En la seva obra Els espectres, Ibsen, en un moment que dos personatges han de prendre una decisió molt rellevant, fa que culminin la seva confrontació interpel·lant-se mútuament amb dues preguntes: un li diu a l’altre “Però, i la veritat?”, i l’altre li contesta “Però, i l’ideal?” Dues preguntes que, plantejades enfrontades, porten a un desenllaç letal per a tots dos.

“Al segle XXI, el poder és més fàcil d’adquirir, més difícil d’utilitzar i més fàcil de perdre”

L’Anuari dels Valors 2016 elaborat per l’Observatori de Valors de la Fundació Carulla detecta un pessimisme incrustat a les societats occidentals del qual s’aprofiten els populismes. Algunes d’aquestes preocupacions estan relacionades amb l’economia i la seguretat, però d’altres tenen més a veure amb sentiments de pèrdua social i cultural. Hi ha la sensació que els líders i les institucions ja no són capaços d’oferir seguretat als ciutadans.

Els temps que van del Brexit a la candidatura presidencial de Marine Le Pen seran recordats com un període especialment dur de la nostra història recent. Just al final de la darrera crisi econòmica, eclosiona com un fantasma del passat el pitjor malson de tots, la revisitació d’un populisme inquietant.

L’acceleració tecnològica i la velocitat dels canvis estan generant un fort impacte en el món cultural: el de la transformació educativa. Richard Riley, exsecretari d’Educació dels Estats Units, afirmava ja fa temps: “Hem de preparar els estudiants per a feines que encara no existeixen, en les quals hauran d’utilitzar tecnologies que no s’han inventat per respondre a problemes en què encara no hem pensat”. Per aquesta raó, el britànic Reg Revans aconsellava aquesta nova recepta per als nous temps: “ Teaching little and learning a lot ” [Ensenyar poc i aprendre molt]. S’abandona progressivament l’èmfasi en els continguts i s’accentua el protagonisme de l’aprenentatge. “No us demanem que ensenyeu, demanem que els alumnes aprenguin”, deia fa poc un conegut pedagog català.

Obama va arribar a la Casa Blanca el gener del 2009. Abans de la seva elecció, tenia una bona trajectòria universitària (Colúmbia, Harvard, Chicago) en el camp del dret constitucional i experiència política com a senador. Però tot i així no va arribar a elaborar una doctrina de política exterior (la doctrina Obama) fins al gener del 2012.

Tinc la convicció que la nova situació política iniciada a Catalunya d’ençà de la crisi de l’Estatut determinarà també profundament la política cultural del futur.

La crisi al secretariat de la CUP ha vingut acompanyada d’una carta explicativa dels dimissionaris en què reclamen un canvi real del funcionament intern de la formació i denuncien les actituds sectàries i maquiavèl·liques d’alguns dels seus membres, orientades a obtenir el control de l’organització. Hom podria creure ingènuament que el model assembleari no generaria disfuncions ni un intent lògic de control dels mecanismes de presa de decisió per beneficiar posicionaments concrets. Res més lluny de la realitat.

Les aspiracions humanes són imprescindibles: mouen el món. Però la seva formulació no les fa automàticament factibles. El món del desig topa amb el món de la realitat, la qual imposa límits. Cal, certament, un discerniment honest d’aquests límits, i no fer servir mai aquest argument dels límits per defensar dissimuladament interessos inconfessables. Però els límits hi són, i si no es tenen en compte poden acabar malmetent les mateixes aspiracions. Per això el compromís ètic, social i polític no ha de provenir del desig, sinó de la voluntat, una voluntat empesa pel desig però confrontada amb els límits de la realitat i bona coneixedora d’aquests límits. L’aliat del compromès, per a la transformació de la realitat, és la voluntat. A l’altre extrem, l’aliat del babau és el desig, el pensament màgic que pressuposa que -com amb la llàntia d’Aladí- tot el que desitgem s’assolirà de manera immediata.

La designació sobtada de Puigdemont com a candidat a la presidència de la Generalitat (ni prevista ni volguda inicialment per CDC) va impedir qualsevol procés participatiu intern o obert de deliberació, proposta i elecció de nous candidats, de manera que aquesta decisió va recaure exclusivament en Artur Mas. En un temps rècord de quaranta-cinc minuts, Puigdemont va haver d’entomar la proposta de Mas, valorar-la i respondre-hi. La decisió, justificada després per Puigdemont, l’obligava a sortir de la zona de confort, deixar l’alcaldia de Girona i assumir, des del deure moral, un sacrifici semblant al que representava la renúncia de Mas. L’excepcionalitat de la situació li representava haver d’abandonar un compromís (amb Girona) i assumir-ne un de nou, ara amb tot el país. Un compromís, el de l’aplicació de la declaració de l’inici del procés, en el qual prometia posar-hi el coll.

Com ja és sabut, el PP -que governa amb majoria absoluta a l’estat espanyol- va tramitar de manera urgent dimarts passat al Congrés una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional per permetre a aquesta instància judicial multar i fins i tot suspendre els funcionaris i governants que no compleixin les seves sentències i resolucions, una iniciativa pensada expressament per a un possible escenari de declaració unilateral d’independència a Catalunya. Amb la tramitació d’urgència pretenen evitar que s’hi hagin de pronunciar de manera preceptiva el Poder Judicial, el Consell d’Estat i el Consell Fiscal. ¿Aquest (ab)ús de la llei és legítim?

Des del punt de vista polític, la idea de representació és clarament moderna. En la democràcia grega no calia representació perquè era directa. En canvi, en les antigues repúbliques i monarquies no hi havia representació del poble.