Un lustre després del seu últim dietari publicat, No sé què mor (Afers, 2021), Ramon Ramon (Catarroja, 1970) torna a fer públiques pàgines del seu quadern privat. És un escriptor dels de nulla dies sine linea, que és l’únic programa vàlid, però va espaiant els moments d’editar les seues pàgines. Va debutar el 2014 amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012). En aquell moment ja vaig fer notar la seua prosa treballada i dúctil. Un exemple: “Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins i tot un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”.

Intrús en la pols no sol incloure’s entre el grapat d’obres mestres de William Faulkner (1897-1962) però, ben mirat, és una novel·la excel·lent i de gran fortalesa literària. Podríem considerar-la, fins i tot, com un títol molt adequat per a aquells lectors que vulguen endinsar-se per primera vegada en l’univers de l’autor. És, també, un dels seus títols amb un compromís antiracista més evident. Una circumstància a destacar sobretot si tenim en compte que va ser publicada l’any 1948, alguns lustres abans que el moviment dels drets civils prenguera un protagonisme decisiu als Estats Units.

Encara recorde perfectament, ara fa vint anys, la impressió que em va causar la lectura de Suite francesa, d’Irène Némirovsky (1903-1942). Com sempre, hi vaig prendre. Aquesta dona irònica, intel·ligent, detallista, poliglota i cultíssima no mereixia morir (si és que algú mereix morir), però va ser assassinada el 17 d’agost del 1942 a Birkenau. Tres mesos després el seu marit, Michel Epstein, s’esvairà pels mateixos fumerals. Eren jueus. Havien nascut a Rússia, van fugir dels bolxevics, es van establir a França, es van convertir al catolicisme. Però per als nazis eren, simplement, “jueus”.

Joan Baptista Peset Aleixandre va ser un prestigiós metge valencià, catedràtic de medicina legal i rector de la Universitat de València, afusellat pel franquisme el maig del 1941. Procedia d’una brillant nissaga liberal de metges i intel·lectuals valencians (son pare va ser un dels presidents d’honor del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana, el 2013), i va ser candidat del Front Popular en les eleccions del 1936, integrat en el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana.

Continuant amb la sèrie de publicacions sobre la transcendència artística i literària del món del vi, Vibop Edicions ens forneix un opuscle d’Enric Satué sobre la presència del vi i altres licors en la història de l’art.

“El menjar és amor. La gent no para de dir-ho, sento dir-ho cada cop més sovint i sé que és veritat. Però per a mi també significava que l’amor era menjar”. Amb aquestes paraules comença un dels llibres més peculiars de la temporada, Pa i llet. L’autora, Karolina Ramqvist (Göteborg, 1976), és una escriptora sueca que tracta en els seus llibres temes com la identitat femenina, la maternitat i les relacions familiars. Era obvi, doncs, que en un moment donat havia d’abordar la qüestió de la cuina de casa.

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació (d’aquí el títol) i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes –i jovenets– que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

Amadeu Fabregat va ser, a la dècada del 70, un pioner de la literatura catalana al País Valencià. Dos títols seus són llegendaris: Carn fresca: poesia valenciana jove i la novel·la –o el que fora– Assaig d’aproximació a “Falles Folles Fetes Foc”. Amb aquestes dues càrregues de profunditat –sobretot amb la segona, que va guanyar el premi Andròmina dels Octubre–, Fabregat es va fer un nom a la València de finals del franquisme, on totes les gosadies estètiques, tots els extremismes polítics i tots els esnobismes culturals eren profusament celebrats.

Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol– de la narradora de la nova novel·la d'Antònia Carré-Pons, Montserrat Vidal, té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer– que ella n’aprèn.

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició d'Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura– sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.

En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes– que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.

L’anècdota és coneguda. Robert Louis Stevenson va afirmar: “Moonfleet és la novel·la que sempre hauria volgut escriure, però l’únic que vaig poder fer és L’illa del tresor”. En realitat, totes dues són obres mestres del relat d’aventures i, com a tals han fet somiar milions de joves des que s’han publicat. Havent llegit els dos títols, puc donar fe que contenen pàgines magnífiques i estan informades per una saviesa narrativa molt notable.

En una intel·ligent operació editorial, Bromera ha donat a conèixer la jove autora britànica Saba Sams traduint el seu primer llibre dins la flamant col·lecció La singular. El llibre Envia nudes, en aquest sentit, és un recull de contes que indaguen en la condició de la dona, de dones concretes situades en les seues primeres dues dècades de vida. La qualitat literària d’aquestes pàgines és innegable, així com la força d’una narrativa que amb total seguretat continuarà donant mostres brillants en el futur.

Dimarts 29 d’octubre del 2024. Aquesta data quedarà ja inscrita, amb lletres indelebles, en la memòria del País Valencià, al costat de dues més: 14 d’octubre del 1957 i 20 d’octubre del 1982. És el nostre particular trauma.

Desaparegut el passat mes de juliol, Àlex Susanna (1957-2024) ens ha deixat, com a bon escriptor, una posteritat de paper. Al gener l’editorial Proa li va publicar el dietari La dansa dels dies, i aquest setembre ha aparegut el volum també memorialístic L’any més inesperat. El primer d’aquests títols s’ocupava dels esdeveniments que van marcar la seua vida de febrer del 2021 a febrer del 2022. El segon, de novembre del 2022 a octubre del 2023. Amb això es tanca la part de la seua producció que ell va poder revisar en vida i preparar per a la publicació. Els papers que Núria Viladot, la seua viuda, conserve ara al seu poder potser veuran també la llum en algun moment.

L’any 1964, Edicions 62 va publicar Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster. El material original provenia, en molts casos, d’articles de premsa que l’autor recopilava, per tal de dotar-los d’un sentit unitari. En aquell moment Fuster ja era un articulista conegut i polèmic, que sabia acaronar les turgències de l’actualitat amb un punt de vista de vegades sorprenent. Diccionari per a ociosos, precisament, es caracteritza per amalgamar, aprofitant el mecanisme tumultuós però estrictament jeràrquic de l’ordre alfabètic, una sèrie de reflexions sobre el nostre món de cada dia. Aquestes podien anar des de l’amor (“un invent del segle XIII”) fins al silenci, tot passant per entrades més definitòries del pensament de l’autor, com ara l’escepticisme o les idees. Entre tots aquells textos, que encara ara es llegeixen amb plaer, hi figuraven algunes disquisicions singulars, com per exemple unes línies iròniques, amb perspectiva històrica, sobre les cadires. “Sembla, en efecte, que la nostra gent –especulava Fuster– s'ha assegut sempre damunt d'artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit”.

És possible que Josep Pla només fora “un escriptor de diaris”, tal com s’autodefineix al principi de Vida de Manolo. Però llavors, ¿per quin motiu dedicar-li una biografia de 1.500 pàgines? Literatura i Periodisme, en una amalgama promíscua, es donen cita, en efecte, al llarg de l’obra total d’aquest escriptor irrepetible. Literatura, Periodisme i això tan inaprehensible que anomenem Vida. Perquè al llarg de la peripècia vital de Pla tenen lloc totes les catàstrofes –de les més tòpiques a les més insòlites– del seu segle. I això és el que ara el professor Xavier Pla ha vingut a ordenar i esbrinar.

Guarde molt bons records de La Marrana. Era una col·lecció de literatura eròtica de l’editorial La Magrana que, a cavall entre els anys 80 i 90, ens va oferir una vintena llarga de títols d’aquells que, segons diuen, s’han de llegir amb una sola mà. Es tractava, majoritàriament, de traduccions de clàssics universals, del Marquès de Sade a Apollinaire o Pierre Louys. Eren volumets de mida morigerada, molt comportables, i hi destacaven unes portades explícites, suggerents i provocadores. Encara ocupen un lloc d’honor a la meua biblioteca.

Anna Moner (Vila-real, 1957) ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.