Molt aviat, esperem, el govern de Biden intentarà explicar a la població dels Estats Units què creu que són els objectes que van abatre els militars sobre el llac Huron i el nord del Canadà i Alaska, siguin globus, drons o alguna cosa més estranya. Si això passa, farem un pas significatiu en el camí cap a resoldre un misteri envoltat de teories conspiratives: què són, exactament, aquests objectes voladors no identificats que no parem de trobar-nos pel cel?

Poques vegades he tingut una opinió tan clara sobre un personatge cinematogràfic com en el cas de Miranda Priestly, l’exigent directora d’una revista de moda que surt a El diable es vesteix de Prada: crec que ella és l’autèntica heroïna de la pel·lícula. No és una heroïna fàcil, esclar, ni tampoc gaire simpàtica, però sí que és digna d’elogi: una esteta dura i intransigent, amb unes decisions que reverberen en l’àmbit de la cultura en el seu sentit més ampli i amb un gust idiosincràtic que pot afectar la moda a tot el món.

Cada començament d’any, amb un esperit d’autoexaminar-me, miro de catalogar les meves pitjors equivocacions de l’any anterior. Però aquest any, de la mateixa manera que gairebé tots els analistes d’Amèrica, he comès un error que eclipsa tots els altres, una confessió que fa que els meus altres errors semblin venials, en comparació: vaig subestimar Donald Trump.