Manllevo el títol de l'article del de la Maria Barbal publicat aquí mateix fa pocs dies. Insisteixo en el tema que ella enceta perquè és bo que, més enllà de manifestos i indignacions, el punt de vista dels escriptors sigui conegut. Per què ens posem les mans al cap quan es parla de desvirtuar la ILC? Sé que els temps de retallades inevitables són mals moments per a la lírica; però entre poc i massa perquè hi ha en joc un intangible que és molt important: el del prestigi social de l'escriptor, directament lligat al concepte de la falta d'autoestima dels catalans. A part de les associacions d'escriptors, hi ha dues institucions públiques, a escala nacional, fonamentals per a l'escriptor: la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), que vetlla per donar a conèixer i prestigiar la tasca dels escriptors aquí, i l'Institut Ramon Llull (IRL), que, a més de dedicar-se a organitzar els estudis de la llengua catalana a tot el món, s'ocupa de situar les arts en general i específicament la literatura catalana al bell mig del món amb la idea que, un cop coneguda, es defensi amb la seva qualitat intrínseca. Part d'aquesta feina l'assumia abans la mateixa ILC.

Estic escaldat pels resultats de les eleccions municipals, no per l'ascens de CiU, la davallada del PSC o els guanys del PP, sinó per la desaparició d'Esquerra. És clar que la revifalla de la CUP és una gran notícia, però el minso paper de SI i RCat no hi ajuda. M'irrita que l'independentisme polític perdi perquè juga malament. L'odissea de Laporta és una trajectòria que em deixa perplex. No sé què busca però sí que veig què espatlla. I la incapacitat d'unir forces d'ERC, SI i RCat m'indigna. Només entenc la prudència de la CUP de limitar-se, per ara, a les municipals. Però un dia hauran d'irrompre al Parlament o transformar-se. Els polítics fan la seva feina, més bé o més malament. Però és la seva feina. Alguns indignats els ho retrauran acampant a les places de les ciutats. Els polítics continuaran fent la seva feina: prometre il·lusions i treballar per fer-les possibles. No podem oblidar que els polítics, que són imperfectes, treballen per servir una societat que és imperfecta, que és simplista i que sovint és exageradament poruga.

Les obres d'art neixen i creixen a l'interior de l'autor, que els dóna forma i cos amb la seva pròpia vida. Per això crec que l'art també és una manera de viure. Això ve a tomb perquè vaig tenir una conversa amb un escriptor que estava molt neguitós perquè havia publicat el seu primer llibre i ningú no se n'havia adonat. Com puc deixar de ser transparent?, em va preguntar. El problema de fons de l'escriptor que es posa neguitós perquè ningú no el llegeix (o que es pensa que ningú no el llegeix) és que ignori o tal volta oblidi que l'art és una soledat infinita.