A cada instant, el nostre cervell rep una allau d’estímuls. Imatges, sons, sensacions corporals, emocions i pensaments fugaços envaeixen constantment la nostra ment. La majoria s’esvaeixen sense deixar rastre, mentre altres queden gravats amb una persistència sorprenent, fins al punt d’acompanyar-nos tota la vida. Per què recordem amb tanta claredat una conversa aparentment banal i, en canvi, oblidem fets que poden semblar importants?

La “felicitat” és un estat intens i immediat d’alegria, plaer o eufòria, que fa que ens “sentim bé”. Per això, quan parlem de manera col·loquial, sovint utilitzem els termes felicitat i benestar com si fossin sinònims. Però cerebralment, aquests conceptes són diferents i tenen implicacions diverses sobre la nostra salut i qualitat de vida. Comprendre la distinció entre felicitat i benestar no només és interessant des d’un punt de vista acadèmic, sinó que també és essencial per promoure un equilibri emocional sostenible i una salut mental duradora.

A la natura el color no és mai una qüestió estètica, sinó una adaptació biològica. Des de les ales irisades d’una papallona fins al verd discret d’una fulla, passant pels colors vius d’una flor o els tons marronosos d’un escurçó, les tonalitats compleixen funcions essencials vinculades a la supervivència individual i de l’espècie. A través del color, els organismes poden comunicar, advertir, seduir o camuflar-se, especialment en contextos relacionats amb la reproducció o la depredació.

La neurotecnologia, les eines que poden llegir, modular o interpretar l’activitat del nostre cervell, avança a passos accelerats. Però amb aquesta evolució tan ràpida també incrementa el risc d’ingerències no volgudes ni autoritzades en la nostra ment, que poden afectar la privacitat i, fins i tot, la llibertat interior. Davant d’aquest desafiament global, la Unesco ha fet un pas històric: l’11 de novembre del 2025 va aprovar el primer marc global d’ètica per a la neurotecnologia, que estableix unes normes universals per garantir que aquesta revolució científica i tecnològica serveixi per millorar la qualitat de vida i respecti la dignitat humana. El text ha estat elaborat per un grup de 24 experts internacionals, i recull milers de contribucions de la societat civil, el sector privat, la recerca i els governs, en un procés plural i transparent.

Segons l’Informe Estadístic Mensual de la DGAIA, ara rebatejada com a DGPPIA (Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència), del mes de febrer del 2025, l’1,4% dels infants i adolescents catalans han viscut o encara viuen situacions de maltractament, desprotecció o negligència familiar. Probablement, el percentatge sigui superior, atès que aquest valor es basa només en els casos denunciats. En l'àmbit mundial, segons l'UNICEF i l'OMS, 6 de cada 10 infants menors de 5 anys viuen algun tipus de violència física, emocional o sexual. En conjunt, s’estima que prop de 1.000 milions de nens i nenes podrien haver-ne estat exposats en el decurs del darrer any, unes xifres que són absolutament esgarrifoses.

Imagineu que un amic us relata què va fer durant el cap de setmana, o que sou vosaltres qui ho expliqueu a alguna persona o que ho rememoreu per a vosaltres mateixos. Podríem fer-ho descrivint sobretot els detalls sensorials que vam experimentar, com per exemple el vent fresc, els colors del capvespre o l’aroma del cafè; o centrar-nos més aviat en els pensaments i emocions que ens va evocar l’experiència, com ara que ens vam sentir lliures, que vam rememorar somnis antics que teníem mig oblidats o que vam notar que alguna cosa havia canviat dins nostre. Tot i que les dues històries estarien narrant uns mateixos fets objectius, la manera com les presentem afecta completament com les recordarem després.

L’any 2007, un equip de caçadors i científics inupiat, un poble de l’Àrtic, va capturar una balena al mar de Bering, prop del poble costaner d’Utqiaġvik. Durant el processament de l’animal van fer un descobriment excepcional: van trobar fragments metàl·lics d’un arpó explosiu del segle XIX incrustats al teixit subcutani. Com que aquests arpons feia més de 120 anys que no s’empraven, els va permetre estimar que aquesta balena podia tenir entre 115 i 130 anys, o fins i tot més. Aquest fet va reforçar la hipòtesi, ara ja ben establerta, que les balenes de Grenlàndia són els mamífers més longeus del planeta, amb individus que poden superar els 200 anys.

Deia Pablo Picasso que “la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”. Quan tenim un moment d’inspiració, notem un impuls creatiu que creix dins nostre. Ens permet imaginar les coses més espectaculars i, sovint, ens fa sentir plaer. Però, què és exactament la inspiració en termes neurobiològics? Per què de vegades una idea ens arriba de sobte, com una guspira, i altres vegades sembla impossible fer-la aparèixer?

Entrar en segons quins fòrums d’internet o en xarxes socials com X pot ser, en moltes ocasions, com caminar per un terreny minat. Un comentari desafortunat o simplement que no agradi a algun dels participants i pot esclatar una tempesta d’insults i amenaces. L’odi digital és tan habitual que sovint el considerem part inevitable de les xarxes socials, i tendim a associar-lo a la mala educació d’alguns internautes. Però, què passaria si el llenguatge de l’odi a internet no fos només un reflex de mala educació? Què passaria si amagués patrons que recorden a altres formes de comunicació humanes relacionades a determinades alteracions de la personalitat?

Les girafes són uns dels animals més emblemàtics de la sabana. El seu coll llarg, les potes altes i esprimatxades i el patró únic de taques i colors del seu pèl no deixen ningú indiferent. Pot superar els cinc metres i mig d’alçada, fet que el converteix en l’animal més alt del món. Per poder bombar la sang fins al cap, el seu cor, que pesa 11 quilograms, genera una pressió tres vegades superior a la d’un cor humà. La seva llengua també és prodigiosa: pot arribar a fer fins a mig metre de llargada i els permet arrencar diminutes fulles d’acàcia de manera “quirúrgica”, entre espines molt punxants.

La por és una emoció universal, profunda i essencial, que està directament vinculada a la supervivència. Tots en algun moment hem sentit una pressió al pit, una tensió sobtada als músculs, un calfred a la pell o un batec accelerat del cor que anticipen un perill imminent. Però què és exactament la por? Per què ens és tan necessària i com la podem gestionar? I què revela sobre nosaltres, com a espècie i com a individus?

Cada setembre, estudiants de totes les edats, des d’infantil fins als estudis postobligatoris, es retroben amb companys, rutines i llibres. És un moment clau per al desenvolupament mental, emocional i social. Tornar al centre educatiu va molt més enllà d’aprendre nous conceptes: és un “reinici” cognitiu i emocional que alimenta el cervell i reforça la identitat. Una investigació recent, liderada pels neuropsicòlegs Bruce McCandliss i Jason Yeatman, de la Universitat de Stanford (EUA), i publicada a Developmental Cognitive Neuroscience, subratlla aquesta rellevància des d’una perspectiva neurofisiològica.

Imagineu un ordinador, una connexió a internet i el desig de contribuir a la ciència. Ara visualitzeu tot això transformant-se en dades valuosíssimes que serveixen per protegir una espècie animal única que es troba a la llista d’espècies vulnerables, les iguanes marines de les illes Galápagos. Aquest escenari és possible gràcies a la ciència ciutadana.

L’adolescència és una etapa vital inevitable i imprescindible. És una època de transició en què es produeixen canvis molt profunds, tant a escala morfològica com de comportament. Des d’una perspectiva evolutiva serveix perquè les persones deixem enrere la infantesa, inclosa la dependència dels nostres progenitors, i anem adquirint progressivament les característiques físiques i mentals pròpies de la joventut i l’adultesa. Això inclou la capacitat d’establir els vincles socials i emocionals propis de l’adultesa, un procés que sovint fan per assaig i error i qüestionant, i de vegades també traspassant, els límits establerts.

Quan fem un viatge, normalment planegem amb cura els desplaçaments i triem la ruta que seguirem per trobar la més ràpida, còmoda, econòmica o paisatgísticament atractiva, segons les prioritats que tinguem. No som l’única espècie que fa desplaçaments periòdics. Molts altres animals, com per exemple els herbívors que viuen en grups socials, també ho fan a la cerca de les millors pastures i de fonts d’aigua segons l’època de l’any. És el cas de les zebres, els nyus o les gaseles, entre molts altres. Pot semblar que es mouen guiats simplement pel seu instint de supervivència, sense pensar-s'ho gaire, però com acaben de demostrar Emilio Berti i els seus col·laboradors del Centre Alemany per a la Recerca Integrativa de la Biodiversitat, la Universitat Friedrich-Schiller de Jena, la Universitat Oxford i l’organització Save the Elephants de Kenya, n’hi ha que també planifiquen amb cura els seus desplaçaments.

Durant dècades, la capacitat de combinar paraules per crear significats nous, una característica pròpia del llenguatge humà que en lingüística s’anomena composicionalitat, s'ha considerat exclusiva de les persones. Per exemple, la paraula biologia és formada pels morfemes bio-, que significa vida, i -logia, que vol dir estudi o ciència. La biologia és, per tant, l’estudi o la ciència de la vida. En aquest context, la composicionalitat actua de forma trivial com la suma en matemàtiques: el significat d’una expressió complexa és la suma dels significats individuals. Tanmateix, en el llenguatge humà també hi ha composicions no trivials de paraules, en què els significats no se sumen literalment, sinó que una paraula modifica o completa l’altra, com per exemple quan diem “futbolista bo” o “mestre atent”.

L'autisme o, dit amb més propietat, el trastorn de l'espectre autista (TEA) és una condició del neurodesenvolupament que afecta la comunicació, la interacció social i el comportament de les persones afectades. Es manifesta de manera diversa en cada persona i pot incloure interessos restringits i patrons repetitius de conducta, malgrat que no sempre estiguin presents. Es calcula que a Catalunya hi ha unes 75.000 persones afectades, unes 160.000 al conjunt dels Països Catalans, la qual cosa significa prop de l’1,23% de la població.

Una de les característiques possiblement més emocionants dels humans és la voluntat que mostrem d’ajudar quan algú té una dificultat, especialment, però no únicament, si són amics o si ja ens coneixíem anteriorment. És una capacitat prosocial relacionada amb l’empatia que afavoreix la supervivència de l’espècie i que s’ha vist que també beneficia a qui ajuda, atès que rep l’aprovació de l’entorn, afavoreix les relacions socials recíproques i millora el seu estatus dins la comunitat. Tanmateix, se sap que no som l'única espècie que mostra aquest comportament.

L’estrès és una resposta fisiològica i psicològica davant de situacions que es perceben com una amenaça. S’origina al cervell i provoca l’alliberament d’hormones com l’adrenalina i el cortisol, que preparen el cos per reaccionar: fan que augmenti la freqüència cardíaca, la pressió arterial i la quantitat d’energia disponible. Aquesta reacció és essencial per a la supervivència en situacions de perill real, però quan es manté de manera prolongada sense possibilitat de recuperació pot tenir efectes negatius sobre la salut física i mental. L’adrenalina provoca la resposta d’estrès immediata, mentre que el cortisol és l’encarregat de mantenir un estat d’alerta prolongat.

Hi ha persones a qui els costa deslliurar-se dels pensaments o els records emocionalment incòmodes, mentre altres ho poden fer amb una facilitat major. Normalment, als primers els apareixen de forma sobtada, involuntària i intrusiva, sovint de manera persistent, i interfereixen amb la seva activitat mental o emocional. Acostumen a ser de contingut negatiu, preocupant o estressant, i poden ser difícils de controlar o ignorar. Els pensaments intrusius són característics de diverses malalties psicològiques com l’ansietat, el trastorn d’estrès posttraumàtic i l’obsessivocompulsiu; i, al mateix temps, el fet de tenir-los afavoreix estats mentals de tristesa, ansietat, angoixa i depressió. A escala neuropsicològica encara no es tenen massa dades de per què hi ha persones que tenen molts més pensaments intrusius que d’altres, especialment pel que fa a la capacitat que podem tenir de bloquejar-los de manera conscient.