Deixem volar la imaginació uns minuts, traslladem-nos a Berlín i entrem en un acte de la CDU, l'organització d'Angela Merkel. Just llavors inicia el seu discurs el dirigent del partit i president del land de Hesse, Volker Bouffier, que parla de la crisi general i de quin ha de ser el paper alemany a l'Europa del futur. També es mostra preocupat pel deteriorament de la pau social, exemplificat en el seguit de protestes que s'estan produint arreu del país contra la política econòmica de la cancellera. Durant la diatriba, el dirigent conservador nota que se li comença a escalfar la boca i, al final, acaba acusant de totalitaris, de sectaris i de nazis els manifestants.

Quan el 23 de gener passat la majoria del Parlament de Catalunya va iniciar el procés per fer efectiu el dret dels catalans a decidir el seu futur polític, els sectors més conservadors d'esquerra i dreta de la Pell de Brau van començar a patir els efectes de les urticàries. En aquest sentit, des de llavors, la premsa catalana i espanyola ha anat plena de metàfores per explicar el nou camí que ha iniciat el Principat. Però entre totes les emprades -des de les escrites pel sempre espantadís Antoni Puigvert fins a les de l'inclassificable Pedro J. Ramírez, passant per la més variada fauna política i periodística- hi ha destacat amb llum pròpia una expressió que vol descriure la realització d'un gest decisiu i alhora ple de riscos: creuar el Rubicó. Aquest és un riu del nord de l'actual Itàlia que, al segle I aC, marcava la frontera entre els territoris de Roma i els de la Gàl·lia Cisalpina. I, en aquells temps reculats, la legislació romana prohibia travessar-lo amb un exèrcit, com a mesura per protegir la capital de les ambicions dels caps militars romans.

Al cor de la vella Europa. En les escasses tres setmanes que van des de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre fins avui, el mot Catalunya ha aparegut més vegades als mitjans de comunicació internacional que en tota la seva història. Des del New York Times fins a Le Monde i des de The Guardian fins a La Stampa , passant, evidentment pel Financial Times i les diferents versions de la BBC, els mitjans han descobert astorats que al cor de la vella Europa hi ha un problema d'encaix i que una de les fronteres més estables del continent pot ser susceptible de patir modificacions.

L a Barcelona del segle XIX. Fa poc més d'un segle i mig, els habitants de Barcelona encara vivien encotillats per les velles muralles medievals que envoltaven el perímetre d'una ciutat vint vegades més petita que l'actual. Les 180.000 persones que la sobrepoblaven patien totes les incomoditats provocades per unes fortificacions que ja havien perdut el paper defensiu ancestral i que, juntament amb la Ciutadella i el castell de Montjuïc, eren una part fonamental del sistema de control i opressió posat en marxa dècades enrere pels vencedors de la Guerra de Successió.

U n viatge fins al segle XIII. Sóc conscient que el títol d'aquest article deu haver fet que l'hagin començat a llegir tot esperant trobar-hi una nova recepta sobre què s'haurà de fer després de la presumiblement multitudinària marxa independentista que d'aquí deu dies tindrà lloc a Barcelona. No és la meva intenció unir la veu a la de la multitud d'opinadors i tertulians que fa setmanes que fan bullir l'olla al voltant de les presències i les absències en una manifestació molt ben treballada des d'allò que anomenem la societat civil. Al contrari, el que els proposo és un viatge al passat. Un viatge virtual que ens porti encara més lluny d'aquell 11 de setembre de 1714 que va comportar la pèrdua de les llibertats nacionals de Catalunya. Concretament fins a un altre dia de setembre, però de l'any 1213. Aquella jornada, davant de les muralles de la ciutat occitana de Muret, va tenir lloc una batalla que també va marcar de manera molt decisiva el futur de les terres catalanes. Anem-hi.

La frase de l'estiu. Curiosament, quan les temperatures de l'agost encara es mantenien força moderades i faltaven uns dies per assolir les màximes del cap de setmana passat i de l'actual, va tenir lloc el moment més esperat. Em refereixo a aquell instant en què un individu, generalment mediàtic, pronuncia la que serà la frase de l'estiu. No sé si vostès deuen estar d'acord amb mi, però enguany aquest honor hauria de recaure en Rafael Hernando, portaveu del Partit Popular al Congrés de Diputats. En resposta al convergent Josep Rull, que poc abans havia declarat que "o hi ha pacte fiscal o comença la via cap a l'estat propi", la boca de pinyó d'Hernando va pronunciar que "aquest cap de setmana ha fet molta calor en gran part del país i a alguns se'ls ha escalfat el cap".

La revolta de les haimes. L'octubre del 2010, milers de haimes (típiques tendes de lona dels habitants del desert) s'agrupaven els afores d'Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental. Aquell campament improvisat, conegut amb el nom de Gdeim Izik per la zona on s'aixecava, l'omplien una gernació de saharauis que protestaven per les condicions de vida imposades pels 35 anys d'una ocupació marroquina que els obliga a viure com estrangers a la seva pròpia terra. Aquest i no cap altre va ser l'inici de la Primavera Àrab, el moviment de protesta que ha afectat la majoria de països de l'àrea, que ha fet caure governs i que, en definitiva, ha canviat la fisonomia d'uns territoris alguns dels quals ja mai més no tornaran a ser com abans.