10 La reforma protestant arriba aviat als Països Catalans. El 1519, obres de Luter circulen entre els agermanats revoltats, el 1521 el bisbe de Tortosa Adrià d'Utrecht prohibeix els llibres luterans i el mallorquí Jaume d'Olesa envia a Lleó X 'Contra errores Martini Lutheri', primera obra antiluterana al sud dels Pirineus. El 4 de desembre de 1523, el tribunal de la Inquisició crema viu el pintor Gondisalvi, a Palma, per "heretge luterà negatiu", cinc mesos després que H. Voes i J. van Eschen, primers màrtirs del protestantisme, fossin cremats a Brussel·les. A Barcelona, el primer gran acte de fe té lloc el 1539, a partir del qual occitans i francesos sospitosos de ser protestants sovintejaran els tribunals inquisitorials. Però els primers nuclis reals es troben al País Valencià, cap als anys cinquanta, a l'entorn del noble Gaspar de Centelles i Segimon Arquer, víctimes de la Inquisició, que parlen de qüestions religioses amb Jeroni Conques. Hi ha un altre focus a la cartoixa de Porta Coeli, amb els priors Miquel Vera i Joan Bellot, i a Morella, amb Miquel Ença i Gaspar Querol.

]]> El sofriment libi, per un Gaddafi patètic després de 42 anys al poder, hauria de colpir les nostres consciències i provocar aquella indignació que demostra que som encara persones humanes i vives. Però si Gaddafi ha pogut estar remenant les cireres al seu latifundi de Líbia, durant més temps que Franco a la seva finca d'Espanya, ha estat perquè ha comptat amb complicitats diverses i antagòniques que ho han fet possible.

]]> El descrèdit envolta la política. Mal vista per gairebé tothom, la gent s'ha avesat a la crítica contra els que s'hi dediquen, de dretes o d'esquerres, sobiranistes o unionistes. No importa gaire si un és honrat com la majoria, o corrupte com la minoria, competent en el govern o incompetent, format culturalment o analfabet funcional. Tant se val, perquè ser polítics ja els col·loca no sota sospita de delicte, sinó que els condemna directament, sense ni tan sols dret a judici i presumpció d'innocència. I tothom s'hi veu amb cor.

]]> Tots hem anat pel món una vegada o una altra fent turisme, i sabem que en el lloc més insospitat hi ha algun català, per remota que sigui la destinació, que apareix en el moment més inesperat i provoca la sorpresa d'altres compatriotes. No em refereixo als punts convencionals que, sovint, converteixen algunes àrees en la plaça de Catalunya respectiva, sigui París, Roma, Londres, Nova York o Marràqueix, de tanta afluència nacional com hi ha. Són molts altres els indrets, ja més inhabituals, on sempre acaba sortint algun català, des de Quebec a Buenos Aires i Bali, passant per l'Índia, Rússia, la Xina i punts del planeta de localització més enrevessada. Quan això ocorre, sentir la teva llengua reconforta i, de seguida, es creen uns lligams de confiança i simpatia, promoguts per la proximitat cultural, que facilita comentaris i orientacions. Sembla com si et trobessis més a casa.

]]> L'horitzó d'una Catalunya sobirana, en el marc europeu d'interdependència, és una possibilitat real cada cop amb més adeptes, tant entre els nascuts aquí com entre els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya. És una constatació impensable només una dècada enrere, quan aquesta opció era del tot minoritària. L'independentisme s'ha anat obrint camí d'una manera tranquil·la, com una pluja fina, persistent, d'aquelles que inicialment creus que tan sols són quatre gotes però que, gota rere gota, cada dia, acaben per amarar-te el cos i el cap i deixar-te ben xop.

]]> No té sentit demanar a un francès d'esquerres quin és el seu país, ni a un portuguès, ni a un italià, ni a un espanyol. Perquè no hi ha cap francès d'esquerres, ni italià, ni portuguès, ni espanyol que en dubti. En el cas català, tot es complica, sobretot a l'interior de segons quines sigles o, per ser més precisos, a les sigles senceres com a tals, per sobre de les lleialtats nacionals de cadascun dels integrants. Té país, l'esquerra? Quina és la nació de l'esquerra catalana? El lògic i normal és pensar que, per a qualsevol partit nacional, la prioritat no és altra que el propi país. Ningú no està moralment legitimat per qüestionar la lleialtat nacional de les persones a escala individual. Una altra cosa són les sigles com a conjunt orgànic. No crec que ningú pugui dubtar de quin era el país de persones com Joan Cornudella, Maria-Aurèlia Capmany i Cirici Pellicer, tots ells membres del PSC. Però una cosa són les persones i una altra, el partit. A vegades sembla que el PSC, en comptes de país, només tingui estat: l'espanyol. I que la lògica, l'interès i les raons d'estat s'imposin a qualsevol altra consideració, perquè són prioritaris. La seva idea de "solidaritat", curiosament, no en té prou amb el territori de Catalunya, però sí amb el d'Espanya... Em fa l'efecte que han balafiat la inversió nacional feta els darrers set anys. I tot això no és una impressió només personal, sinó força estesa.

]]> Els països s'expressen amb dues opcions bàsiques: dreta i esquerra, conservadors i progressistes. Són els referents que articulen la vida política del país, però també hi ha altres forces menors que mai no obtenen majories per elles soles, però sí que poden ajudar a aconseguir-les: són partits-crossa, no partits-majoria. En nacions, com la catalana, que no disposen d'un estat propi només per a elles, sinó que han de compartir-lo almenys amb una nació més gran, que és la que s'identifica amb l'estat i en té la propietat, el factor nacional compta molt en el moment de votar. Al final, el sentit del vot acaba sent una combinació dels dos factors, diferent segons les eleccions.

]]> No vivim els millors moments per als partits progressistes, enlloc. Una onada conservadora ho amara tot i la xenofòbia, la por, la ignorància, la incultura, permeten el creixement de PxC i l'èxit del PP a Badalona. I aquest també a tot Catalunya, com a expressió de l'espanyolisme viu en una part de la societat. El país batega a una intensitat baixa i la duresa de la crisi no deixa marge per a la il·lusió. Manen la insatisfacció, l'absència d'horitzons i la manca d'energies mobilitzadores. No hi ha oposició i sovint fa tot l'efecte que tampoc no hi ha govern.

]]> Quan vaig veure Rafa Larreina, dirigent històric d'EA i exvicepresident del Parlament basc, cantant amb cara d'alegria, abraçat amb altres compatriotes seus, la nit del 5 de maig, no vaig tenir cap dubte que aquell era el camí i que el procés polític iniciat per l'esquerra abertzale ja no tenia cap retorn possible. El Rafa, home de profundes conviccions religioses, persona excel·lent i respectada per tothom al seu país, per sobre de les ideologies, se'm va aparèixer com la garantia que ara va de bo, que, com vaig escriure fa uns mesos, aquí mateix, "ara, sí".

]]> Tinc 58 anys, però no és culpa meva. Ni tampoc cap mèrit, esclar. Enguany en faré 59 i l'any vinent en cauran 60, si tot va com espero: bé... No sóc l'únic, evidentment, que es troba amb aquest patrimoni temporal engiponat a l'esquena. En el transcurs dels anys he anat confegint una llista de connacionals contemporanis, també de la meva lleva, per dir-ho amb termes de servei militar, d'abans. Per exemple, Joan Barril, Joan Bibiloni, Xavier Bru de Sala, Pep Cruanyes, Joan B. Culla, Miquel Desclot, J.A. Duran i Lleida, Antoni Fernàndez Teixidó, Patrícia Gabancho, Quim Monzó, Carme Ruscalleda, Ricard Tormo i Josep M. Ureta.

]]> El sofriment libi, per un Gaddafi patètic després de 42 anys al poder, hauria de colpir les nostres consciències i provocar aquella indignació que demostra que som encara persones humanes i vives. Però si Gaddafi ha pogut estar remenant les cireres al seu latifundi de Líbia, durant més temps que Franco a la seva finca d'Espanya, ha estat perquè ha comptat amb complicitats diverses i antagòniques que ho han fet possible.

]]>