 1980 és la que declara l'Onze de Setembre festa nacional de Catalunya. Una efemèride que es coneix popularment com laDiada, en una clara referència lingüística al fet que es tracta d'un dia gran. Al capdavall, la festa nacional no deixa de ser -arreu del món- una data de gran significació que és simbòlicament adoptada per una nació. És habitual trobar que la celebració es correspon amb el dia en què se celebra la independència d'un territori (els Estats Units, el Canadà, els països llatinoamericans...). Si féssim festologia nacional comparada veuríem que els espanyols celebren com a fiesta nacional el dia 12 d'octubre, que commemora l'efemèride històrica del Descobriment [sic] d'Amèrica. Una data que, tal com tradicionalment la intel·lectualitat espanyola ha sostingut, suposa el naixement de l'Imperio Español (1492-1898). Aquesta celebració summament imperialista, conquistadora, expansionista i bel·ligerant es commemora amb desfilades militars davant del rei d'Espanya, a la Plaza de Colón, abans coneguda com una plaça més de Madrid i des de fa uns anys ja famosa pel banderón (disculpin, però el barbarisme és aquí absolutament necessari) que Aznar va col·locar-hi potser per entrar a formar part del Llibre Guinness dels Rècords i que, ai las, fa poc va caure, el mateix dia que el monarca espanyol tornava a ensopegar... Bromes a banda, es considera aquesta data tan transcendental que encara n'hi ha que l'anomenen Día de la Hispanidad o Día de la Raza (!) i és memorable no només perquè a partir de llavors es va iniciar el contacte entre Europa i Amèrica que alguns anomenen el encuentro de dos mundos -i que més aviat va ser encontronazo -; sinó perquè s'acabava un procés de construcció nacional dels més llargs de la història. Tanmateix, 520 anys després encara trontolla la cosa. Senyal, tal vegada, que els fonaments no devien ser tan sòlids com es pensaven alguns. Però deixem estar Espanya i tornem a Catalunya.