És difícil definir el que és l’arquitectura, però podem estar segurs que és molt més que la mera construcció per allotjar un ús, tal com pensen alguns. Si fos així, no podríem valorar la majoria d’edificis d’Antoni Gaudí, per exemple, que com tants d’altres han allotjat diferents usos al llarg de la seva història. No és tan fàcil: l’arquitectura és molt més que construir edificis que funcionin bé.

Fa unes setmanes, cada matí, quan sortia de casa i girava el cap cap a la cantonada, m’envaïa un sentiment de tristesa. Uns pocs operaris es dedicaven intensament i amb una gran eficiència a enderrocar a cops de mall la Casa Almerich, una de les més significatives que tenia el barri de la Font d’en Fargues. Ara l’escena es repeteix, amb un trist canvi: la casa ja ha desaparegut i no en queda més que la pols. És una pena. Tant d’esforç que va ser necessari per aixecar-la, tant de temps que ha hagut de passar perquè prengués aquesta meravellosa pàtina que tan sols tenen alguns edificis molt especials, tot aquell treball de motllures, rajoles vitrificades i fusteries tan excepcional, ha desaparegut a cop de martell amb gran violència i terrabastall. Quin contrast tan gran entre el temps que cal per construir les coses i el poc que es necessita per destruir-les. Tota una metàfora dels temps que corren.

¿Deu haver-hi cap altre ofici en què una colla de col·legues es trobin un matí assolellat de tardor, al mig del massís de les Gavarres, per passar el dia junts i xerrar tranquil·lament sobre el seu paper al món i els reptes que planteja el futur? La trobada l’havia convocat RCR i la seva fundació Bunka al celler de la Finca Bell-lloc -projectat per ells mateixos-, amb el suport de Focus Engelhorn i el Centre d’Art Santa Mònica i amb la coordinació de Jaume Prat.

Aquests últims dies s’ha sabut que l’Assemblea Nacional de Catalunya proposa omplir la Diagonal i la Gran Via de Barcelona l’Onze de Setembre per dibuixar des del cel una gran V que simbolitzi el desig de vot de la majoria de catalans. És una bona idea, però he de reconèixer que a mi m’agradava més la versió que corria abans i van publicar alguns diaris, que parlava d’ocupar senzillament la Diagonal, de punta a punta de la ciutat. Un gest, sota el meu punt de vista, més clar i contundent. Tot i això, trobo que aquesta idea d’envair un espai públic d’una manera festiva i ordenada llança sempre tot tipus de missatges cívics i oferirà imatges d’una gran bellesa plàstica associades a la nostra ciutat i a aquest emblemàtic carrer, que, quan jo era petit, encara es deia Avenida del Generalísimo.

Aquests dies estic seguint amb molt d'interès la disputa entre una empresa contractista espanyola i el govern de Panamà. Pel que sembla l'empresa demana al govern més diners dels que tenia contractats, justificats per canvis i imprevistos en el procés d'execució de l'obra d'ampliació del Canal.

Durant molt de temps, quan hi passava per davant, sentia sempre la necessitat de girar el cap i mirar els treballs de construcció del nou Mercat dels Encants. Sempre ho feia amb una mica de disgust, sense entendre gaire la necessitat de fer una despesa tan important en un mercat de vell quan els seus atractius són precisament el desordre, la casualitat i la despreocupació. M'agraden aquest tipus de mercats i sempre que puc els visito quan estic de viatge. Molts cops donen més informació sobre la ciutat on et trobes que cap altre lloc, i el passeig sempre acaba portant alguna sorpresa, ja que en aquests mercats un no hi va mai a buscar res, és l'objecte el que et troba.

Ho confesso. A mi la Sagrada Família, des d'un punt de vista estrictament arquitectònic, em sembla un nyap. Enteneu-me, no voldria pas ofendre ningú, ja que estic convençut que l'edifici té molts altres valors i a més sento un gran respecte pel Gaudí de la Pedrera i el Palau Güell, per citar tan sols dues de les seves obres més fascinants. Però em temo que la Sagrada Família que he tingut l'ocasió de visitar darrerament té molt poc a veure amb aquests edificis i difícilment se'ns pot fer passar per obra d'aquest extraordinari arquitecte.

Fa unes setmanes, a conseqüència d'un cert malestar per totes les incerteses al voltant dels seus estudis, els estudiants de l'Escola d'Arquitectura van proposar un final de curs acadèmic amb el que ells denominaven una docència alterada. Raons no els en falten: una universitat amb problemes econòmics que amenaça amb retallades de professorat, una nova llei de serveis professionals a punt d'aprovar-se que sembla que permetrà fer arquitectura als enginyers i unes expectatives de trobar feina francament difícils. Aquests tallers alterats van acabar amb una jornada festiva de presentació dels treballs que pretenia fer arribar aquest malestar a tota la ciutat, aprofitant per reivindicar la utilitat social de l'ofici de l'arquitecte, ara que sembla que pot estar en entredit.

La presentació dels deu noms que conformen la llista d'arquitectes triats per fer propostes per a la plaça de les Glòries ha tornat a posar aquest tema en el centre de debat arquitectònic de la ciutat. Tothom vol llegir en la llista indicis de l'estil arquitectònic que vol imposar el nou equip, que fins ara no ha tingut gaires ocasions de mostrar-lo. En aquest sentit la llista dóna molt poques dades i en canvi sorprèn la quantitat de grans noms que n'han quedat fora: RCR, Batlle i Roig, Josep Llinàs, Carme Pinós, Abalos Sentkiewicz, Benedetta Tagliabue, Souto de Moura, Bonell, Patxi Mangado, Mecanoo, Xaveer de Geyter, Zaera, E2A, etc.