En aquests moments, en què el finançament autonòmic està present en el debat públic, voldríem assenyalar quins serien els aspectes que com a mínim, i entre d’altres, s’haurien de considerar en la necessària reforma del model.

En unes declaracions recents al Financial Times, el ministre Luis de Guindos ha dit que el govern central està disposat a negociar el pacte fiscal amb la Generalitat si el govern català abandona els plans independentistes.

La construcció de la Hisenda catalana va avançant. La setmana passada es va posar en marxa una nova fase que implica una important ampliació de funcions de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC). Ara bé, tal com han tractat la qüestió alguns mitjans, i amb algunes declaracions del govern espanyol, s’ha creat confusió en la ciutadania sobre quins són els impostos que realment passarà a gestionar l’ATC i la legalitat d’aquestes noves funcions.

Recentment el ministeri d’Hisenda i Funció Pública va publicar les dades corresponents a la liquidació del sistema de finançament autonòmic del 2015. Sempre es publiquen amb dos anys de retard, que és més o menys el temps que triga el ministeri a tancar els comptes.

A principis d’aquest any vaig escriure en aquest mateix diari un article titulat “No cal anar a negociar el finançament”, on defensava que el govern de Catalunya no hagués nomenat un expert perquè el representés en la comissió per a la reforma del finançament autonòmic.

La setmana passada es va saber que la Junta d’Andalusia convertirà la universitat andalusa en quasi gratuïta a partir del setembre. Les mesures anunciades impliquen que els estudiants només hauran de pagar íntegrament el primer curs, llevat que tinguin beca. Els anys següents, si han superat totes les assignatures, la Junta bonificarà tantes assignatures com aprovats hagin obtingut en el curs anterior, encara que la nota de l’assignatura sigui un 5 just. I això s’aplicarà tant en els graus com en els màsters.

A principis d’aquest mes va morir als 95 anys el professor William Jack Baumol, economista nord-americà que va exercir a les universitats de Princeton i Nova York. Al llarg de la seva vida acadèmica va fer aportacions en el camp de l’economia laboral, la teoria de l’organització industrial i la regulació, però és més conegut per la formulació del que es coneix com a malaltia dels costos o llei de Baumol.

És sabut que una de les lluites actuals de totes les administracions públiques és l’estabilitat pressupostària. Davant d’aquest fet, cal dir que a l’estat espanyol des del 2012 tots els diferents escalons d’administració pública (central, autonòmica, de la Seguretat Social) han tancat els exercicis pressupostaris amb dèficit, llevat del local, que ho ha fet amb superàvit. Per exemple, el darrer any (el 2016) l’administració central ha assolit un dèficit del 2,52% del PIB (2,73% amb ajudes financeres), l’autonòmica del 0,82% i la de la Seguretat Social de l’1,62%. En canvi, l’administració local ha tingut un superàvit de l’ordre del 0,64% del PIB, la qual cosa dona lloc a un dèficit total del sector públic del 4,33%. Així doncs, gràcies als governs locals, el govern espanyol ha complert l’objectiu de dèficit imposat per Brussel·les, que era del 4,6% del PIB.

Últimament he participat en alguns debats sobre quina ha de ser la futura organització territorial de Catalunya si aquest país ha d’esdevenir un estat. Ens hem de preguntar quants nivells de govern o d’administració pública volem. En la construcció del nou estat l’organització territorial és un aspecte cabdal que incideix sobre el benestar dels ciutadans, ja que en funció de quina sigui aquesta organització els serveis públics es podran prestar millor o pitjor, amb més o menys eficiència, amb més o menys costos.

Fa dues setmanes feia, en aquestes mateixes pàgines, una reflexió sobre la importància que la nostra economia canviés de model productiu. Molts experts coincideixen a afirmar que aquest nou model ha d’incrementar la productivitat i que per aconseguir aquest objectiu ha d’inspirar-se en la denominada economia del coneixement.

Els economistes són optimistes. Una enquesta feta pel Col·legi d’Economistes de Catalunya entre el 18 de gener i el 5 de març a 1.166 economistes conclou que la situació de l’economia és millor que la de fa un any, i també es valora millor la situació de l’economia catalana que la de l’espanyola. En una valoració de l’1 al 10, es qualifica la catalana amb un 5,4 i l’espanyola amb un 4,9.

Fa poc que s’ha presentat l’informe Panorama de la fiscalitat autonòmica i foral 2017. L’elabora anualment el Registre d’Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes. Aquest informe ofereix dades sobre la recaptació que generen els impostos en mans de les autonomies, així com les mesures fiscals i la normativa que aplica cadascuna d’elles sobre els diferents tributs. És molt interessant perquè recull tota aquesta informació d’una manera molt detallada, comunitat autònoma per comunitat autònoma. Cada any surten veus que alerten de la diversitat fiscal existent entre les autonomies que posa de manifest l’estudi, i conclouen que tot això és un desgavell i que va en contra de la unitat de mercat i de l’eficiència econòmica per les diferències fiscals entre els territoris.

El procés polític i social que està vivint Catalunya i la situació de l’economia catalana s’han relacionat diverses vegades. És a dir, s’ha intentat argumentar que s’influencien mútuament: que la salut de l’economia afecta el procés i que el procés afecta l’economia. Que jo sàpiga no hi ha estudis científics que corroborin ni una cosa ni l’altra, però sí evidències que ajuden a desmuntar afirmacions fetes sense cap fonament.