Has viscut quasi un segle. Has aportat molt de talent, moltíssima intel·ligència i una incontestable quantitat d’empenta transformadora. Has viscut amb intensitat. Els que t’hem conegut sabem que has viscut una vida d’aquelles que val la pena de viure. Has fet aportacions genials a l’arquitectura i encara més a l’urbanisme. Has contribuït a fer de Barcelona la gran ciutat que avui és. En gran mesura, la ciutat et deu haver-se reconegut a si mateixa, haver percebut la capacitat de transformar-se, de modernitzar-se, de ser un referent. Vas fer de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona un far internacional.

El cas de les obres d’art de Sixena és una metàfora feridora del que és l’estat espanyol i del que suposa per als catalans. Les obres finalment van sortir del Museu de Lleida protegides per la Guàrdia Civil. Per la força. Al darrere hi ha la decisió d’un jutge de primera instància, l’article 155 i una història cuinada a foc lent en què s’entrecreuen les idees de sectors profundament reaccionaris de la jerarquia eclesiàstica espanyola i la reconfiguració de l’espanyolisme més recalcitrant i autoritari que el PP, amb l’ajuda indispensable del PSOE, han conreat els darrers 20 anys.

Em pregunten sovint quina significació real té que una cultura tingui o no un estat propi al darrere. Què significa tenir-lo? ¿No pot fer el govern autonòmic les funcions culturals pròpies d'un estat? ¿Afecta molt o poc la cultura catalana que la nació dels catalans no tingui un estat que li faci costat?

La gent de Ciutadans pel Canvi està fent una valuosa feina de reflexió i de pedagogia sobre les bondats de la via federal. Han agrupat un distingit nombre de simpatitzants en diferents llocs de la Península. Personalment em sento, per principis, federalista. Unir-se des del pacte, cooperar des de la sobirania cedida de cadascuna de les parts, sembla racionalment correcte i necessari en un món complicat com el d'ara. Sempre he pensat que és la fórmula que podria haver contribuït més a millorar el benestar dels espanyols i a resoldre els anhels nacionals dels catalans. Però cada dia que passa veig més entrebancat el camí. Espanya no vol ser plurinacional i els catalans no tenim força per imposar-l'hi. El federalisme sempre neix del pacte entre iguals. El federalisme a Espanya només pot arribar si Catalunya, a més de fer pedagogia, és capaç de construir una força política interna capaç d'expressar la voluntat de la nació i forçar un pacte entre iguals.

Catalunya és terra d'ateneus. Des de mitjans del segle XIX es van constituir en una de les expressions més genuïnes de la societat civil catalana. El franquisme va intentar liquidar-los. Tot i que la democràcia va tractar de recuperar-los, molta gent es va pensar que eren cosa d'una altra època. Encara avui algunes persones modernes s'hi refereixen amb un toc de menyspreu. Òbviament desconeixen la renovada vitalitat que s'hi viu. Sembla clar que, paradoxalment, la societat digital, no els està matant; és empíricament verificable que a molts llocs de Catalunya els vells ateneus van a més. L'Ateneu Barcelonès n'és una prova destacada i precisament aquest vespre celebra la sessió de commemoració del seu 150è aniversari.

El guió era previsible. Després d'una derrota estrepitosa ve la catarsi. Feia massa temps que s'apuntaven símptomes i és hora de buscar-ne les causes. Els alcaldes socialistes tenen raons per demanar que el procés catàrtic sigui ordenat i no els malmeti encara més el terreny de joc de les municipals. Però també saben que sense un debat rigorós la credibilitat global del projecte socialista pot enfonsar-se encara més. L'ideari socialista ha caigut en un pou ple de desconfiances i sortir-ne no serà senzill. Segurament només hi ha una recepta, probablement la que no s'aplicarà: plantejar un debat obert, serè i rigorós, començant pel principi, acceptant que votants i desertors són ciutadans amb criteri que detesten el previsible corol·lari d'una guerra de mandataris. Perdre en democràcia és digne, mistificar-ne les raons pot ser mortífer.