<![CDATA[Ara.cat - Cristina Gallach]]> 10 <![CDATA[L’organisme que vol un món millor]]>

Fa 70 anys que la carta fundacional de Nacions Unides, firmada a San Francisco, va entrar en vigor. 51 països es donaven un mandat clar: salvar la humanitat de la guerra, reafirmar els drets i la dignitat i promoure la prosperitat. L’aniversari és una oportunitat ideal per recordar els èxits que -deixin-m’ho dir- són molts. Però és també un moment per respondre a una pregunta: ¿com podem afrontar els reptes en la promoció de la pau i la seguretat, i el foment del desenvolupament i els drets humans? I ens la formulem en un any crucial. Al setembre, s’han adoptat els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que preveuen el món del 2030 sense pobresa extrema, sense fam, amb igualtat entre dones i homes, i respecte pels drets humans. L’esforç ha sigut enorme i ara el repte és passar a l’acció. No salvarem el planeta amb paraules, sinó amb una feina col·lectiva. Hem de convèncer els governs, però també els ciutadans.

]]> <![CDATA[Iran: la suor de Rouhani]]> Era només el mes de maig i la reunió tenia lloc en una ambaixada ben elegant a Ginebra, però Hassan Rouhani va patir aquell dia del 2005 la calorada de la seva vida. Davant dels negociadors internacionals, tres ministres i el representant de la diplomàcia europea, l'enviat de Teheran intentava parar la pressió que li queia al damunt perquè acceptés les condicions d'Occident de suspendre el programa nuclear del seu país. Les sospites que amagava molt més del que es deia eren notòries. No hi havia cap altra sortida que forçar Rouhani a acceptar una aturada, almenys temporalment. Era l'única manera de fer possible la negociació.

]]> <![CDATA[Un emir nou al Qatar]]>

No havia passat mai que un emir anunciés per televisió que abdica, i menys tractant-se del més ric del món, del més agosarat políticament i del motor de transformacions profundes en un minúscul territori que està deixant grans petjades arreu, també més enllà del mon àrab. Els darrers anys, Qatar ha donat moltes sorpreses i el seu màxim dirigent les ha protagonitzat quasi totes. La de dimarts, renunciant al tron en favor del seu fill, de 33 anys, ha sobrepassat totes les expectatives i obre molts interrogants. El primer és que encara no se sap ben bé la raó ni l'impacte d'aquesta decisió.

]]> <![CDATA[Bangura i la violència sexual a Síria]]> A Zainab Bangura no li tremola la veu, per molt que sovint parla d'atrocitats que deixen sense paraules. Agafa el micròfon amb determinació i comença a relatar les terribles circumstàncies que viuen les dones i nenes en les zones en conflicte. El més impactant és que sempre ho fa en un to esperançador. Nascuda a Sierra Leone, filla de mare analfabeta i des de molt jove activista pels drets humans, va patir directament l'impacte de la guerra. Anys després, com a ministra de Salut del seu país, va posar en marxa un gran pla nacional per curar, a poc a poc, les ferides no només físiques dels seus compatriotes, homes i dones. I sobretot, enmig de la pobresa més devastadora, va establir estructures sanitàries mínimes. Ara, com a enviada de les Nacions Unides contra la violència sexual en zones en conflicte, assegura que està decidida a "eradicar" un dels silencis més estridents de la història. No hi escatima esforços.

]]> <![CDATA[Impotències inacceptables]]> El desplegament de 40 equips d'infermers militars per alimentar forçosament cent reclusos que des del febrer fan vaga a la presó de Guantánamo ha provocat que aquesta setmana el president Obama expressés en públic la seva frustració sobre el destí de la infame presó, per on han passat en més d'onze anys 779 homes, tots musulmans.

]]> <![CDATA['Poisson d'avril']]> "No hi ha altra solució que posar ordre en la confusa base normativa i constitucional de la UE, i l'única manera de fer-ho és una convenció per refer els tractats", em deia convençut un eurodiputat expert en temes institucionals aquesta setmana. I hi posava data: "És urgent i necessari després de les eleccions al Parlament Europeu del maig del 2014".

]]> <![CDATA[Guanyadors inesperats]]> Els aniversaris són moments per fer balanç i provar sort amb l'art de la prospectiva. D'aquí pocs dies toparem amb un aniversari sucós: 10 anys de la segona guerra contra Saddam Hussein. La més mediatitzada de totes les confrontacions bèl·liques: periodistes integrats; retransmissions en directe dels moments estel·lars de la planificació, com la cimera a quatre de les Açores, i de cadascuna de les ofensives fins a la caiguda del centre de Bagdad; i també de la declaració de missió acomplerta, l'1 de maig següent, pel president George Bush a bord del portaavions Abraham Lincoln .

]]> <![CDATA[Milions de firmes]]> Per telèfon noto que Carsten Berg està tan content i exultant com Ada Colau dimarts al Congrés de Diputats, quan la iniciativa legislativa popular (ILP) sobre la dació en pagament de la hipoteca va ser acceptada a tràmit. M'assegura que no es coneixen de res. Tenen més o menys la mateixa edat, moltes inquietuds i, sobretot, tots dos lluiten amb energia i determinació per obtenir firmes dels ciutadans, a Espanya l'una i a tot Europa l'altre. En busquen i n'obtenen milions.

]]> <![CDATA[Quan els islamistes cremen alcorans]]> Un dels més grans experts en història de l'Àfrica Occidental i del Sahel, el professor de la Universitat de Duke (Carolina del Nord) Bruce Hall, explicava amb tristor aquesta setmana els motius de la seva angoixa. Es va passar una bona colla d'anys analitzant manuscrits a la biblioteca de Tombouctou, al centre de Mali, un paradís per als estudiosos del món islàmic per la riquesa del seu contingut sobre astrologia, medicina, religió... en àrab i en hebreu, i en altres llengües.

]]> <![CDATA[Per fi, un titular esperançador!]]> Les organitzacions internacionals, les ONG mediàticament més eficaces i la realitat que palpem transpiren pessimisme cada dia. Les dades són tossudes. Per això, que aquesta setmana Save the Children donés un titular positiu va provocar una estranya sorpresa. Una barreja entre incredulitat i desconfiança. Després de repetir que era impossible posar fi a la fam, que les diferències entre rics i pobres només fan que créixer i que els recursos per als països subdesenvolupats no s'han escapat de les tisorades, aquí teniu un anunci esperançador: és possible eradicar l'extrema pobresa al món en els propers 20 anys!

]]> <![CDATA[Unes eleccions i un gran repte, altre cop]]> Vam inaugurar el 2012 amb el pronòstic que vindria marcat per unes grans eleccions a final d'any, i que durant els dotze mesos ens hauríem de centrar a salvar l'euro i les economies més dèbils de la unió monetària. Decidir quins eren els reptes de l'any era relativament fàcil. L'actualitat ens hi portava de cap. Les Primaveres Àrabs ens han donat molts ensurts i sorpreses de tots colors, que continuaran. Hi ha hagut guerres breus, com ara entre Gaza i Israel, i d'altres que no hi ha manera d'acabar, com la de l'Afganistan. Processos de pau que s'eternitzen i projectes d'estabilització que s'instal·len en la inestabilitat crònica, sobretot per a les moltes generacions que perden l'esperança de millorar.

]]> <![CDATA[Fronteres]]> La frontera entre Noruega i Rússia ha estat tradicionalment considerada com una de les que separen països amb nivells de vida més diferents. Fa vint anys, quan vaig passar de Kirkenes, una tranquil·la ciutat al peu d'uns bellíssims fiords al nord noruec, a Nikel, al costat rus, fins i tot hi vaig trobar que la neu era diferent. La blancor enlluernadora de la llum de l'extrem nord es convertia en una mena de fangar gris fosc, difícil de distingir d'un aire igual de gris per la contaminació que suportava. La causant d'un paisatge tan esfereïdor era precisament la immensa fàbrica processadora de níquel que domina aquesta ciutat russa, batejada amb el nom de la planta grandiosa i contaminant. La frontera separava dos mons.

]]> <![CDATA[Hillary]]> Washington va sempre ple de rumors i comentaris polítics. Aquests dies, un dels favorits són les travesses sobre la secretària d'Estat. I no tant sobre la propera persona que ocuparà el càrrec, ja que el president Obama ho ha d'anunciar aviat. Ben al contrari, gran part de l'atenció està posada en la persona que el deixa. Malgrat les moltes pressions en contra -inclosa la d'una gran part de la militància demòcrata-, Hillary Clinton se'n va. Ha decidit girar full i ha convertit en pregunta del milió a què dedicarà aquesta dona tan remarcable el doll d'energia i la gran habilitat política que ha demostrat per tot el món.

]]> <![CDATA[Exclusives]]> "Ostres, és boníssim! Surt gent que habitualment no veus a la tele. Gent normal explicant coses o entrevistats a qui els fan preguntes incòmodes. Un excel·lent programa d'investigació. No em perdo cap dels programes del Jordi Évole". Aquests eren, més o menys, els comentaris que vaig sentir fa poc a uns joves periodistes. Em va xocar el seu concepte de periodisme d'investigació. Només és atribuïble al fet que actualment, per moltes raons, els mitjans dediquen pocs esforços a buscar informacions i n'han de concentrar molts a adaptar el que diu la majoria. D'aquí que quan es pregunta una opinió o es busca informació a través d'algú no habitual, les noves generacions de periodistes ho vegin com un gran treball de recerca.

]]> <![CDATA[Justícia i amor]]> Iekaterina Samutsevitxt, una de les integrants del grup rus punk Pussy Riot, alliberada la setmana passada per ordre judicial, està discretament amagada. No se la veu des que va sortir de la presó, on va deixar dues companyes condemnades a dos anys de reclusió per una gamberrada a la catedral del Crist Redemptor: el mes d'agost, totes tres van pujar a l'altar per interpretar una mena de cançó-protesta contra els abusos de poder del president Putin i per denunciar la connivència entre el Kremlin i l'Església ortodoxa.

]]> <![CDATA[Un Nobel oportú]]> Unió Europea i pau han anat sempre de bracet. Consolidar una pau solidària ha estat el gran objectiu. Ara quedaran per sempre més lligades pel premi Nobel. Podria haver arribat molt abans. En els 60 anys d'història hi ha hagut moltes ocasions transcendentals. Quan la UE va incorporar l'Alemanya unificada; quan deu països de l'Est s'hi van sumar. Fins i tot quan es va crear l'euro. L'acord polític de la moneda única era i és un gran projecte unificador, malgrat que ara ens adonem que està perillosament inacabat. Finalment el premi arriba en un moment d'hores baixes. Quan el gran pacte polític que representa la UE de disciplina, amb unes lleis que s'han de complir, i de solidaritat, amb un esperit de progrés comú, és qüestionat. La ciutadania se'n sent lluny i no veu ateses les seves necessitats. Cal recordar a les noves generacions l'essència d'Europa. El premi serà útil si ajuda a fer adaptar la UE al nou món i a les necessitats de la majoria. I donarà una confiança perduda. Sovint oblidem que som els més rics, els més generosos i que tenim un model únic de respecte dels drets humans. Ens ho recorden des de fora molts que se'ns volen assemblar. Ara, un gran premi ho diu ben alt.

]]> <![CDATA[Per fi, un canvi per les urnes]]> Hi ha moltes coses que impacten de Geòrgia. Un petit estat, a la cruïlla entre Europa i Àsia, envoltat d'estats inestables i dèbils territoris independents que quasi ningú reconeix, i d'un gran veí, Rússia, que des de fa segles deixa una petjada impactant. El paisatge, que combina una bellíssima costa mediterrània amb les altíssimes muntanyes caucàsiques, és espectacular. També ho és la seva rica i variada cultura, una llengua pròpia, un alfabet peculiar i una història convulsa de guerres i annexions, primer de l'Imperi Rus i després del soviètic.

]]> <![CDATA[A tocar del col·lapse]]> Ara fa un any el president de l'Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, era rebut a Ramal·lah com un heroi. Els carrers empolsegats d'aquesta ciutat desordenada però impregnada d'una forta personalitat bullien d'animació. Aquest home discret i modest, l'antítesi del carismàtic i controvertit Arafat, va arribar a les seves màximes cotes de popularitat després de presentar la candidatura de Palestina a les Nacions Unides. Una decisió que va donar el tret de sortida a un procés jurídic internacional encara inacabat.

]]> <![CDATA[Sobreviure en un mar de contradiccions]]> Que la vida europea està plena de contradiccions ho veiem cada dia. A més, sovint van acompanyades de tot tipus de presagis que sembla que participin en una competició sobre quin és més dramàtic. Una d'aquestes grans contradiccions ens l'acaba de servir el polèmic George Soros, un conegut milionari americà d'origen hongarès. Soros és estimat per molta gent pels esforços que fa la seva fundació Open Society -sovint en forma d'ajudes milionàries- per l'educació i el desenvolupament dels països de l'Europa de l'Est, l'antiga Unió Soviètica i els Balcans, i alhora és durament criticat perquè la seva fortuna se sustenta en suculents beneficis assolits en tot tipus d'operacions especulatives en els mercats financers.

]]> <![CDATA[Verificadors]]> Aquesta setmana, un editor de la revista nord-americana The Atlantic , sempre recomanable, recordava que a la seva primera feina en un diari local de Washington (el Washington City Paper ) les normes sobre la informació fidedigna eren ben clares: "Si t'equivocaves, el redactor en cap et convocava. Si feies un segon error, el to de la xerrada era desagradable. Si reincidies et posaven sota severa observació. Un altre error en un període d'un any, i la porta s'obria".

]]>