Ja tinc una edat, i he assistit, per tant, a l’auge i caiguda (i sovint també a la corrupció) d’unes quantes modes en psicologia. Quan era petit, la gran qüestió era diferenciar els introvertits dels extravertits. Com es parlava del tema cada dia i quantes dècades he passat, després, sense sentir aquestes dues paraules! El que podria haver estat, simplement, una descripció molt reduccionista de dos trets de personalitat va degenerar ràpidament en un judici: “extravertit” és bo, “introvertit” és dolent.

Quan neix el primer fill, molts pares senten la necessitat de donar exemple. Comencen a fer sistemàticament coses que abans no feien gaire sovint (o mai). Veuen menys la tele i se’n van a dormir més d’hora (o almenys ho intenten). S’esperen davant del semàfor vermell i no travessen el carrer fins que no surt el “senyor verd”. Intenten menjar més sa. Deixen de beure alcohol o de fumar, almenys dins de casa. Mengen a taula, tots junts com una família, i no al sofà davant de la tele. Intenten no dir paraulotes. Recullen la roba bruta de terra i endrecen una mica la casa. Es renten les mans abans de menjar (o ens volen fer creure que, quan no tenien fills, es rentaven sempre les mans?). Passegen més pels parcs i juguen menys a videojocs. A les botigues, si van amb el nen, diuen més sovint “sisplau” i “gràcies”. Cuinen una mica més a casa i redueixen el consum d’ultraprocessats, sobretot dels més repugnants. Per postres hi ha cada cop més fruita i menys dolços i natilles. En uns mesos, rentar-se tots junts les dents es convertirà en una important celebració familiar.

En una gàbia hi ha una rata i un enginyós mecanisme que li proporciona menjar quan prem una palanca. El primer cop, la rata prem la palanca per casualitat, però en veure el resultat ho torna a provar, i molt aviat està prement la palanca amb gran freqüència. Aquest és el paradigma de tota una teoria psicològica, el conductisme. El menjar és un “reforç positiu” i augmenta la freqüència de la conducta premiada; si el mecanisme deixa de funcionar i el menjar ja no surt, la rata prem la palanca amb insistència, fins que es cansa i ho deixa córrer: és el que es coneix com l’"extinció de la conducta".

No fa gaire, en un acte informatiu per a pares, una representant de la Fundación Alcohol y Sociedad (FAS) va pujar a l’escenari, fora de programa. Les coses que deia em semblaven tan inquietants que ràpidament els vaig buscar a l’internet. Efectivament, és una de tantes estratègies amb les quals les indústries més insanes intenten millorar la seva imatge, evitar lleis incòmodes i augmentar les seves vendes. El que està escrit entre cometes prové de la web de la fundació FAS.

Fa molts anys que sento la paraula “introduir” per parlar de l’alimentació dels nens (però no dels adults): “A quina edat s’introdueix el préssec?”, “M’han dit que li haig d’introduir els cereals”... S’haurien d’interpretar, esclar, com “introduir els cereals a la dieta i alimentació del bebè”. Però molta gent sembla que ho entén com “introduir els cereals a dins del bebè”, fer-li menjar sigui com sigui, amb insistència implacable, amb distraccions i enganys, amb dibuixos al mòbil, i més endavant amb premis, xantatges o amenaces. I no, ho sento. Els supositoris s’introdueixen, però els aliments es donen o s’ofereixen.

La medicina sol ser escèptica: intenta aplicar només tractaments científicament provats. Per això, quan es vol trobar informació clara i fiable, dirigida al públic general, sobre un tema de salut, sol ser una bona idea buscar a Internet el nom en anglès de la malaltia o tema en qüestió i NHS. Diuen que l’assistència al National Health System britànic s’està deteriorant en els últims anys (igual que en el nostre); però la seva informació a Internet continua sent de primera qualitat. No és que no hi hagi molt bones pàgines informatives en català o castellà, però a vegades no diuen el mateix que la pàgina anglesa i en cas de discrepància, l’anglesa sol tenir raó. Busquem per exemple, fever, NHS.

La paraula gana té dos significats diferents, fins i tot oposats. D’una banda, la gana és el desig de menjar, la sensació que tenim quan necessitem menjar: “Quina gana que tinc!” De l'altra, la gana és la manca d’aliment, la desnutrició: “Encara hi ha nens al món que moren de gana”, “L’avi va passar molta gana després de la guerra”. La confusió entre aquests dos significats causa sovint preocupació i angoixa a les famílies de nens petits: “No es queda satisfet, està intranquil, es xucla les mans, té gana!” “No aguanta les tres hores, no deu ser que no tinc prou llet? Pot ser que la meva llet no alimenti? Necessita un suplement?”

Quan el nostre fill de vuit o de quinze anys va a jugar a casa d’un amic tenim la confiança, pràcticament l’absoluta certesa, que els pares de l’amic no li oferiran alcohol o tabac.

Vaig passar una gran part de la infantesa preparant-me per ser pare. De vegades de manera activa, observant, valorant, prenent nota mental de quines coses m’agradaven i quines no, quines coses hauria de fer amb els meus fills i quines no. El fet que els meus pares no m’haguessin castigat mai a la vida em va demostrar que els càstigs són innecessaris en l’educació dels nens. El fet que a l’escola m’haguessin castigat alguns cops em va convèncer que, a més d’innecessaris, són humiliants, contraproduents i mostren una debilitat patètica de qui castiga. N'hi va haver prou amb dues bufetades, només dues tota la vida, una a casa amb cinc anys i una altra a l’escola amb set, per convèncer-me que mai, mai cal pegar a un nen. El viu record del fàstic que a certes edats em feien determinats aliments (els “nervis” de la carn, o les pomes, que curiosament ara és la meva fruita predilecta) i el record de l’alleujament i l’agraïment que sentia quan finalment em deien “molt bé, si et fa fàstic, no t’ho mengis”, em van fer veure que mai, per cap motiu, s’ha d’obligar un nen a menjar. El meu pare es va avançar al seu temps comprenent els perills del que avui anomenem “tabaquisme passiu”; quan fumava el seu puro, jo tenia prohibit seure als seus genolls. Vaig aprendre que fumar dificulta la relació entre pares i fills. Per això no fumo.

El ministeri de Consum preparava, des de feia anys, una llei molt necessària i llargament esperada: la prohibició de la publicitat d’aliments insans dirigida als menors d’edat. No tota la publicitat dirigida als menors, com seria lògic, sinó només la d’aliments insans. (No puc imaginar cap justificació per a la publicitat dirigida als nens; vull creure que en el futur la gent se sorprendrà en veure els anuncis que ara veiem: “Però, això era legal?”). Es tractava, doncs, d’una llei molt limitada, una proposta de mínims.

El febrer passat The Lancet, una de les més prestigioses revistes mèdiques del món, va publicar tres articles sobre lactància materna, firmats per un grup d’experts dels cinc continents. Els autors analitzen les estratègies “altament efectives” utilitzades per la indústria de la llet artificial per a bebès (“llet de fórmula comercial”) i dirigides a les famílies, als professionals, als científics i als polítics, per impulsar un negoci en creixement amb un volum anual de vendes estimat en 55.000 milions de dòlars a tot el món.

Sembla que els publicistes són més enginyosos (o potser més nombrosos) que els polítics, i així sempre van un pas per davant: “Feta la llei, feta la trampa”. Resulta que, per fer una declaració de salut (health claim) en un producte alimentari (del tipus “Aquestes magdalenes curen l'hepatitis”), cal que aquesta declaració sigui estudiada i aprovada pel comitè científic de l’EFSA, Autoritat Europea de Seguretat Alimentària. I l’EFSA rebutja la gran majoria de les sol·licituds presentades.

Les deposicions dels bebès alletats al pit tenen característiques especials que de vegades es confonen amb diarrea o restrenyiment. Després del primer meconi –negre, espès i enganxós– i de les deposicions de transició dels primers dies –semilíquides i de color gris verdós–, els nens fan les típiques deposicions de la lactància materna, amb consistència de puré, de color habitualment daurat o marró i olor sorprenentment poc ofensiu.

De vegades els pares perdem la paciència amb els fills. Ens enfadem per coses que, ben mirat, hem d’acabar reconeixent (almenys en privat) que no eren gaire importants. Els escridassem, els insultem i denigrem (“però ets ximple, o què?”; “sembles un nen petit!”; “mira com tens l’habitació, no et fa vergonya?”). Llancem amenaces ridículament apocalíptiques (“no tornaràs a jugar amb la teva cosina fins que no demanis perdó”; “ja no t’estimo”; “els Reis et portaran carbó”; “et prendré totes les joguines i les llençaré”). Castiguem (incloent-hi això tan modern de la “cadira de pensar”, que ens permet fer veure que creiem que no és un càstig “de veritat”, encara que ningú s’ho cregui). Fins i tot “se’ns en va la mà” (però, esclar, una “bufetada a temps” és molt educativa). I després potser encara tenim temps per culpabilitzar la víctima (“mira el que m’has obligat a fer!”; “és que t’ho estaves buscant!”).

L’Acadèmia Americana de Pediatria (AAP) ha fet pública aquest mes de juliol una nova recomanació oficial a l'informe Alletament matern i ús de la llet humana, que substitueix la versió anterior, del 2012.