<![CDATA[Ara.cat - Juli Palou]]> 10 <![CDATA[L’escola innovadora no rebutja la memòria]]>

Se’n sap poc, se’n parla molt. La fonamentació del saber es desdibuixa quan es troba davant de proclames inflamades, que ho deixen anar tot pel broc gros, sense matisos. Alguns afirmen que els que parlen d’escola innovadora rebutgen la memòria. Fals. El que menystenim és el que Kant ja anomenava memòria mecànica, és a dir, una memòria que no ensenya a pensar perquè consisteix en una repetició literal. D’altres estan convençuts que les escoles que volen fer coses noves tenen com a principi el rebuig als llibres de text. Fals. El rebuig és cap a tota la literatura que transmet el saber ja empaquetat i no promou la reflexió. Hi ha qui manifesta que els continguts ara no són importants, que només es té en compte que tothom s’ho passi bé. Fals. El que se sap és que les actituds cap a l’aprenentatge milloren quan en l’entorn predomina un clima càlid. Per acabar, molts gosen convertir el treball per projectes en l’ase de tots els cops. També van errats.

]]> <![CDATA[Els (molts) perquès dels mals resultats de comprensió lectora]]>

Llegir aquest món per escriure’n un de millor, proposa Freire. És una bona inspiració per analitzar els resultats en comprensió lectora tan preocupants que han revelat les proves PIRLS. Proposem fer una lectura holística de la situació. Sabem que quan es tracta aquest tema alguns apunten a l’omnipresència dels mòbils, d’altres als efectes de la pandèmia, i no falten els que posen l’accent en el baix interès per la lectura que tenen la majoria de futurs mestres. El cas és que tothom té raons. Però un cúmul de raons no conforma un raonament. Per això considerem més oportú fer un petit esbós del context.

]]> <![CDATA[Avi? Tot és molt complicat!]]>

Els dilluns vaig a buscar-ne dos a l’escola i anem junts a dinar a casa. Un dia, mentre m'esperava a la sortida, vaig sentir aquesta conversa:

]]> <![CDATA[Bon estiu]]> Ens llevem i engeguem la ràdio. Sembla ser que la presència del tauró a les platges de Sitges ja no ens ha de preocupar tant. Sort en tenim, perquè d’aquesta manera podem fer un espai dins l’ànima per acollir les notícies d’avui.

]]> <![CDATA[No pot ser]]> No pot ser que ara, després de tot l’enrenou que ha provocat la pandèmia a nivell escolar i social, ens trobem amb noves muntanyes russes provocades per la mateixa administració. No pot ser que el desgast físic i mental de tothom que des de l’aula ha fet sovint l’impossible per mantenir una certa normalitat tingui com a colofó un final de curs problemàtic com pocs, amb la previsió d’un inici de curs difícil, desorganitzat i desanimador. No pot ser que per amagar les vergonyes circulin tres vídeos que són la riota de tothom. No pot ser.

]]> <![CDATA[Anem avançant]]> Podem qüestionar si els ritmes amb els quals avancem són els adequats o si encara arrosseguem inèrcies. Però en ocasions podem pensar que anem avançant. L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona ha publicat un informe titulat Oportunitats educatives a Barcelona 2020: les desigualtats en l’educació al llarg de la vida (0-99), on mostra que “la taxa de no idoneïtat a l’ESO es redueix 4,2 punts a la ciutat de Barcelona, en dos anys”. Tenim encara un llarg camí per recórrer, però de tant en tant és fonamental celebrar les millores. Estem més a prop del zero.

]]> <![CDATA[La matança de Texas]]> El primer que fem quan ens assabentem de la nova matança de criatures de primària de Texas és imaginar-nos el dolor dels familiars de les criatures assassinades. Ens imaginem el seu patiment fins que els han avisat de com estaven els seus fills o filles. Ens imaginem les mestres intentant protegir-los. Diem ens imaginem perquè mai, per esforços que fem, serem capaços de posar-nos en la seva pell. El dolor i el sofriment s’acompanya però no es pot viure per un altre, com totes les coses importants d’aquesta vida.

]]> <![CDATA[25%]]> Ciudadanos morirà matant. Es van instal·lar al Parlament el 2006 i hem pogut veure, sobretot ara que sembla que viu la seva agonia, que tenen una obsessió amb el tema de la llengua. Defensen que l’escola catalana és monolingüe i que el castellà aquí, a Catalunya, és una llengua pràcticament prohibida. Només explicarem, com a anècdota, que fa poc vam tenir ocasió de compartir al Liceu unes jornades amb un músic asturià que ens deia això: “Yo tengo que explicar cuando vuelvo a mi tierra que aquí se puede hablar castellano con tranquilidad, que no pasa nada...”. 

]]> <![CDATA[Maria Antònia Canals]]> Treballadora infatigable. Innovadora que dialogava amb la tradició. Persona que anava amb els cinc sentits ben oberts i tenia la traça de veure les matemàtiques a tot arreu. Creadora de materials ben diversos per aproximar aquesta ciència a totes les persones que seien el seu costat i l’escoltaven. Dona amable i exigent amb un físic que semblava sortida d’un conte popular. Dona compromesa en la construcció d’una escola de qualitat per a tothom. Cofundadora de Rosa Sensat. Impulsora de grups de treball allà on anava. Personatge que sempre et trobaves a les escoles d’estiu... Tots aquests comentaris retraten Maria Antònia Canals, que va morir fa uns dies a Girona.

]]> <![CDATA[Aules hospitalàries]]> Sabem amb dades a la mà que les malalties mentals i físiques que pateixen les criatures, els adolescents, les adolescents i el jovent han augmentat considerablement degut al període de confinament de la pandèmia.

]]> <![CDATA[Didàctica i política]]> Els que ens movem en el camp de la didàctica procurem mirar amb un ull la recerca, allò que defensa el saber savi dels investigadors, i amb l’altre els espais educatius, on es manifesta el saber savi dels docents. La catifa vermella queda estesa quan els dos sabers es troben, es contrasten i arriben a una comprensió compartida. Des de la didàctica considerem que els darrers anys hem après algunes coses que poden ser d’utilitat a d'altres -als polítics, per exemple.

]]> <![CDATA[Infants d’Ucraïna]]> A l’escola Andreu Castells de Sabadell n’han arribat dos. Altres escoles estan en la mateixa situació, que no és cap altra que haver d’incorporar alumnes víctimes d’un món sovint despietat, que es troben de sobte desarrelats, perquè no saben quasi on són, ni en nom de quina bogeria hi són, ni quina és la llengua que ara els parlen al lloc on són. Circumstàncies puntuals fan que l’escola estigui en el punt de mira per uns dies; les vagues i l’estira-i-arronsa entre sindicats i conselleria ofereixen un material amb substància des del punt de vista informatiu. Al dessota de tot plegat nosaltres hi veiem una altra qüestió que ens pot ajudar molt a prendre el pols del nostre sistema educatiu. ¿Com rebem aquests infants, aquests adolescents d’Ucraïna que avui arriben a les escoles fugint d’un altre dels inferns que hem estat capaços de crear entre tots plegats? 

]]> <![CDATA[Aprendre a dependre]]> Vivim en un món que ens acull i ens planteja dubtes que mai no podrem acabar de resoldre. Som indigents, sempre amb mancances tant en la nostra versió cognitiva com en l’afectiva. La condició d’indigent no encaixa amb la d’influencer. Un influencer pretén exercir la seva acció sobre algú. Un indigent allò que busca és la complicitat amb aquest algú perquè necessita trobar respostes als dubtes. 

]]> <![CDATA[Conserges]]> L’infant que arriba a l’escola per primera vegada potser té por d’allò que desconeix. Potser no, i avança amb pas segur, però algun rau-rau li viu dins la panxa. De lluny el veu. O la veu. És a la porta de l’escola i de la butxaca li pengen unes quantes claus, com li deuen penjar a sant Pere. Rep tothom amb un somriure i per a tothom té algunes paraules de benvinguda. És la primera personalització, la primera figura que hi ha a prop d’unes portes que s’obren per permetre l’entrada i es tanquen. Les portes sempre són un espai límit entre un dins i un fora; per aquest motiu, és tan important l’acte de rebre, d’acceptar, d’acollir, un acte que molt sovint fan els conserges i les conserges, aquestes persones que al cap de pocs dies saben noms i cognoms de cada nen, de cada nena, de cada jove. Saben també els noms de les mares, dels pares, dels avis i de les àvies o dels cangurs que els portaran de bon matí o els aniran a buscar. A vegades són els primers receptors d’un gran esdeveniment: "Saps, ja ha nascut el meu germanet i es dirà Florenci". O: "Saps, avui estic trist perquè l’avi està a l’hospital". I ell o ella sabran com acollir aquesta alegria o aquest dolor.

]]> <![CDATA[Així no]]> La implantació de la sisena hora va provocar tot un rebombori; encara no ens hi havíem acostumat del tot que, com per art de màgia, la sisena hora desapareixia de la majoria dels centres. Després es va parlar de la setmana blanca, una setmana que havia de durar cinc dies i que es podria aprofitar per anar a esquiar; aquesta setmana va ser vista i no vista, ja que es va organitzar per primera i darrera vegada el curs 2011. Més endavant han vingut el covid, les mascaretes, les classes virtuals, els confinaments, etc. Tot just traiem el nas d’aquesta nova situació que cau sobre les escoles el 25%. I això mentre ja es prepara un nou currículum i s’anuncia que el mes de setembre s’aplicarà un nou horari. Només podem dir una cosa: ¡Olé tú! 

]]> <![CDATA['Influencers']]> Sempre hem defensat que el currículum és la vida, que la vida té molts matisos, que la veritat s’amaga entre els replecs del dubte, que estableix una relació dialèctica entre els diferents punts de vista i que l’educació ens ha d’ensenyar a viure, que vol dir que ens ha d’ensenyar a pensar i actuar entre les llums i les ombres de la realitat. Ras i curt: viure entre incerteses i fets que tenen la solidesa d’una roca.

]]> <![CDATA[L’escola, entre l’ahir i l’avui]]> Temps era temps, quan moltes famílies vivien de treballar la terra, les coses anaven així: la mateixa família ensenyava als infants allò que havien de saber, ensenyava als nois a treballar la terra i a les noies les feines de la llar. Les exigències reals de la subsistència feien que els nouvinguts aprenguessin aviat què havien de fer i com havien de ser per tal que el món es mantingués tal com era. Els aprenents d’un ofici passaven pel mateix, en aquest cas un adult valorava el treball fet i optava, o no, per cedir feina i responsabilitats. En altres temps l’aprenentatge venia de la mà de la vida mateixa.  

]]> <![CDATA[Fer classes en confinament]]> La descripció que segueix no és ficció. Ens situem en una classe virtual de segon, a causa d’un confinament. Els protagonistes són mitja classe, la mestra i en Lluc, que ha accedit puntual a la cita. Comença la sessió: la mestra saluda tothom i comprova que càmeres i micròfons estiguin on han d’estar i com han d’estar. Els alumnes semblen contents de veure’s des d’aquesta perspectiva i també saluden, de vegades amb el micròfon tancat. La mestra deixa passar un temps prudencial i inicia la classe, que aquest cop consisteix a explicar continguts relacionats amb la matemàtica. De tant en tant, fa alguna pregunta i de les pantalles surten, o no, respostes, segons que el micròfon estigui obert o tancat.

]]> <![CDATA[Deixeu en pau les escoles]]> “(...) totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les”. El punt 2 de l’article 6 de l’Estatut de Catalunya segueix d’aquesta manera: “Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure.” ¿Hi ha millor manera de fomentar el dret a conèixer el català que la immersió? La resposta és aquesta: no. Així s’ha demostrat del dret i del revés durant molts anys, des d’aquells inicis de la primera llei de normalització lingüística, aprovada l’any 1983 per 105 vots a favor i 1 abstenció.

]]> <![CDATA[No aprovar i passar de curs? Per què no?]]> Si tenim un currículum competencial i una avaluació contínua, és raonable pensar que els exàmens no són l’única eina per saber si els nois i les noies, els nens i les nenes, han fet seus determinats aprenentatges. Amb això no volem dir que s’hagi de suprimir aquesta pràctica tan estesa i tan compresa a nivell social. Senzillament volem expressar que cal avaluar també l’avaluació.

]]>