D’aquí a no gaire tancarà les portes la Galeria A/34, cosa que serà una dissort per a Barcelona. En aquesta crisi cultural en què vivim, l’oasi que acollia l’art resplendent deixarà els afamats de llum sota una nit sense estels. Ara fa un any que es va morir un dels galeristes més fins i més ben dotats a l’hora de detectar meravelles i de no especular-hi: el senyor Paco Rebés. Es va morir en un any de grans commemoracions: el centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Muntaner i de la naixença de la soprano Victòria dels Àngels, de la pianista Alícia de Larrocha i encara dels pintors Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada i Maria Girona. Però vull recordar que, quan aquestes destacades figures van partir d’aquest món o hi van arribar, en Paco Rebés ja feia un any que en respirava els aires.

L’únic jutge implacable de l’art és el temps. Mai cap bona intenció, ni la més brillant, ha fet per si sola que una obra esdevingués obra d’art. Les obres tenen veu pròpia i, davant seu, els autors que proven de fer-les han de restar muts. Durant anys vaig tenir el privilegi de visitar l’estudi de Tàpies i mai vaig sentir-li comentar res sobre de les seves obres. Les contemplava pensarós i amb silenci, un silenci que incomodava.

El film Sacrifici del cineasta rus Andrei Tarkovski comença amb la imatge del protagonista plantant un arbre, un arbret jove despullat de fulles, de silueta fràgil i estructura subtilment refinada. Mentre ho fa parla amb un infant que l’ajuda a fer el clot i que escolta el monòleg del pare sense parar-hi atenció. Li explica la història d’un monjo ortodox que, segons deien, sortia cada matí amb un gerro d’aigua a la mà i es dirigia al bosc per regar un arbre sec. Després de tres anys de tenacitat, un matí el monjo es va trobar que l’arbre havia florit. “Diguin el que vulguin -conclou el pare-, un mètode, un sistema, és quelcom molt bo. Saps què? -li diu al fill-, a voltes... em plantejo... si una persona, cada dia, a la mateixa hora, fes una mateixa cosa, com un ritual, immutable, sistemàtic, el món canviaria. Alguna cosa canviaria, per força. Posem per cas que algú es llevés cada matí a les set en punt..., anés a la cambra de bany..., omplís un got d’aigua de l’aixeta i la llencés a la tassa del vàter... només això”.

S’explica del pintor renaixentista Piero di Cosimo que un dia, mentre caminava pel carrer acompanyat dels seus deixebles, va aturar-se en sec extasiat per l’impacte estètic que li produïa la contemplació d’una escopinada sangonosa que un tuberculós anònim havia deixat estampada sobre una paret. Meravellat per la riquesa cromàtica de la mucositat, va adreçar-se als companys i va dir-los: “Mireu, això és la pintura”. Van haver de passar uns quants segles abans que l’observació de l’artista italià no permetés a la nostra societat aprendre a gaudir de l’absurditat d’unes taques de color abstractes. A veure-hi un paisatge com van fer els pintors simbolistes. Sovint es diu que l’art és més real que la vida, que el quid de l’art configura més realitat que no pas la que proporcionen els estàndards realistes. Perquè, com una rata, l’art s’ho menja tot i converteix els detritus que devora en femta regeneradora. Recordo les hores tristes de la postguerra, quan les parets escrostonades de les cases, la brutícia dels carrers, la manca de color dels vestits feien quasi insuportable la contemplació del paisatge urbà. Així va ser fins que els films neorealistes i els pintors de l’informalisme van ensenyar-nos a apreciar, per mitjà de la denúncia, que aquell element formal que consideràvem lleig amagava un potencial estètic sense fons. N’hi ha prou de sortir al carrer per observar com la moda ens vesteix. Robes fabricades amb rebrecs, destenyides, foradares, esfilagarsades. Tot allò que en unes altres èpoques ens deprimia avui ens conforta. La gosadia dels artistes i la digestió cultural de les seves obres ens permet trobar confort en l’estètica de pobre. Cap obra d’art no certifica el que diu: i, tanmateix, sempre diu. Adorno afirmava que totes les arts comparteixen una característica enigmàtica comuna: “Dir una cosa que s’entén i que tanmateix no s’entén”. O que potser amb el temps s’entendrà, ni que sigui de forma esbiaixada.

El panorama artístic del país permetria avui l’existència d’un home com Alexandre Cirici Pellicer? Fóra desitjable, però no sé pas si possible, ateses les circumstàncies actuals. Cal fer notar que en el moment de la irrupció de Cirici a Catalunya el món de les arts plàstiques és desolador. Sobretot per als més joves, que no troben espais de divulgació. Les úniques galeries que ofereixen creació contemporània són les sales Gaspar i René Metras de Barcelona. A la Gaspar hi exposen Picasso, Miró, Tàpies i Clavé. A la Metras s’hi pot contemplar l’obra de Fontana, Fautrier, Hartung, Wols i Millares. Fora d’aquests àmbits, la resta de la creació local s’exhibeix de manera caòtica al Saló de Maig o bé als Premis de Pintura de l’Hospitalet i de Terrassa (la recompensa per al guanyador, equivalent a vuitanta-cinc euros d’ara, era aleshores molt cobejada pels participants).

La novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser, que tant va fascinar Franz Kafka, s'acaba amb aquesta frase. La vida porta el protagonista a una situació sense sortida que li paralitza fer. Per tal d'eixir-ne comença, impulsivament, una aventura incerta: un viatge a no sap on, acompanyat del mediocre director de l'institut on estudia. Mentre fa les maletes exclama: "Aquest home em fa el pes i ja no em demano per què. Sento que la vida demana efervescència, no pas cabòries... Ja no em lliga res, ni tinc obligació de dir: «Què passaria, si jo...?» No, ja no hi ha què-passaries ni sis que valguin... Jo, un individu aïllat, sóc un zero i prou. I ara, fora ploma! Fora vida pensarosa! Vull veure si, a l'erm, s'hi pot viure també, i respirar, i ésser, i voler i fer coses bones de tot cor, i dormir a la nit i somniar. Bah! No vull pensar en res més. Ni tan sols en Déu? No! Déu serà amb mi. Quina falta em fa pensar-hi? Déu acompanya els irreflexius. Adéu!"

Diu Jorge Luis Borges que fou a final del segle XVIII i a principi del XIX que l'home va començar a inventar-se les trames. Tot i que n'hi ha precursors. Borges diu que d'ençà d'Allan Poe " un relato debe ser escrito atendiendo a la última frase, y un poema atendiendo al último verso. Esto degeneró en el relato con truco, y en los siglos XIX y XX la gente ha inventado toda clase de tramas. Estas tramas son a veces muy ingeniosas; si nos limitamos a contarlas, son más ingeniosas que las tramas de la épica. Pero, por alguna razón, notamos en ellas algo artificioso; o, mejor dicho, algo trivial. Si tomamos dos casos -supongamos que la historia del doctor Jekyll y el señor Hyde, y una novela o una película como 'Psicosis'-, puede que la trama de la segunda sea más ingeniosa, pero intuimos que hay más detrás de la trama de Stevenson ". Forçant les comparances i extrapolant la cosa a àmbits més vasts, podríem dir que gran part del món d'avui es complau en les trames que inventa, es conforma a ésser una idea que espera una frase final que la faci creïble. De resultes d'això, l'economia, la política, el periodisme i l'art han esdevingut, exclusivament, ficció.

Perejaume, a l'exposició de la Pedrera, ens ofereix una natura que balla com els gegants i els nans, que es pentina com les bruixes quan plou, que -sorda i muda- es grafiteja, narcisistament, sobre una pissarra gegant. Una natura que es mostra teatralitzada com una rondalla, formalitzada com un exvot, absent com la cartel·la anunciadora d'un préstec de museu. Una natura que, com les nines retallables, permet de ser vestida i enjoiada sens fi. Mancada de fondària, sense abisme que la sostingui. Poetitzada, només. Una natura teixida d'analogies que, sense conflicte, es resolen en enginys. Tinc la sensació que l'artista ha trobat en l'explotació poètica de la natura el modus vivendi per anar tirant. Perejaume és un artista amb talent, i també un home públic. És per això que em permeto la gosadia, assumint el risc d'equivocar-me, d'amonestar-lo a plena llum.